Comunicació

Un tast de...

‘Ubuntu’, de Raül Romeva i Rueda Avançament editorial

Ubuntu: la revolta global

Ubuntu és un principi ètic d’origen sud-africà. És un dels principis fundacionals de la nova República de Sud-àfrica i està lligat a la idea d’un Renaixement africà. Té a veure amb la lleialtat amb les persones i la seva manera de relacionar-se. La paraula prové de les llengües zulu i xhosa. Sorgeix de la dita popular «Umuntu, nigumuntu, nagamuntu», que en zulu significa «Una persona és persona a causa dels altres». S’acostuma a explicar el seu significat a través d’un conte. Un antropòleg que estudiava els usos i costums d’una tribu a Sud-àfrica va proposar un joc a uns infants de la zona. Va arreplegar un bon grapat de fruites i dolços i els va col·locar en un cistell sota un arbre. Va cridar els nens i els va dir que qui corrent arribés primer a l’arbre guanyaria el cistell.

Quan l’antropòleg va donar el senyal de córrer, immediatament els nens es van agafar de les mans i van córrer junts cap a la cistella. Llavors es van asseure i es van repartir dolços i fruita per gaudir-ne tots junts. Sorprès, l’antropòleg els preguntà per què hi havien anat de la mà, quan si un d’ells hagués corregut s’hauria quedat amb tota la cistella. Aquest cop els sorpresos van ser la canalla, que tots alhora van cridar: «Ubuntu! Ubuntu!».

Una nena va prendre llavors la paraula i va dir: «Com podríem estar feliços, cap de nosaltres, si la resta no ho estigués?».

La via ubuntu

Durant dècades ha primat una lògica basada en l’individualisme (jo, meu, per a mi) o en un determinat corporativisme nacionalista (els meus, els que són com jo, la meva gent). Tanmateix, mai com ara havíem vist tantes ganes i necessitat de parlar d’un nosaltres global, universal i transgeneracional.

Em sumo al canvi de paradigma.

En cap cas es tracta de renunciar a la individualitat i encara menys a la comunitat, sinó d’assumir que la nostra felicitat i benestar individuals i comunitaris estan condicionats a la felicitat i el benestar comuns, també en termes planetaris.

Va ser sobretot el premi Nobel de la pau de 1984, Desmond Tutu, qui durant la seva lluita contra l’apartheid va internacionalitzar el terme ubuntu. Una persona amb ubuntu, deia, «és oberta, està disponible per als altres, els dona suport, no se sent amenaçada quan algú altre és més capaç i destaca en alguna cosa, coopera en lloc de competir, aprèn i se sent part d’un nosaltres que la transcendeix, se sent segura de si mateixa en la mesura que sap que pertany a una gran totalitat, i entén que es fa petita quan altres persones són humiliades o menyspreades, torturades o oprimides».

Nelson Mandela, per la seva banda, apuntava que actuar amb ubuntu no vol dir que la gent no hagi de mirar per ella mateixa, sinó que la qüestió rau en el fet que tot allò que un o una fa ha de repercutir de manera positiva en la resta de la comunitat.

És per tot plegat que considero ubuntu una gran lliçó sud-africana que ha d’impregnar les nostres vides, cada cop més globalitzades.

De la mateixa manera que a Sud-àfrica ubuntu ha servit de llaç d’unió entre cultures diverses, també es pot aplicar a d’altres realitats territorials, siguin aquestes definides (comunitat, ciutat, nació, país) o de caire més universal.

Això és ubuntu. Jo soc en tu. Em reconec en la mesura que et reconec a tu. La teva felicitat és la nostra. Jo soc perquè tu ets, perquè nosaltres som.

No té a veure amb tu o amb mi, té a veure amb nosaltres. Només si ens veiem com a part integrant d’un ecosistema més ampli i complex podrem existir, ser.

Una mirada ubuntu ens aboca a començar per petits canvis al nostre entorn que formin part d’una autèntica revolució global. Exemples d’això són el Black Lives Matter de la lluita antiracista, els Fridays for Future del moviment ecologista, o el MeToo feminista, entre d’altres.

Fins i tot, ubuntu és, literalment, el nom d’una de les versions més populars de GNU/Linux, el sistema operatiu lliure desenvolupat mitjançant la cooperació global entre programadors i programadores. Tots aquests moviments formen part d’una lenta però imparable revolució global. No és la seva lluita. És la nostra. La de tothom.

