Cultura

JOSEFINA ROMA

ANTROPÒLOGA

“Mai he renunciat a cap de les coses que m’he proposat fer”

La seva tasca acadèmica i la dilatada trajectòria com a investigadora i divulgadora l’han fet mereixedora del darrer premi Joan Amades de cultura popular

El premi Joan Amades representa el colofó a la seva trajectòria?
Espero que no. És una fita molt important però espero més coses de la vida, no vull dir premis però sí que els treballs de camp que estic fent tinguin resultat.
Hi va tenir alguna relació, amb Amades?
Amb ell directament, no, però sí amb la seva obra, que val la pena de tenir en compte encara que hi ha coses no del tot exactes. És molt rica. Vaig tenir l’oportunitat de participar en la revisió de la seva obra El Pessebre. També he fet pròlegs d’alguna reedició d’obres seves.
La seva bona sintonia amb l’associacionisme cultural ha estat un altre dels motius de l’obtenció del premi.
Pertanyo a l’Associació dels Amics dels Goigs. També he estat vinculada a l’associació pessebrista El Bou i la Mula. Sempre he tingut relació amb una sèrie d’associacions i m’hi he entregat tant com he pogut. Vaig intentar connectar la universitat amb la cultura popular i els museus. Als alumnes els feia fer pràctiques en aquestes associacions per aprendre des de zero aquesta realitat, i fins i tot els servia per trobar feina.
Quin és l’estat de salut del món associatiu en cultura popular?
Ha passat per èpoques molt bones i altres de dolentes. Avui moltes estan sòlides i amb ganes de tirar endavant, mentre que d’altres tenen problemes amb el relleu generacional.
Per què la seva fascinació pels goigs i la religiositat popular?
És una de les vessants de la meva recerca. El món de l’espiritualitat popular m’ha estat molt proper. M’he dedicat a l’aparicionisme religiós durant una colla d’anys i encara estic fent recerca. No soc qui per jutjar els casos d’aparicions; el que estudio és la formació social que esdevé a partir d’un grup aparicionista. Hi ha tot un món que no es pot ni imaginar que existeixi. És molt interessant perquè és un reflex de la societat, les pors i els prejudicis. Les cançons litúrgiques també m’interessen, els goigs com a mite van ser per a mi un descobriment. Són les històries sagrades d’un poble, les baules d’una cadena que enllacen la comunitat amb la divinitat. És història sagrada local.
Reconeixements com el de la Unesco al patrimoni immaterial, de què serveixen?
És important però molt perillós. Poques vegades serveix perquè se’n beneficiïn els impulsors de l’activitat, perquè els governs s’acaben apropiant del reconeixement i volen manipular. L’altre perill és que es freni l’evolució i s’acabi amb el patrimoni. La cultura és evolució constant.
Algunes d’aquestes manifestacions s’han convertit en arguments turístics.
Si es regula bé pot ser positiu. El turisme ha contribuït a fer que moltes manifestacions del patrimoni es quedin in situ. Avui no entendríem que les pintures de Taüll vinguessin a Barcelona perquè els turistes les volen veure allà. El turisme serveix per remarcar el valor del patrimoni, però sempre és un perill perquè s’acaba fent allò que es creu que volen. Si se sap regular i el poble porta les regnes, va bé.
Per evolucionar, la cultura popular ha d’integrar les cultures que arriben de fora?
Sempre hi ha hagut barreges de cultures. Ens hem d’estimar allò propi, mostrar-ho i entendre que els que venen de fora també tenen la seva cultura i que és tan important o més que la nostra. Si tots aprenem de tots i estem d’igual a igual, les coses canvien, encara que no ho sembli. No ens hem de tancar mai a les cultures. Tot enriqueix.
Va començar a donar classe a la Universitat de Barcelona a principi dels setanta. No hi devia haver gaires de dones?
N’hi havia però era dificilíssim compaginar la maternitat amb la docència. Cada dia te la jugaves. Algun professor s’exclamava quan veia que tornava a estar embarassada, però jo era una mare militant, volia demostrar que es podien fer les dues coses i vaig tenir nou fills. Vaig demanar una guarderia a la facultat, però mai ho vaig aconseguir.
No ho va tenir fàcil per presentar la tesi doctoral?
Havia estat treballant quatre anys en la tesi, com tothom. Em vaig posar de part la nit abans del dia que l’havia de llegir. Vaig haver de trucar al meu catedràtic per explicar-l’hi i em va dir que no em preocupés, que ho podíem ajornar una setmana. Ho vaig fer, estava una mica ofuscada i moltes coses no les vaig poder defensar com hauria volgut. Sentia com m’anava pujant la llet i m’esgarrifava que ho poguessin veure. Tenia la criatura a la porta per donar-li el pit quan vaig acabar. Vaig passar molt anys corrent de la feina a la guarderia per donar el pit a les criatures.
Mai no va pensar a renunciar a la seva professió?
Això sí que no! Mai he renunciat a cap de les coses que m’he proposat fer.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Artista i galerista es fonen en una mostra

Barcelona

Explicar un univers

barcelona
Premi de retrat literari Rafel Cornellà-Joaquim Abril

Joan Vinyoli, el gall salvatge

Escriptor

Foc per sanar l’art

barcelona
Crònica

Gran tradició laica

Torroella de M

Arribas a tres bandes

BARCELONA

El Tantarantana combina ‘L’Atlàntida’ de Verdaguer i el record de Wembley per reflexionar sobre el conflicte territorial

barcelona

Marta Prevosti substituirà Mariàngela Vilallonga com a vicepresidenta de l’Institut d’Estudis Catalans

Barcelona

Més dones que mai

barcelona