Cultura

Les mil vides surrealistes de Lee Miller

La Fundació Miró repassa la carrera d’una dona que va fer el salt de model a artista i reportera de guerra

El 1945, després de fotografiar els camps nazis, es va autoretratar a la banyera d’Adolf Hitler

30 d’abril del 1945. La guerra s’ha acabat. El mateix dia, qui sap si en el mateix instant que Adolf Hitler se suïcida al seu búnquer de Berlín, la fotògrafa Lee Miller es banya a l’apartament del monstre i la seva dona, Eva Braun, de Munic. I s’autoretrata sense ser conscient del rebombori que causarà aquella imatge tan provocadora.

Provocadorament surrealista, caldria dir. Miller i la seva exultant bellesa posen dins de la banyera amb un retrat del führer. Potser ell mateix ja li tenia, tenint en compte la seva megalomania. O potser el va agafar ella del dormitori per muntar la fotografia, que tampoc seria estrany, ja que d’escenografies estava bregada a fer-ne. Sigui com sigui, el detall més important és un altre: la fotògrafa ha deixat a l’estora les seves botes enfangades. Amb aquestes acabava de trepitjar l’horror dels camps d’extermini que l’exèrcit americà, al qual acompanyava, havia alliberat. Un bany era el mínim que necessitava per treure’s de sobre tanta brutícia inhumana.

Miller va quedar impregnada de la pudor que va sentir a les fàbriques de mort del nazisme fins al seu final, el 1977, als 70 anys. Les imatges que va captar amb la seva càmera són del més conegut de la seva trajectòria. Però la de reportera de guerra va ser només una de les moltes vides que va tenir, abans i després de la Segona Guerra Mundial. Vides, totes, de la primera a l’última, surrealistes o, com a significat equivalent, allunyades dels patrons convencionals. I és aquesta visió global la que s’imposa en la nova exposició de la Fundació Joan Miró, en la qual, a més, s’ha posat un potent focus sobre una de les seves facetes que menys s’ha tingut en consideració: el seu determinant paper en l’eclosió del surrealisme a la Gran Bretanya.

Ja és això: a les dones sempre se’ls acostuma a rebaixar el seu instint artístic i se sobreexplota el seu rol de muses passives. Miller és un cas de llibre. “Va haver de lluitar per no quedar eclipsada pels seus col·legues masculins”, remarca la comissària, Eleanor Clayton. Col·legues que ho han estat tot en la història de l’art del segle XX: Picasso, Man Ray, Roland Penrose... Ho haurien sigut tot sense ella?

El títol de la mostra és Lee Miller i el surrealisme a la Gran Bretanya (fins al 20 de gener), tot i que aquesta només va ser una de les seves múltiples vides, i de totes n’hi ha testimonis a les sales de la Miró, en les 200 peces de naturalesa i autors diversos que s’hi han aplegat. Als inicis hi ha més aviat tristesa. Lee Miller va néixer el 1907 a Poughkeepsie, a l’estat de Nova York, i va créixer en un ambient difícil, marcat per una violació quan tenia set anys que va mantenir sempre en secret. D’adolescent, aquella rossa espaterrant va començar a ocupar portades de revistes de moda, però la vida de model ensucrada la va liquidar tan aviat com va poder. Destí per aconseguir-ho?: París. Que ho va aconseguir tot d’una?, tampoc.

El 1929 va començar a treballar d’assistent de Man Ray, que va convertir el seu cos en matèria d’avantguarda. També va ser el seu amant, un dels molts que col·leccionaria. Amb Man Ray va aprendre a experimentar. Ella amb ell i ell amb ella. Encara ara no se sap del cert qui de tots dos va inventar la tècnica de la solarització, amb la qual, i després d’una sobtada entrada de llum al negatiu, s’aconsegueix que allà on hi ha foscor hi hagi claror i a la inversa. Sembla ser que va ser ella, de manera accidental, quan un ratolí la va espantar en ple procés de revelatge. Del bot que va fer en va sortir la imatge cremada.

Però Miller no volia ser un cos fotografiat. “Prefereixo fer una fotografia que ser-ne una”, diria. Va obrir el seu propi estudi. Per guanyar-se la vida, documentava intervencions quirúrgiques a la Sorbona. Després d’una sessió es va endur al seu taller uns pits de dona amputats. Els va posar dins d’un plat sobre unes estovalles i va fotografiar-ne el conjunt. Terroríficament surrealista. “La idea de la fragmentació del cos femení la va perseguir sempre. Així es com va abordar el seu cos el seu mestre, Man Ray”, destaca la comissària.

Aturem-nos un moment. Si el surrealisme es va forjar a París, què hi pinta, la Gran Bretanya? Doncs molt més del que habitualment es pensa, i aquesta és, en part, la història que explica l’exposició de la Miró. “La primera exposició internacional del moviment no es va celebrar a París, sinó a Londres, el 1936”, remarca Clayton. El culpable? L’artista, crític i col·leccionista anglès Roland Penrose, de qui Miller es faria amant, primer, i company de vida (de moltes vides), després. En l’esdeveniment van prendre part les primeres espases dels exploradors de l’inconscient. La majoria d’obres que es van exposar s’han perdut, però la Miró s’ha preocupat que els artistes d’aquella moguda es retrobin amb altres peces seves d’esperit similar: Max Ernst, Henry Moore, Giorgio de Chirico... i els catalans Àngel Planells i Joan Miró.

Els famosos llavis

Miller no hi va participar com a artista. Sí com a cos. Els seus famosos llavis pintats pel seu esquarterador de capçalera, Man Ray, hi van ser presents. Un any després, el 1937, la capital britànica tornaria a ser un nucli d’agitació surrealista amb una exposició d’objectes i poemes que, aquesta vegada sí, va fer brillar el seu geni personal: hi va presentar el braç d’una maniquí amb una dentadura postissa de braçalet. A la Miró, dialoga amb un dels icònics telèfons llagosta de Salvador Dalí. Una exposició de surrealisme sense Dalí, poc surrealista seria.

Després de la Segona Guerra Mundial, res va tornar a ser el mateix. Qui pot continuar fent vida normal després d’haver visitat l’infern a la terra? Colpida per les muntanyes de cadàvers, alguns encara vivents, que havia vist als läger alemanys, Miller va canalitzar la seva ansietat artística d’altres maneres. “No es va retirar pas. La cuina es va convertir en un dels seus estímuls creatius. Va ser una xef surrealista, per descomptat”, precisa el director de la Fundació Miró, Marko Daniel.

I es va mantenir fidel a algunes de les velles amistats d’aquells anys trenta irrepetibles. Amb Miró, per exemple, al qual va fotografiar entranyablement divertit amb els animals del zoo de Londres. Miró i Londres també van tenir un affaire intens el 1967, quan la Tate li va organitzar una gran exposició que l’entronitzaria encara més del que ja ho estava en l’àmbit internacional. Qui en va ser el comissari? Roland Penrose.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Rosalia i The Weeknd col·laboren per oferir un remix de ‘Blinding Lights’

barcelona

Barcelona es Manifesta

barcelona
Lluís Danés
Director de cinema

“La societat es creia invencible i es va enfonsar com el «Titanic»”

Barcelona

El Neu! programa Mazoni, Nico Roig, Tona Gafarot i Uma

girona
cinema

Sobreviure dibuixant

Barcelona

Localitzen deu noves tombes a Romanyà

santa cristina d’aro
canvi de presidència

Joan Sala serà el nou president d’Editors.cat

previ a la nit de santa llúcia

Jill Schoolman i Chad W. Post, premi Cendrós

Marina d’Or assalta el Lliure

BARCELONA