Construir la nostra vida al voltant del principi ubuntu ens ajuda a reconèixer i incentivar el nostre potencial com a éssers humans, però també com a col·lectivitat definida, cap a una cooperació efectiva i el bé comú.

Quan penso en quina mena de país vull per a la meva filla i el meu fill, penso en un que tingui una ànima ubuntu.

De la humilitat a la responsabilitat

Com tanta altra gent em vaig fer lector d’adolescent gràcies al Mecanoscrit del segon origen, de Manuel de Pedrolo. La línia entre ficció i realitat que dibuixa l’obra em va fascinar des de la primera ratlla. Llegit amb ulls d’avui esdevé d’una contemporaneïtat que fa por.

En tant que humanitat (Homo sapiens) existim des de fa només 200.000 anys. Què ho fa que ens creguem eterns? S’acosta la Terra, o si més no la humanitat, a la seva hecatombe? Ens hauríem d’estar preparant per a un nou origen, tal com apunta Pedrolo? I si la humanitat estigués demanant a crits una segona oportunitat?

Sigui com sigui, és indiscutible que estem vivint un canvi d’era.

L’actual model de consum i de producció és un xec en blanc cap a l’autodestrucció de la humanitat, i episodis com el de la covid-19 fan palesa la nostra vulnerabilitat com a espècie i la fragilitat de la governança mundial.

Només cal llençar una ràpida llambregada al nostre voltant per adonar-nos que la humanitat (l’Homo sapiens) camina inexorablement cap a un escenari de col·lapse social i ambiental: desregulacions o regles injustes en favor de les elits i els oligopolis, pèrdua de confiança en les institucions a causa de la cobdícia i les corrupteles d’uns quants, desigualtats que creixen intra- i interterritoris (també en l’àmbit europeu), una comunicació fake que alimenta prejudicis i estereotips de manera alarmant, i un planeta cada vegada més maltractat, explotat i contaminat.

La revolta és, per a molta gent, l’única sortida digna davant la perspectiva d’un no-futur.

Després de la batalla res no serà igual

Durant mesos la lluita contra la covid-19 ha ocupat i seguirà ocupant portades i atenció mediàtica. Després de la batalla res no tornarà a ser igual. Les conseqüències duraran anys i algunes seqüeles seran irreversibles. De nosaltres depèn que en sapiguem veure també les oportunitats.

La qüestió sanitària, avui crucial, es resoldrà quan trobem la vacuna, cosa que confio que passarà tard o d’hora. En canvi, la part més difícil de la reconstrucció té a veure amb les destrosses socials, econòmiques i institucionals. Com passa sovint, és en el fragor de la batalla que ens adonem de les mancances estructurals, quan trobem a faltar tot allò que hauríem d’haver fet i no vàrem fer per desídia, per inconsciència o per incompetència.

La recuperació exigeix canviar prioritats, tant pel que fa a models de producció i de consum com a paradigmes polítics i institucionals.

Després d’aquesta batalla en vindrà una altra, economicosocial, molt més dura encara. Com en tota postguerra, ens haurem de reinventar sobre la base de polítiques keynesianes en què la despesa pública sigui capaç de reactivar l’economia, crear ocupació, reduir les desigualtats i continuar amb el combat davant les amenaces globals encara vigents. Els serveis públics, tan castigats per les retallades, hauran de ser de nou el pilar de la nova era. Però perquè això passi calen tres coses. U: reinventar la fiscalitat. Això exigeix no carregar tant sobre persones i empreses i fer-ho més sobre la riquesa i la regulació d’un mercat global que ha de tenir una funció més productiva i menys virtual que la que té ara.

Dos: invertir en maneres de reactivar l’economia reduint el consum superflu i trobant un equilibri entre produir, viure i conviure, i alhora apostant per una renda bàsica per a la ciutadania.

I tres: enfortir l’estat del benestar sobre quatre principis: desburocratització, descentralització, eficiència i bon govern.

Tot plegat suposa un canvi de paradigma econòmic i polític. El lliure mercat, l’estat nació i fins i tot la Unió Europea no són avui eines eficients ni suficients. De fet, en alguns casos s’han demostrat fins i tot contraproduents.

Assumir-ho i treballar per canviar-ho és només el primer pas.

