Cultura

Mirador

Les oportunitats perdudes

Entre el 1986 i 1992 van sorgir un seguit de pel·lícules signades per alguns franctiradors que el temps les ha convertit en pioneres del que esclataria

Com en tota efemèride, les polítiques de memòria sobre els Jocs Olímpics són contradictòries. Aquests dies hem vist com s’ha apel·lat a l’emotivitat col·lectiva i en altres s’ha dut a terme una exaltació nostàlgica de caràcter efímer. També hem vist com es produïa una tensió entre dos discursos: els que consideren el 92 el reflex d’un paradís perdut de cosmopolitisme i els que creuen que l’embolcall va ser tan gran que va amagar la realitat. Probablement el millor és rellegir els textos que Manuel Vázquez Montalbán va escriure a l’època. Montalbán considerava que el 92 havia matat “la Barcelona del pecat” per substituir-la per una Barcelona despersonalitzada transformada en un simple aparador.

No vull entrar en el debat, però l’omnipresència mediàtica del 92 m’ha fet pensar en què va passar en el camp de l’audiovisual entre el 1986 i l’agost del 92. Mentre la ciutat es transformava i es projectava al món, en el camp de la cultura s’evidenciava un cert fracàs. L’olimpíada cultural havia estat un dubtós complement a la celebració i els jocs no van consolidar una veritable oferta. A l’olimpíada cultural, el cinema no hi va ser present. El Festival de Cinema de Barcelona, inaugurat l’any 1987, va sobreviure fins a l’any 1990. L’any 1987, la conjuntura política permetia que els cineastes catalans es presentessin en una comissió de valoració del Ministeri de Cultura que es va crear a Barcelona i que podia donar subvencions sense passar per Madrid. Va ser un temps en què l’Estat espanyol i la Generalitat van invertir alguns diners perquè sorgissin algunes produccions, però en què res va agafar força. No hi va haver un cinema de referència capaç de trobar un fort lligam amb la societat catalana del moment. El món del cinema era incapaç de sortir del seu submón provincià i la indústria se sentia acomplexada davant el poder institucional existent a Madrid. Al voltant del 1992, a Barcelona hi havia bons tècnics que treballaven l’audiovisual però el seu interès va ser la publicitat convertida en un bon negoci. Amb tot, però, si repassem el llegat que va generar el cinema del 92 veurem com més enllà de la constatació que s’estaven perdent oportunitats, també és cert que es va plantar una certa llavor de futur. Entre el 1986 i el 1992 van sorgir un seguit de pel·lícules signades per alguns franctiradors que no van tenir cap ressò en les sales d’exhibició, però que el temps les ha convertit en pioneres d’alguna cosa que acabaria esclatant uns anys després. Va ser el moment en què Pere Portabella va tornar al cinema amb Pont de Varsòvia (1989), va suposar el retorn de Joaquim Jordà amb l’homenatge enverinat a Jacinto Esteve anomenat El encargo del cazador (1990). L’any 1986, al festival de Berlín, Agustí Villaronga escandalitzava amb Tras el cristal i el 1990 José Luis Guerín presentava a Canes Innisfree. Mentrestant, Jordi Cadena homenatjava J.V.Foix a partir d’un model d’assaig fílmic titulat És quan dormo que hi veig clar (1988) i Manuel Cussó Ferré ressuscitava la figura de Walter Benjamin a Port Bou a L’última frontera (1991).

En aquest context, Rosa Vergés transformava la comèdia amb Boom, Boom (1990) i el jove debutant Marc Recha adaptava Eugeni d’Ors a El cielo sube (1991). Moltes d’aquestes pel·lícules estan oblidades en aquests moments, però van ser la llavor d’alguns fenòmens al voltant del cinema documental i del cinema d’autor que han acabat donant prestigi a un determinat cinema que es fa avui dia a Catalunya.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Una cinquantena de peces del patrimoni cultural català es poden consultar en línia en 3D

barcelona
ALBERT PIJUAN
ESCRIPTOR

“Quan hi ha sang als carrers és un bon moment per invertir”

GIRONA
Crònica

La construcció de la identitat i dels ídols

LLETRES

Hervé Le Tellier guanya el premi Goncourt

Godard, pensador d’imatges

BARCELONA

El món de l’exili perd Joan Jordà, l’intens pintor de la Retirada

Tolosa de Llenguadoc
Crítica
cinema

Acte d’amor al cinema

CINEMA

L’actriu Ángela Molina rebrà el Goya d’Honor

CINEMA

Jaume Balagueró, distingit en el Visual Art de Lleida