Cultura

MARIA BARBAL

Escriptora. Publica "A l'amic escocès"

“M’interessa la trajectòria vital dels personatges”

El català pateix una pressió molt forta, un desequilibri. Ho visc cada dia a la ciutat. Si no fos per l’escola, el català agonitzaria
Sembla que no he exhaurit tota la meva vinculació, tota la meva afició al món de la comarca on soc nascuda
Després d’uns quants anys torna al Pallars. Com ha estat això?
Sembla que no he exhaurit tota la meva vinculació, tota la meva afició al món de la comarca on soc nascuda i on van néixer els meus pares, i que em quedava aquesta història per explicar.
A ‘A l’amic escocès’ hi ha lligams importants amb ‘Pedra de tartera’. Hi apareix el poble de Pallarès, alguns dels personatges també poden fer pensar en els protagonistes de la seva primera novel·la. Els enyorava, podríem dir?
Més que enyorar-los, diguem que formen part de la història del Benet, una branca que no podria deixar escapçada ni tallada, havia de ser-hi. Perquè aquesta branca representa aquelles persones que van sofrir durant la guerra una injustícia, els va superar totalment i els va vincular a un dolor que no podrien rescabalar per la resta dels seus dies. Llavors, la història del Benet, que va per un altre camí, de sobte es troba amb aquesta història de l’Elvira.
Qui és en Benet, el nen, el jove, l’home protagonista del seu llibre?
És una persona que, com moltes altres, ha viscut una època difícil. D’una banda ha tingut unes facilitats molt grans, la mare era lectora, en un moment on als pobles molt poca gent llegia i menys les dones. En Benet i la seva germana, doncs, estimaran moltíssim tot el que és la lectura, l’escriptura, i ell tindrà aquest afany de saber perquè de petit l’hi ha estat donat. De l’altra, és una persona que es troba alguns problemes familiars i, entre aquests favors i aquests neguits, s’anirà fent gran fins que arriba la Guerra Civil, que marca una etapa molt important de la seva joventut.
En un moment del llibre, en Benet reflexiona sobre la lectura i es veu que és una persona molt culta tot i venir de pagès. Però veu truncades les seves aspiracions artístiques i generals.
Té tant d’afany de formar-se i de llegir, que ho agafaria tot, llegiria qualsevol llibre, de pensament, de filosofia, però de vegades es troba que li són molt difícils de seguir. Per això fa aquesta reflexió: “Jo soc un obrer, he de formar-me però no puc llegir qualsevol llibre, m’he de dirigir cap a uns llibres que em puguin aportar el que em fa falta.” I, evidentment, la guerra en part li trunca aquest desig i, de rebot, l’afavoreix, perquè està malalt i el fereixen i passa moltes estones als hospitals, on hi ha un temps llarg de lectura mentre espera tornar al front.
I l’amic escocès, en Georges, qui és?
Un personatge de contrast amb el Benet, que coincideixen en un moment en què els dos viuen en una realitat fortíssima, es troben ferits en la mateixa ambulància, en el mateix hospital, tots dos adolorits pel que passa, i en Benet, concretament mut, ja que ha quedat sense parla. I aquest moment propicia una amistat que té una durada de quinze dies però que marcarà una via de record al llarg de la vida dels dos. En tot cas, en George és un escocès decidit que es fa brigadista per defensar la República espanyola, que deixa el seu món i que després quan torna vol fer un ofici, que és el de periodista, i això li comporta també un trencament, i el fa. Per tant, és bastant diferent del protagonista.
Podríem dir que són complementaris i contradictoris alhora, marcats per la guerra i la tragèdia europea?
És cert que els dos són d’alguna manera complementaris, i això queda demostrat al llarg dels anys, quan es veu que hi ha una admiració de l’un per l’altre. L’un perquè l’altre ha aconseguit fer el que volia i l’altre perquè veu que, tot i haver-se resignat, en Benet ha estat capaç de crear una estabilitat, un benestar espiritual i material que li fa envejable la seva vida.
A la contracoberta hi surt una carta datada a Vilaboi (el Sant Boi de Llobregat de la guerra). És una carta que parla d’un amic d’Escòcia que ha marxat, que qui l’ha escrit es veu que estava en un hospital. És real, aquesta carta?
Totalment. He volgut revelar el fet que la documentació que m’ha permès escriure la novel·la i que m’ha empès a escriure-la em va arribar a les mans. Són escrits d’aquest soldat en un moment que està ferit i s’ha de recuperar. També n’hi ha alguns altres d’ell mateix d’abans de la guerra. Al llarg del llibre també hi ha apareixen unes cartes d’en Benet a la seva estimada que també formen part de la documentació que ha estat la base de la novel·la.
Són unes cartes d’amor precioses que algú del poble troba ben ximples.
En Benet es mou en pobles petits, amb una major part dels companys que són pagesos, que es dediquen a la ramaderia, on ell contrasta força. En Benet s’ha volgut fer aquesta mica de cultura, a poc a poc, però aconsegueix escriure bé, expressar-se amb claredat. Aquestes cartes per a la seva xicota són un immens tresor, tant de contingut com de forma.
Què en queda del món que vostè descriu en aquesta novel·la però que també va mostrar a ‘Pedra de tartera’ i a les altres obres del ‘Cicle del Pallars’?
És difícil de dir. En queda, per descomptat, una tradició que no ha desaparegut; en queda un romanent de població que usa el català de la zona, que és prou característic, tant d’accent com de vocabulari; en queda una natura prou privilegiada, i també moltes ganes d’anar endavant afegint tots els elements actuals.
Va haver-hi un veritable despoblament als dos Pallars. S’ha pogut revertir?