Dependents

L’ideal col·lectivitzador es va esfondrar fa anys. Fukuyama va decretar llavors la fi de la història. «No hi ha alternativa possible al capitalisme», pregonava Thatcher.

Des de llavors milions de persones arreu del món confien que algun dia la màgica mà invisible d’Adam Smith els tregui de la misèria. Smith creia que «en perseguir el seu propi interès, l’individu fomenta, sense ni tan sols ser-ne conscient, l’interès de la societat de manera molt més eficaç que si ho busqués».

De moment, però, la mà fa honor al seu nom i seguim sense veure-la.

Durant dècades hem viscut pràcticament dominats per un sentiment de fatalitat, segons el qual «les coses són així i no poden ser d’altra manera».

És l’èxit del poder intel·ligent, en terminologia de Byung- Chul Han. El neoliberalisme converteix les persones en dependents a còpia de missatges simples i seductors. El poder no nega ni sotmet la llibertat, simplement l’explota. No som lliures per decidir, som només lliures per escollir entre opcions donades.

No és el mateix tipus de poder coercitiu que caracteritzava el capitalisme del segle xx, i sobretot el del xix. Avui ens creiem més lliures que mai gràcies a la revolució tecnològica. Creiem que com que tenim accés universal a la informació global ho sabem tot i podem actuar amb independència i sobirania individual. Res més lluny de la realitat.

Arruzza, Bhattacharya i Fraser, per exemple, denuncien a Feminisme per al 99% (2019) la mentida del feminisme liberal, en la mesura que condemna la discriminació i defensa la llibertat d’elecció però es nega a afrontar les limitacions socioeconòmiques que fan que la llibertat i l’empoderament siguin impossibles per a la majoria de dones.

I, tanmateix, hi ha alternativa

Ara som en el moment adequat per veure-la i sobretot per entendre-la. Perquè el planeta té límits, però la paciència també. I a molta gent, cada vegada més jove, se li està acabant i no està disposada a veure com per manca d’empatia i de responsabilitat global i transgeneracional ens fonem, literalment, el planeta.

Avui des del món industrialitzat extraiem els recursos d’altres països i consumim de manera obsessiva, compulsiva i malaltissa tota mena de productes que fabriquem en massa a les economies emergents, on la mà d’obra és més barata i més dòcil. Mentrestant, els beneficis circulen en grans quantitats i pràcticament sense control entre els comptes corrents i les butxaques de vestits cars del nord, mentre que als països mal anomenats del sud milions de persones observen el món a través de pantalles d’ordinadors desmantellats, procedents justament d’aquell nord que malden per imitar.

I si algú creia que pel fet de viure en un nord privilegiat i benestant estava protegit i a recés de la misèria, la covid-19 li ha fet obrir els ulls. La seguretat que hauria de proporcionar l’estat del benestar s’ha vist amenaçada precisament per l’obsessió desreguladora i la manca de visió política global i transgeneracional.

L’alternativa passa per un canvi de conducta, però aquest no vindrà si abans no hi ha un canvi d’actitud i, per tant, de consciència individual i col·lectiva.

Una consciència ubuntu.

Ubuntu
Angle Editorial
Gènere:
Assaig
Pàgines:
176
Preu:
16,90 €
El darrer llibre de Raül Romeva ha estat guardonat aquest estiu amb el Premi Assaig Irla 2020 “per la seva proposta encaminada a gestionar la complexitat política dels reptes globals a través de la presa de consciència col·lectiva i des del concepte del procomú”, segons el jurat. L’exconseller empresonat afirma que en el llibre, que inclou un pròleg d’Oriol Junqueras, es defineixen les línies estratègiques per a la construcció “d’una República catalana cívica, de mirada àmplia i compromesa amb el món”

Raül Romeva i Rueda

Doctor en relacions internacionals i llicenciat en economia, va ser diputat al Parlament Europeu del 2004 al 2014 i conseller d’Afers Exteriors, Relacions Internacionals i Transparència. Ha estat investigador sobre pau al Centre Unesco de Catalunya i a l’Escola de Cultura de Pau de la UAB, sotscap de l’Oficina de la Unesco a Bòsnia i Hercegovina, supervisor electoral per a l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa i coordinador de campanyes de desarmament a Intermón Oxfam. En el judici per l’1 d’Octubre va ser condemnat a dotze anys de presó.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.