Cultura

XAVIER PASCUAL

Organitzador del festival de música Strenes

“La paraula ‘festival' s'ha desprestigiat i la fan servir per a tot”

“Hi estem treballant; tot indica que està garantida l'edició del 2017, i estudiem si és possible un acord pluriennal amb l'Ajuntament de Figueres”

“De moment no n'hi ha cap que hagi punxat de manera estrepitosa, i això vol dir que hi ha públic per a tots”

El 2016 és un any que Xavier Pascual Bellosta no oblidarà fàcilment: el 5 d'abril va néixer el seu primer fill, Joel, just quan començava la quarta edició de Strenes , el festival que organitza a Girona per presentar “les estrenes musicals de la temporada”, i el 12 d'abril Pascual va fer 40 anys. No s'acaben aquí els aniversaris: el festival figuerenc Acústica, el primer gran èxit de públic de la seva promotora, Promo Arts Music , va celebrar quinze anys el setembre passat. Aquest figuerenc apassionat per la música organitza també el festival Sons del Món a Roses i Castelló d'Empúries i representa grups com ara Sopa de Cabra, Macedònia, la Dharma i Gertrudis. A més, Pascual és membre de la junta directiva de l'Associació Professional de Representants, Promotors i Mànagers de Catalunya (ARC).

