Cultura

La Miró busca la sortida del pou

Menys pressupost, nous horaris, entrades més cares... però cap més acomiadament a la fundació de l’artista

Marko Daniel: “Si no haguéssim actuat amb urgència tot hauria pogut anar a pitjor”

La situació econòmica de la Fundació Joan Miró és “molt delicada”. I compte, perquè si no aconsegueix incrementar els seus ingressos ho serà per temps. El director, Marko Daniel, ha tardat dies a explicar públicament les causes d’una crisi que va saltar dels despatxos a la premsa el 22 de gener passat quan el comitè d’empresa va denunciar vuit acomiadaments fulminants de veterans treballadors del museu. “Aquesta ha estat l’última i la més difícil i dolorosa mesura que hem pres per redreçar la situació”, va indicar ahir Daniel. Admet que haver arribat a aquest extrem és “lamentable”, però a parer seu era inevitable: “Si no haguéssim actuat amb urgència les coses haurien pogut anar a pitjor.”

No hi haurà més retallades de personal a la Miró, assegura Daniel. El cert és que abans que s’esbombés el conflicte laboral (que ha deixat molt tocada la plantilla, integrada ara per 58 persones) n’hi havia previstos uns quants més, d’acomiadaments. El 2019 serà un any difícil per a aquesta institució artística tan emblemàtica de la ciutat. El pressupost s’ha reduït en 500.000 euros (ha passat de 8 a 7,5 milions), que és aproximadament la quantitat de deute que ha anat generant els dos darrers cursos.

Un forat que no s’ha fet més gros perquè les administracions han sortit a socórrer la fundació amb aportacions econòmiques extraordinàries (fora de les que ja fan de manera ordinària). Els números que va desvelar Daniel són aquests: el 2017 es va tancar amb un dèficit de 600.000 euros, 400.000 dels quals els va cobrir l’Ajuntament. El 2018 encara va ser pitjor, amb 655.000 euros que van quedar descoberts i dels quals el consistori els acaba d’anunciar que n’assumirà 365.000 (en principi només estava disposat a transferir-ne 100.000). Pel que fa a la Generalitat, el 2017 va contribuir a les vulnerables finances amb 100.000 euros més, xifra que va quedar integrada en la dotació ordinària el 2018.

En definitiva, la xifra vermella acumulada supera els 455.000 euros. I ja no hi ha cap administració que se’n vulgui fer càrrec. En realitat, defensa el director, els diners públics el que han fet és “ajornar” les accions que la Miró havia de fer per solucionar aquest “dèficit estructural, no conjuntural”. Només d’assumir la direcció, diu que va prendre consciència que no es podien demorar més.

Daniel, prudent, no va voler culpar d’aquesta mala gestió continuada la seva antecessora, Rosa Maria Malet, a la qual va rellevar fa poc més d’un any: “Jo he de pensar en el futur, no en el passat.” La costosa reforma de l’exposició permanent duta a terme al final del mandat de la històrica directora podria haver precipitat el daltabaix econòmic.

Però no és l’única causa. Daniel va explicar que al museu hi ha hagut una progressiva disminució de públic els últims vuit anys. Els números negatius tornen a ser reveladors: els 583.000 visitants que va rebre el 2011 es van reduir fins als 352.000 el 2018. El 2017 se’n van perdre 45.000 de cop. Una patacada per a una institució que depèn moltíssim dels seus propis recursos (representen un 80% del pressupost). Daniel, però, atribueix aquesta davallada al context barceloní, que, segons les dades que ell ha examinat, els darrers anys ha sofert el desencant dels turistes per les seves institucions culturals. “No som els únics”, va insistir Daniel.

Els ingressos també s’han fos en el capítol de les exposicions itinerants. De les cinc que es van produir el 2014 a zero, l’any passat. Més que tornar-ne a generar compulsivament, el director vol afinar més les col·laboracions amb les institucions que les demanin.

Però, a més de fer anar les tisores a la plantilla, què més ha pensat fer el director per rehabilitar els comptes amb la injecció de nous ingressos? El pla de viabilitat que va avançar ahir consta de mesures més aviat tímides. Ha endreçat els horaris (a l’estiu, en lloc d’obrir les tardes de dijous ho farà les dels diumenges, més llamineres per al públic). Ha apujat un euro el preu de l’entrada (ara en val 13). I vol activar campanyes de comunicació i de màrqueting per reforçar la imatge del centre, però de moment no n’ha donat més detalls. Una altra idea, interessant però per ara també vaga, és la de treballar “projectes transversals i compartits”. El que sí que ha descartat amb seny és vendre patrimoni del museu (hi ha un fons d’obra gràfica que va reservar el mateix Miró per a casos d’emergència, però els estatuts no consideren que l’actual situació, que no és deguda a un problema puntual sinó crònic, se’n pugui beneficiar). I no cal ni dir que trucarà a les portes de les administracions per obtenir “una mica més d’ajuda”.

El repte més immediat és “equilibrar el balanç econòmic de la fundació aquest 2019”. I anar eixugant el deute a mitjà termini. “I tan aviat com puguem, tornarem a créixer.” La fundació vol arribar al seu 50è aniversari, el 2025, amb tot aquest malson superat.

Lina Bo Bardi: l’art que s’uneix a la vida

Dona, estrangera i enemiga de la cultura elitista. Lina Bo Bardi no ho va tenir gens fàcil per desplegar les seves idees humanistes de l’arquitectura al Brasil, on es va establir després de la Segona Guerra Mundial, i això que hi acabaria deixant grans petjades, com el museu d’art contemporani de São Paulo, la seva obra magna. Però més difícil ho hauria tingut encara, especula el professor Zeuler Rocha Lima, si hagués decidit quedar-se a la devastada Itàlia, on havia nascut, a Roma, el 1914. La Lina Bo Bardi de veritat, la que va unir art i vida en unes obres en què les persones eren les protagonistes, va néixer al Brasil. Lina Bo Bardi és l’aposta primaveral (l’exposició s’obre al públic demà i es pot visitar fins al 26 de maig) de la Fundació Miró a través dels seus dibuixos, sovint qualificats de secundaris però fita del seu “pensament lliure i autèntic”, remarca Lima, el seu biògraf i comissari. En la humilitat del paper, va desafiar la grandiloqüència de l’arquitectura monumental, que ella, comunista de pedra picada, va associar sempre amb el feixisme. La mostra s’obre amb les creacions que va fer poc després d’haver visitat Barcelona, el 1956, de la qual va quedar fascinada pel llegat gaudinià i en va replicar les pedres i les plantes del Park Güell. A les portes de la seva mort, el 1992, es va involucrar en el disseny del pavelló brasiler de l’Exposició de Sevilla. Allà on uns veien un festeig exultant de l’exploració europea d’Amèrica ella hi va concebre un elogi a les cultures indígenes precolombines. El projecte no es va fer.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

La dissenyadora Miriam Ponsa, Premi Bages de Cultura 2019 d’Òmnium Cultural

Barcelona

La mallorquina Maria Jaume Martorell es corona guanyadora del concurs Sona 9 2019

Barcelona

Idolatria i amistat

BARCELONA

Posar la mà al cor

Sitges

Cada any, una festa

Girona
John Scofield
GUITARRISTA DE JAZZ

“Nova Orleans em té el cor robat”

BARCELONA

El Macba creix al Raval

BARCELONA

Quin ‘relat’ tens?

Girona
COMUNICACIÓ

Mor Purita Campos, la dibuixant d’‘Esther’