Cultura

Mirador

Els Gaudí, en femení

Mai com enguany s’havia parlat tant del paper de les dones en el cinema i de la discriminació professional de què són objecte

Vivim en un país estrany. Afirmar-ho no suposa cap descobriment, i menys ara. La situació d’estranyesa provoca que els Gaudí siguin els únics premis cinematogràfics en què es premien dues millors pel·lícules: una de parla catalana i una altra en altres llengües. Aquest fet genera incertesa, ja que uns premis que volen ser una mostra de reconeixement al cinema català a vegades acaben minimitzant les pel·lícules de parla catalana. Si entenem que, atesa l’existència de dos premis, el que desempata és el de millor director/a, ens trobarem que en els últims tres anys les grans triomfadores dels Gaudí no eren de parla catalana. Aquest any, però, la cosa ha canviat. La collita de pel·lícules parlades en català era notable, i entre les quals hi havia Estiu 1993, que, a més de ser una gran pel·lícula, és un miracle. És una obra sensible, intel·ligent, rigorosa, lúcida i bella. Reconcilia tot tipus de públic, ha tingut una gran carrera internacional i va sorgir com una inesperada opera prima que des de la humilitat ens recordava que el que és petit també és rendible.

Estiu 1993 és, a més a més, una pel·lícula dirigida per una dona, Carla Simón. El fet no és nou en la història dels Gaudí: Mar Coll i Neus Ballús també van ser millors directores, però penso que premiar una directora l’any 2018 té una significació especial. Mai com aquest any s’havia parlat tant del paper de les dones en el cinema i de la discriminació professional de què són objecte, ni s’havia denunciat amb tanta valentia l’assetjament sexual. Probablement, es pot argumentar que el cinema no és la societat, ni representa tota la cultura, però sí que és cert que és l’àmbit en què les denúncies han esclatat amb més força mediàtica. Estiu 1993 no és una obra de reivindicació feminista, però és una pel·lícula marcadament femenina que s’imposa poèticament gràcies a la mirada d’una dona cineasta. És una pel·lícula que aparentment no trenca res, però que ara i aquí qüestiona moltes coses al voltant de la imperiosa necessitat que tenen les dones de fer sentir amb força la seva veu en el cinema i, de passada, començar a conquerir tots els àmbits de la cultura. Carla Simón no ha estat sola en els Gaudí, ja que l’han acompanyat tres cineastes més: Lucija Stojevic (Gaudí al millor documental), Sílvia Quer (a la millor producció televisiva) i Laura Ferrés (al millor curtmetratge). També han estat reconegudes la muntadora d’Estiu 1993, Ana Pfaff; les responsables de vestuari i maquillatge d’Incerta glòria, Anna Aguilar i Alma Casal, i dues actrius immenses com Núria Prims i Bruna Cusí. A més, entre les no premiades, hi ha el treball valent de Roser Aguilar a Brava i Elena Martin per Júlia ist. Tots aquests noms ens indiquen que, si hem de parlar d’un cert futur del cinema català, s’escriurà en femení. I això és una excel·lent notícia.

D’altra banda, si pensem que els premis es donen en un any en què Catalunya ha viscut un gran trasbals polític, la collita del 2018 constata que el cinema català viu allunyat de la realitat política. És cert, però, que la professió no està allunyada del present i que en la gala s’ha fet política, però la pregunta de fons és on s’ha de fer política: ha de ser durant la gala o en les pel·lícules?

La situació podria ser decebedora, però si tenim en compte que, en un temps de revolucions incertes, les úniques revoltes que han triomfat a Europa tenen a veure amb l’alliberament sexual i amb les conquestes del feminisme, probablement veurem que aquests Gaudí en femení no són més que el senyal clarivident d’un temps de revolta.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.