Hi va haver una despoblació abans de la guerra, durant la guerra i després, i als anys seixanta. Podríem dir que són unes dates que centren aquesta despoblació d’una manera molt clara i que ha anat continuant fins als nostres dies. Ara bé, també hi ha hagut un moviment contrari que ha fet una mica de balança a tot això gràcies, d’una banda, a persones que havien tancat la casa i havien abandonat la hisenda i que retornen en el moment de la jubilació, o a algun fill que pensa que avui en dia amb els mitjans que hi ha per treballar a distància pot tornar a viure-hi. També a través del turisme. Aquests fets han frenat una mica la despoblació, però, evidentment, no l’han pal·liada i molts pobles estan irremissiblement abandonats.
El despoblament també seria un trencament entre un món antic i el modern. En Benet viu entre els dos?
En Benet és una de les persones que fan el trencament molt aviat. De fet, el fa la seva família abans de la guerra perquè el seu pare és d’una família amb molts germans, on l’hereu es queda la hisenda i als altres, si hi ha alguns diners, se’ls dona una petita quantitat i han de buscar-se la vida. Això propicia que el pare comenci a treballar en obres públiques i que hagi de desplaçar-se. En Benet és petit en l’època que els pares es traslladen. Després hi ha molta altra gent que mantenien la casa amb ramaderia i pagesia i que fan la davallada més cap als anys seixanta, quan la industrialització de les grans ciutats reclama mà d’obra i aquests pagesos troben serveis, atencions i una vida una mica més benigna.
Aprofita la feina d’en Benet per descriure aquest món antic. També ho fa a través dels personatges secundaris que van seguint la seva història i que intervenen en primera persona.
Explico la història molt ordenadament i en un moment determinat hi ha un conflicte, encara que sigui un conflicte en positiu, i les persones que són al voltant del protagonista donen la seva opinió, cadascú amb la seva veu i cadascú en relació amb el lligam que tenen amb en Benet o amb l’Elvira. Efectivament, aquestes veus m’han permès explicar com és la societat d’aquell moment. En aquestes veus hi ha de tot, des d’un oncle sastre que fa anys que viu a Barcelona, fins a un cosí que viu encara al poble d’en Benet, una amiga que ha vingut de l’Alt Urgell, desplaçada amb la germana mestra, i també l’altra generació, la padrina de l’Elvira.
S’expressen en el seu pallarès de tota la vida. Aquest patrimoni lingüístic sobreviu íntegre?
S’ha aprimat molt pel tema justament de la despoblació i també perquè els mitjans de comunicació han arribat arreu amb un català que diríem normatiu en contraposició al català oriental, que és el que es parla allà. Ara potser els nens parlen amb l’accent propi del Pallars i amb algunes paraules i expressions pròpies d’allà, però tenen un gruix de català estàndard. Sobretot, però, perden les paraules relacionades amb la feina d’abans, amb el bestiar, amb el dallar, amb el batre.
Com veu el panorama de la llengua catalana? És optimista?
Crec que soc molt sensible a la qüestió lingüística perquè visc en una gran ciutat. Pels carrers, en els mitjans de transport, el català de vegades el sento ben poc. Naturalment, quan vas al Pallars se sent moltíssim més. El català pateix una pressió molt forta, un desequilibri, perquè tota la gent que ve de fora acostuma a situar-se a les grans ciutats, i sobretot els adults tenen un pes que fa que el català minvi. L’escola, és clar, és l’esperança del català perquè també tots els nens puguin parlar les llengües que convingui, les de casa seva, la de la terra, i el castellà per descomptat. Però si no hi hagués l’escola, el català agonitzaria.
Com és el seu procés d’escriptura. Com treballa una novel·la com aquesta, per exemple?
Cada novel·la és un procés una mica diferent. Sempre hi ha elements en comú. Primer ha d’haver-hi un impuls molt poderós, que exigeix un temps d’assegurar-se’n. És a dir, hi ha una idea que sembla que et sedueix, però potser al cap d’uns mesos de fer intents, de documentar-te, de començar a sentir veus, dels personatges o les veus narratives, t’adones que trontolles i que potser has de tornar enrere. Cal temps per veure si aquella perspectiva pot ser bona. Si és així, llavors és qüestió de seguir i de buscar la veu narrativa, fet que de vegades no és tan senzill de trobar. M’ha passat de començar amb una veu i d’haver de rectificar perquè he trobat que n’hi ha una altra més eficaç o que sona més propera a qui llegeix. A partir d’aquí vaig a poc a poc per captar els personatges amb la màxima profunditat, descobrir les relacions entre ells i també el rerefons històric, que és una qüestió que a mi m’interessa molt.
Del seu estil m’ha sobtat l’alternança de temps verbals. És un estil natural?
En aquesta novel·la diria que no, sinó que hi ha hagut una comprovació de veure que no sempre el present és prou efectiu i usar el futur dona una altra perspectiva a l’oració. També al lector li obre un interrogant, una expectativa que li manté l’interès.
El desplaçament, la migració, el pas del temps, l’envelliment, són constants en la seva literatura. Aquest seu nou llibre no n’és una excepció.
No, és clar. Aquí faig una perspectiva vital. Hi ha pràcticament tota la vida dels personatges bàsics explicada. Hi ha aquestes diferències entre la infantesa, les il·lusions i les dificultats de la joventut i després la vinguda del temps més quiet, del temps de la reflexió, de valorar què ha passat, si ha estat important viure d’una manera o podria haver-hi hagut més rebel·lió, més valentia. Tota la trajectòria vital dels personatges és el que m’interessa.
Com ha viscut tot el procés polític, la repressió després de l’1-O, el judici?
Ho he viscut com moltes altres persones que, com jo mateixa, no n’hem parlat gaire públicament, amb molta tensió, amb il·lusió i realment des de fa força mesos amb molt de dolor, amb una sensació una mica d’ofec, de retorn a temps passats. Amb dolor.

