Cultura

Mirador

Dos monòlegs a Temporada Alta

‘Who is me' posa en escena el ‘Poeta de les cendres' de Pasolini

En els darrers dies del festival Temporada Alta vaig veure un darrere l'altre dos monòlegs que, ho dic d'avançada, em van fer passar de la commoció a una certa irritació: Who is me, amb l'actor Gonzalo Cunill fent present, sota la direcció d'Àlex Rigola, la paraula sempre viva de Pier Paolo Pasolini; i Acceso, un descens a l'infern de la marginalitat i de l'abús sexual concebut per l'actor xilè Roberto Farías i el cineasta Pablo Larraín com una extensió del personatge que el primer encarna al film El club.

Dins d'un artefacte de fusta on hi caben una trentena de persones, Who is me posa en escena el poema autobiogràfic Poeta de les cendres que Pasolini va escriure l'any 1966 i que, deixant-lo inacabat, va guardar en un calaix on va ser trobat després del seu assassinat. Hi parla del dolor que continuava sentint per la mort del seu germà Guido, partisà antifeixista abatut d'una manera confusa per altres partisans; de l'odi pel pare, que aprovava el feixisme; de la seva mare com la cosa més important de la seva vida; dels seus versos frïulans, en la llengua de la mare, que considerava els més bells que va escriure; del seu sojorn en un “poble de temporals i prímules, una mica d'Orient als petits confins petitburgesos amb Àustria”, de la seva fugida a Roma sense que n'expliqui els motius i de la misèria en els primers temps a la ciutat; del per què va esdevenir marxista; del fet que va sentir Ginsberg com un poeta germà; de com tendia a dramatitzar-ho tot en ser un petitburgès que no sabia somriure... com Mozart; de l'odi profund, racista, de la burgesia italiana al món del subproletariat, el subjecte del seu primer film, Accatone, i de les seves novel·les Ragazzi de vita i Una vita violenta; del seu compromís irrevocable amb la idea que cal comprometre's (amb l'escriure, sinó amb el viure) perquè “cal resistir en l'escàndol i en la ràbia més que mai”; del seu pas de la literatura al cinema adonant-se que aquest últim és una experiència filosòfica; de les cares del seu Evangeli (de Sant Mateu) i del fet que mai no s'ha equivocat amb les cares perquè “la meva libido i la meva timidesa m'han constret a conèixer bé els meus semblants”; de la seva idea aleshores de realitzar una pel·lícula en què un jove, “bell com un americà”, arribaria a la casa bonica d'una família burgesa i, enamorant-los, transformaria els seus habitants: “Teorema”; del desig de voler “viure tan sols essent poeta perquè la vida només s'expressa només amb si mateixa”, però encara més de compondre música: “l'única acció expressiva potser, alta i indefinible, com l'acció de la realitat”.

Dins d'aquella mena de caixa de fusta se sentia un respecte emocionat per la paraula de Pasolini, que continuava ressonant en mi quan poc després vaig entrar a la sala La Planeta per assistir a l'altre monòleg, Acceso, en què Roberto Farías encarna un venedor ambulant que, privat de l'accés a tants de béns materials per la seva condició social, recorda com va ser un nen abusat per curitas i empresaris. Escoltant aquell monòleg, en què es repeteix una i altra vegada amb detall tots els abusos, també se'm va fer present que Paolo Pasolini va mostrar el subproletariat (del qual va treure part dels seus actors) com a herois tràgics en la seva bellesa i dignitat. Contràriament, com em passa amb bona part del cinema de Pablo Larraín, sentia que Acceso s'acosta al món marginal com si fos una cosa bruta, lletja i corrupta: una recreació en el miserabilisme no exempta de sensacionalisme. Encara que les seves intencions puguin semblar, i fins i tot, ser unes altres. Que, a diferència de Pasolini fins a ser l'anti-Pasolini, Larraín s'ho mira de lluny, com un món aliè, encara que l'actor, el mapuche Roberto Farias, provingui d'una extracció popular.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Carme Riera, distingida amb el Premi Atlàntida 2019

Barcelona
CARLES SANTAMARIA
GUIONISTA DE L’ADAPTACIÓ AL CÒMIC DE LA NOVEL·LA DE SÀNCHEZ PIÑOL ‘VICTUS’

“El 1714, el conflicte era una successió, no la secessió, com ara”

Barcelona

Cobla, corda i... tossuderia

girona
Mirador

Romàntica, moderna i pop

Princeses i heroïnes

Barcelona

La Nit Més In, premi Impulsa Cultura

barcelona

El Bonmatí, per a Ribas

Girona

Posseïts per l’art

BARCELONA
Crítica
cinema

La vida a Montfermeil