Eva Vazquez Ramio

Eva Vazquez Ramio

Caiguda lliure

Un accident ridícul

La pressa tot sovint té per destí el turmell. Concretament l’os extern, vinclat contra natura al caire d’una vorera. El cos ja no té vint anys, però encara s’ho pensa i empeny com si aquí no...

Caiguda lliure

Exuberància i murmuri

Durant un temps, vaig ser una lectora tan fanàtica de George Steiner, que vaig arribar a comprar repetit algun dels seus llibres per donar-me el plaer de rememorar la commoció en una edició nova, damunt...

Caiguda lliure

Domingo, entre roques

Dins la categoria d’artistes catalans oblidats que, només de tant en tant, són desempolsats per completar algun àlbum d’època, el pintor Francesc Domingo (Caldes de Montbui, 1893-São Paulo, 1974)...

L’APUNT

Deixeu de criticar la desídia del jovent

A tots els que de manera rutinària critiquen la falta de motivació del jovent, massa ocupat a fer-se selfies, emborratxar-se i perdre el temps, els convindria anar al torneig de robòtica que organitza...

Caiguda lliure

Una clau a Sobibor

A El monstre de la memòria, Yishai Sarid descriu la visita d’un ministre israelià a Treblinka amb la intenció de retre honors a “algun lloc relacionat amb la Xoà”. El protagonista de la novel·la,...

Caiguda lliure

Vida de rics

Em desoriento tan fàcilment, que si he d’anar a Barcelona a casa m’animen amb sorna a no descuidar-me el cistell amb les gallines. Són uns exagerats, però per si de cas surto amb molta antelació....

Caiguda lliure

Herbes murmuradores

Gran part del que va escriure Walter Benjamin sembla sortit de l’obsessió d’un bibliotecari maníac per salvar fragments dels llibres antics que custodia abans no els sepulti un cataclisme. Fins a...

Caiguda lliure

Les bones intencions

Benvinguts al dia mundial de la infància, el dia en què estan permesos l’engany i el meravellós, el xisclet i l’ansietat, els ulls centellejants i el somriure una mica ximple, a mig camí de l’encantament...

Caiguda lliure

A l’ombra de Proust

Proust va ser el primer escriptor que vaig incorporar a aquella selecció de gegants que constitueix el primer cànon i, potser l’últim, que farem a la vida. Hauria volgut que fos Joyce, de qui acabava...