Cultura

Sexe amb malestar

Albert Serra presenta ‘Liberté’, en què exhibeix el seu talent visual amb un ‘cruising’ de llibertins del segle XVIII, a Canes, on rep una llarga ovació

Almodóvar va disfrutar de l’excepcional rebuda de ‘Dolor y gloria’

Tot passa en un bosc a Liberté, on Albert Serra, que va presentar-la ahir a Un certain regard del Festival de Canes, escenifica una mena de cruising imaginari de mitjans del segle XVIII inspirant-se lliurement en els textos dels escriptors llibertins, com ara el marquès de Sade, i transmutant-ne l’obra teatral homònima que va muntar l’any passat al Volksbühne de Berlín. En aquest bosc, que va filmar a l’Alentejo, es reuneixen en una nit, que pot ser el compendi de moltes nits, diversos llibertins que posen en contacte sexual (o, com diu el cineasta, en fricció) els seus cossos i que s’espien els uns als altres: una manera de fer present la condició voyeur dels espectadors. No hi ha pròpiament desig, sinó una atracció mecànica dels cossos en una atmosfera de malestar i de violència. No hi ha cap alegria dels cossos, sinó una relació depredadora, de manera que les figures que mai no arriben a ser personatges semblen caçadors que es destrueixen.

Albert Serra avisava que aquesta seva nova pel·lícula, amb què explora un camí encetat per la Història de la meva mort, que comença amb el llibertí Casanova i acaba amb el vampir Dràcula, conté imatges de sexe explícit. És així, però de manera que aquesta sexualitat no es fa del tot visible. Serra juga amb el fet de mostrar i amagar a través dels enquadraments, d’allò que passa sense ser vist dins de les cadires portables instal·lades al bosc, i d’una il·luminació en penombra. I és en aquest aspecte relatiu a la composició i la llum de les imatges que el film del cineasta banyolí és magistral, tal com va afirmar Thierry Frémaux, delegat general del Festival de Canes, en la presentació, a què van assistir el ministre de Cultura del govern espanyol, José Guirao, que va aprofitar la seva presència a Canes amb motiu de la projecció del nou film d’Almodóvar en la secció oficial, i Beatriz Navas, directora de l’ICAA, però, malauradament, cap representant destacat de la Generalitat de Catalunya. El cas és que Serra es reafirma novament amb Liberté com un gran creador d’atmosferes amb imatges potents i pertorbadores de textura pictòrica. El públic assistent a la primera projecció va aplaudir llargament al final.

Un dia abans que Serra presentés Liberté, Pedro Almodóvar va disfrutar de l’excepcional rebuda a Canes de Dolor y gloria. Tot i que és habitual que hi hagi molts aplaudiments en les sessions de gala a la sala Lumière, és cert que Almodóvar va obtenir un plus amb una ovació devota i extensa que no només sembla un reconeixement a un film que juga de manera ambigua amb l’autoretrat del cineasta a través del personatge interpretat per Antonio Banderas, sinó un tribut a tota una filmografia i al seu creador. D’aquí que, després de la projecció, Almodóvar declarés que havia viscut una de les seves nits més felices. Això mentre que una part de la premsa espanyola s’ha carregat d’arguments per validar allò que anuncia des d’abans de l’estrena de Dolor y Gloria i del fet que la pel·lícula fos, com era previsible, seleccionada per competir a Canes: que, finalment, Almodóvar obtindrà la Palma d’Or.

Tanmateix, tot i l’indiscutible èxit de Dolor y gloria, amb què Almodóvar està recollint la segona exposant allò primer per afirmar que la creació cinematogràfica dona sentit a la seva vida, encara s’han de projectar diverses pel·lícules de cineastes tant o més reconeguts (entre què Tarantino i Malick) en la secció oficial, en què, divendres a la nit, va presentar-se Little Joe, de la cineasta austríaca Jessica Hausner. El títol es correspon amb el nom d’una flor artificial que, creada per la fitogenetista interpretada per Emily Beecham, té la propietat de procurar la felicitat als seus propietaris si la conserven a bona temperatura, la nodreixen amb cura i li parlen. En aquest film rar, tan fred com inquietant, es parla, doncs, de l’experimentació genètica (amb què les empreses poden saltar-se les normatives en el seu benefici) i d’aquest anhel superficial de la felicitat tan presents en la societat occidental (i occidentalitzada) contemporània. Tot en el film es fa ambigu (com ara els efectes reals de la mateixa flor, d’un color vermell intens) i submergeix l’espectador en el dubte i la inquietud.

Entre la vida i la mort

Mentre l’atenció mediàtica es concentra en productes com ara Rocketman, pel fet que aquest film de Dexter Fletcher va dur a Canes el seu protagonista, Elton John, la de qui es recrea la vida amb la interpretació de Taron Egerton, és possible que passin desapercebudes pel·lícules com ara Être vivant et le savoir, del francès Alain Cavalier, que arriben com una carta íntima a banda del món de l’espectacle. Així que, a contracorrent, vull deixar constància d’aquesta nova aportació d’un cineasta que, com diu ell mateix, va convertir-se en un discret filmeur per realitzar pel·lícules a la manera d’un dietari amb una petita càmera digital.

Cavalier, que té 88 anys, parteix a Être vivant et le savoir d’una visita a una amiga resident a Ginebra. Ho fa per acomiadar-se’n perquè la dona, conscient del seu càncer terminal, ha decidit que l’ajudin a fer el traspàs. El film, doncs, s’enceta amb la presència de la mort, que revindrà d’una manera inesperada quan el cineasta contacta amb Emmanuele Bérnheim amb la idea d’adaptar-ne un llibre, Tout s’est bien passé, sobre la relació de l’escriptora amb el seu pare. Una adaptació singular en què Bérnheim s’havia d’interpretar ella mateixa i Cavalier, encarnar el pare. No va poder ser perquè, mentre ho preparaven, a l’escriptora se li va diagnosticar un càncer que va dur-la a la mort. D’aquí, el film es converteix en una elegia habitada per natures mortes, en una meditació sobre la fragilitat de la vida, en la voluntat de mostrar allò que resta a través d’objectes i de les mateixes imatges que conserven vius els morts.

De manera molt diferent, però esplèndida, un altre director francès, Bertrand Bonello, també parla de la vida i de la mort, de la seva transició i d’un estat entre l’una i l’altra a Zombie Child, que s’ha presentat a la Quinzena de Realitzadors. Una pel·lícula política de zombis genial que abordaré en una altra ocasió.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

‘La hija de un ladrón’, ‘Els dies que vindran’ i ‘La innocència’ encapçalen les nominacions als Premis Gaudí

Barcelona

Helloween actuaran a Barcelona l’11 d’octubre del 2020

Barcelona

Teatre i música a doll

Girona
Un orgue que busca padrins

Un orgue que busca padrins

BARCELONA

El Pacífic més bèl·lic

Barcelona
Crítica

Deliciosa i mordaç lluita de classes

Les Festes del Tura, Obeses i Rosalía, premis ARC

BARCELONA
Marta Etura
Actriu

“El món de la inspectora Amaia és de foscor i llum”

Sitges

Germans a l’escena

BARCELONA