Com va començar en aquest ofici de la música?
Aquest és un ofici que ni tan sols està reconegut com a professió: no hi ha estudis ni cap títol que t'acrediti, i en realitat hi entres perquè la música és la teva passió. Vaig començar a estudiar guitarra pel meu compte i als disset anys tocava amb un grup de hardcore-punk que es deia Txerra!! Els nostres ídols eren grups com ara Inadaptats, Negu Gorriak i Bad Religion, i les nostres lletres eren revolucionàries i antisistema.
I com us va anar?
En dos anys vam fer una trentena de bolos, fins i tot a Narbona, Perpinyà, Sant Sebastià i Barcelona. Vam fer una maqueta, Justícia (1995) i vam arribar a gravar un disc a Music Lan, amb en Joan Trayter col·laborant als teclats, que no es va arribar a publicar perquè ens vam desfer abans. Puc dir que vaig viure l'escenari, encara que fos fa temps i a un nivell amateur.
I com va passar de tocar en concerts a organitzar-los?
En aquella època, a Figueres i comarca la majoria de xavals de la nostra edat tenien un grup de música, i entre tots vam decidir constituir l'associació Empordà Rock per representar tots aquells grups i organitzar els concerts de la Mostra de Música Jove, que vam començar a fer a la discoteca Quixot's amb molta gent. A mi em van fer president d'Empordà Rock i em van assegurar que això no em donaria feina, però sí que me'n donava. Vaig deixar el grup, però ja muntava concerts de manera altruista i amateur, i veia que era una cosa que m'agradava.
Va descobrir la seva vocació.
Sí, perquè la mostra es va anar fent gran i aquella iniciativa que havia nascut amb el Consell Comarcal de l'Alt Empordà es va anar ampliant a gairebé tota la província fins a convertir-se en el Circuit de Música Jove, que ja requeria un suport més professional. Puc dir que la meva escola va ser Empordà Rock perquè allà vaig aprendre a organitzar concerts, a anar a buscar recursos, etc. Les coses que fèiem anaven bé i això em donava seguretat. En aquells moments jo estudiava filologia catalana a la UdG, i amb Pau Canaleta –que havia estat cantant de Txerra!!– i l'experiència adquirida a Empordà Rock, vam decidir crear PPCC Produccions, per organitzar concerts de reggae i ska, jugant-nos els pocs diners que estalviàvem treballant als estius, amb 20 o 21 anys.
Algun moment destacat?
Sens dubte, el I Concurs Internacional de Ska del Sud d'Europa, que vam organitzar al pavelló de Lladó, el 21 de març del 1998. Hi van competir quatre grups de diferents països, més The Toasters i Dr. Calypso com a convidats. Va ser un èxit i això ens va animar a continuar fent coses. Més que una promotora, PPCC va ser com hobby que començava a donar feina: vam ser els primers mànagers d'Obrint Pas i Sargento García a Catalunya i vam organitzar el Reggaestiu en diferents platges de la Costa Brava, fins a arribar a un total de set municipis. També per proximitat vam començar a contactar amb molts grups francesos de mestissatge quan aquí encara era un fenomen poc conegut, i ens demanaven grups francesos d'aquest estil per actuar a les barraques de Girona i altres festes majors. Tot això ho vam fer amb PPCC fins que va arribar un moment en què ens vam plantejar si podíem arribar a viure d'això, i jo ho vaig intentar amb Promo Arts Music, el 2001.
Com comença Promo Arts?
Primer vaig continuar fent concerts del Circuit i el Reggaestiu per a alguns ajuntaments. Però el primer gran projecte de Promo Arts va ser el festival Acústica, que venia d'un cicle de concerts acústics al Casino Menestral de Figueres: eren actuacions de qualitat i rebíem molt bones crítiques, però no hi anava gaire gent. Així que em vaig plantejar: què passaria si dono la volta a aquest format i el converteixo en un festival gratuït a l'aire lliure? L'Ajuntament ens va cedir els espais i el 2002 vam començar l'Acústica amb Kiko Veneno, Toni Xuclà, Clandestinos i, a l'escenari Enderrock de la plaça Gala-Salvador Dalí, Eduard Canimas i Paul Fuster. També va actuar Coque Malla al Menestral.
El festival va néixer com una mostra de propostes acústiques, però en algun moment això va canviar. Quan i per què?
El punt d'inflexió va arribar el 2008, quan el festival va començar a desbordar-se de públic. Les places estaven plenes de gent i era inevitable que hi hagués un cert enrenou. El format acústic requereix silenci i no el podíem garantir, així que sovint rebíem queixes tant dels músics com dels assistents, perquè la música no se sentia en bones condicions. A més, els espais eren relativament petits i, per llei, hi havia controls d'aforament. Així, en l'edició del 2009 vam decidir mantenir la línia de programació, amb concerts que tinguessin un punt acústic, però a partir de les deu de la nit els músics podien tocar amb banda i amb instruments elèctrics.
Kiko Veneno va actuar al primer Acústica i ha tornat a l'edició especial del 15è aniversari.
Sí, sempre hem tingut una relació molt bona amb ell i, de fet, ha actuat quatre vegades al festival, en part perquè va néixer a Figueres, però sobretot perquè, quan vam començar amb l'Acústica, ell ens va donar suport. I si puc tornar un favor, ho faig.
L'any vinent fareu una altra celebració: la 10a edició de Sons del Món, que té els orígens a Vilabertran.