De ‘Pedra de tartera’ a ‘A l’amic escocès’

Maria Barbal (Tremp, 1949), una de les veus més potents de la literatura catalana, torna a les llibreries amb A l’amic escocès, una novel·la ambientada de nou al seu Pallars estimat, com ho va ser, en el seu moment, Pedra de tartera, la seva primera obra amb la qual es va donar a conèixer arreu del país i a l’estranger. L’amic escocès, que lliga el lector amb personatges, pobles, paisatges i moments històrics de Pedra de tartera, explica la vida d’en Benet, el seu ambient familiar, la Guerra Civil, la seva feina a obres públiques, les seves passions i renúncies i la seva gran història d’amor, amb Elvira, una pagesa.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Caballé, sempre a Peralada

barcelona

Un mirall humà

barcelona

El Domini Màgic creix

Santa Coloma de Farners

Dia de Hellboy a les llibreries de còmics

Barcelona

Ballar en la catedral gòtica musical

BARCELONA

Manuscrits de Sant Feliu

Girona

La 33a edició del Festival de Peralada homenatjarà Montserrat Caballé amb un recital íntim de Sondra Radvanovsky

Barcelona
Crònica
Lletres

Rap i poesia clàssica

Barcelona
ALBERTO SIMONE
PSICÒLEG

“Es pot mesurar amb cronòmetre l’experiència negativa”

barcelona