Cultura

Mirador

Iran, 40 anys després

A l’Iran hi ha una altra societat que en les seves cases fa la seva vida al marge de les normes

Des de fa uns quants mesos, en el teatre Vahdat Hall situat al centre de Teheran, es representa La casa de Bernarda Alba de Federico Garcia Lorca. El muntatge dirigit per Ali Rafee, un director teatral de més de vuitanta anys que està considerat com un dels mestres del teatre del seu país, vol fer incidència a la situació de la dona iraniana. L’ambient opressor de la dona de Lorca, amb unes dones que no poden deixar anar la força del seu desig, és transformat a l’escena per un joc de dobles. Les dones negres són les presoneres però totes elles tenen el seu alter ego vestit de blanc que invoca les pulsions que han estat reprimides. L’obra porta uns quants mesos en escena i un públic majoritàriament femení assisteix a les representacions, amb l’afany de trobar-hi pistes que pugin posar en evidència la necessitat d’algun canvi. Les representacions de La casa de Bernard Alba han coincidit aquesta setmana amb els actes celebrats amb motiu del 40 aniversari de la revolució. La plaça Azadi –paraula persa que significa llibertat– està coronada per un gran monument construït pel Sha Pahlevi. La plaça va ser símbol de la revolució i ara el regim ha celebrat les fastuositats de la revolució mentre la societat iraniana viu en una certa angoixa davant un futur incert.

Des de que Donald Trump va decidit tancar les seves fronteres a l’Iran, el país viu en un Estat de perplexitat. Els preus no paren de baixar i l’inflació es fa notòria al carrer. El preu de la gasolina és baixíssim i això fa que Teheran estigui col.lapsada de vehicles. La ciutat té amb la seva àrea metropolitana té prop de setze milions d’habitants i moltíssimes gent perd més de dues hores diàries en desplaçar-se per l’interior de la ciutat. El poder adquisitiu dels iranians cada cop és més baix i això dificulta la seva possibilitat de sortida del país. Per altra banda, la visió demoníaca que s’ha creat a Occident del país provoca que el turisme sigui escàs i que les grans meravelles que té la ciutat –el palau de Golestan, el Museu arqueològic nacional, etc, no tinguin gairebé visitants.

La societat iraniana viu també amb una certa perplexitat demogràfica. Un tant per cent elevat de la població té entre 35 i 40 anys. Són la gent que va néixer després de la revolució, quan el règim va promoure les polítiques de natalitat i cada família tenia prop de quatre fills. Aquesta nova generació que ocupa llocs centrals dins l’esfera social espera canvis. De portes en fora mantenen totes les lleis del règim, per por de ser víctimes de la policia de la moralitat. De portes en dins, hi ha una altra societat que en les seves cases i en els interiors fa la seva vida al marge de les normes. Les dones es treuen el vel quan arriben a casa i malgrat que la dansa estigui prohibida públicament, es balla en les festes particulars. Hi ha un desig de llibertat que connecta amb la voluntat que té la societat iraniana de sentir-se connectada amb el món i de tenir un bon accés la cultura. Malgrat la prohibició d’accedir a les webs de la premsa estrangera o a xarxes socials com twitter o facebook, tothom té el seu sistema d’accés clandestí de connexió que els permet conèixer al món. En el món del cinema, per exemple, saben que a les sales –i fins i tot a la Filmoteca- les pel·lícules occidentals estan censurades perquè no es pot mostrar cap part del cos de la dona públicament. En canvi, els iranians i iranianes han construït un sistema de descàrrega on line que els permet poder estar al dia de qualsevol novetat i poder-la gaudir subtitulada al farsi. Moltes d’elles ho diuen de forma clara, encara que no els deixin estar connectats amb el món, sabem moltes més coses dels països occidentals que nosaltres podem saber d’elles mateixes.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.