Sí, va començar a Vilabertran perquè l'Ajuntament ens va trucar per organitzar concerts de la festa major i ells ja feien una coseta que es deia Sons del Món, però no tenia res a veure amb el format actual. Em van dir: “Tu que tens idees, proposa'ns alguna cosa.” I jo vaig demanar poder utilitzar el conjunt monàstic per fer-hi aquells concerts acústics i íntims que ja no podíem fer a Figueres, en un espai amb encant, i complementant-ho amb una proposta gastronòmica en un entorn de luxe, una combinació que en aquell moment no feia ningú. Per a mi era un divertimento: no n'esperava cap rendibilitat, però era com aquell lloc que, si no existís, a mi m'agradaria que a algú se li acudís crear-lo per poder-hi anar.
Per què vau canviar d'espais?
A Vilabertran, pel format i l'espai, tampoc no hi podíem créixer gaire. Així que primer va aparèixer Roses, que ens va demanar que muntéssim alguna cosa més cultural a la Ciutadella, i al cap de tres anys s'hi va sumar Castelló d'Empúries, en els dos casos oferint espais monumentals per als concerts. S'hi va afegir el problema que la suma de música i gastronomia, que havia estat la nostra singularitat, va deixar de ser-ho perquè molta gent va començar a fer coses semblants, i aquí vam començar nosaltres l'aposta pel vi. Vaig proposar a Roger Viusà, un dels millors sommeliers del país, que fes maridatges amb vi de la DO Empordà. Ell va pensar que els maridatges es podrien fer entre els vins i els artistes que actuaven. Ara és la principal singularitat de Sons del Món, i amb la col·laboració de la Ruta del Vi DO Empordà, és un dels festivals de música i vi més importants del país. Hem anat creixent i apostant per grups més populars, però sense perdre l'encant d'un festival que va començar sent molt petit. En el món de la música no hi pots entrar per guanyar molts diners d'un dia per l'altre. Només t'hi pots dedicar si és la teva passió, perquè en cas contrari no et compensa tot el temps i els esforços invertits en uns projectes amb uns principis molt durs, perquè hi perds diners, però tu continues endavant perquè t'agrada fer-ho.
Un festival que s'ha consolidat molt ràpid és Strenes, amb només quatre edicions.
Tot va començar perquè volíem fer un Sons del Món a Girona, a la plaça dels Jurats, però quan va arribar el nou govern de Puigdemont a l'Ajuntament de Girona ens van suggerir que, més que utilitzar una marca que ja existia, hauríem de fer un festival nou. Jo ja tenia deu anys d'experiència en aquest negoci, en el qual aprens sobretot dels errors, i tot aquest aprenentatge el vaig utilitzar per crear Strenes. El salt a Girona era important com a capital de la província on tot s'amplifica més a la resta de Catalunya: o Promo Arts hi anàvem a fer una cosa ben feta o ho deixàvem córrer. Com a mànagers de grups, nosaltres vèiem que existia un buit: quan un artista volia presentar un disc abans d'iniciar la gira d'estiu, no sabia on fer-ho, i Strenes va néixer com un aparador de les últimes novetats.
Amb un format cinematogràfic.
Sí, perquè a mi sempre m'ha agradat molt el cinema i, de fet, hauria volgut estudiar cinema i dedicar-me a la producció. Fins i tot vaig dirigir un curt. Així que em vaig imaginar un festival musical que tingués el glamur i l'estructura en seccions dels festivals de cinema, perquè ells ho saben fer molt bé i vaig analitzar la seva manera de treballar: les catifes vermelles, els photocalls, els premis... Volíem aplicar l'excepcionalitat de les premières cinematogràfiques a la presentació d'un disc o l'inici o el final d'una gira, amb el lema “sigues el primer de viure les estrenes musicals de la temporada”, un fet que en música no es valora prou. Strenes va funcionar molt bé des del primer any.
Amb cops d'efecte com ara els concerts al terrat de l'oficina de turisme de la Rambla.
Sí, sóc molt inquiet i m'agrada imaginar coses noves que, un cop es materialitzen després de molts esforços, donen una gran satisfacció. A Girona, l'equip de Puigdemont va creure de seguida en el concert de Sopa de Cabra al terrat, a pesar que la idea podia semblar una bogeria. Tenir els polítics a favor és fonamental, no només pel suport econòmic, sinó també pel logístic. Accions com aquesta no donen beneficis directes però són promoció per posicionar el festival i que el conegui més gent. Va ser un moment màgic col·lectiu per a tots els implicats, com també van ser-ho els tres concerts de Sopa de Cabra al Palau Sant Jordi del 2011, l'espectacle Salvador Dalí canta a Figueres, el concert de Macaco a les escales de la catedral de Girona o el recent concert dels quinze anys de l'Acústica.
Què passarà amb l'Acústica?
Hi estem treballant i tot indica que està garantida l'edició del 2017. També s'està estudiant si és possible un acord pluriennal amb l'Ajuntament de Figueres.
No hi ha massa festivals?
No, el problema és que la paraula festival s'ha desprestigiat i ara la fan servir per a tot, per a coses que abans eren només cicles o concerts aïllats, perquè el terme està de moda, atreu més gent i més recursos o et fa sortir més als mitjans. Però no podem dir que hi ha massa oferta: com més feina, millor. Molts es concentren a l'estiu, però de moment no n'hi ha cap que hagi punxat de manera estrepitosa. Si la majoria tenen continuïtat és que hi ha públic i que, d'una manera o una altra, han aconseguit el retorn que buscaven.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Carme Riera, distingida amb el Premi Atlàntida 2019

Barcelona
CARLES SANTAMARIA
GUIONISTA DE L’ADAPTACIÓ AL CÒMIC DE LA NOVEL·LA DE SÀNCHEZ PIÑOL ‘VICTUS’

“El 1714, el conflicte era una successió, no la secessió, com ara”

Barcelona

Cobla, corda i... tossuderia

girona
Mirador

Romàntica, moderna i pop

Princeses i heroïnes

Barcelona

La Nit Més In, premi Impulsa Cultura

barcelona

El Bonmatí, per a Ribas

Girona

Posseïts per l’art

BARCELONA
Crítica
cinema

La vida a Montfermeil