Cultura

L’imaginari de Gilliam

El director de ‘Brazil’, ‘Doce monos’ i alguns dels èxits de Monty Python presenta una retrospectiva gairebé completa de la seva obra a la Filmoteca de Catalunya

“Ara, o fas una pel·lícula de tres persones en una cuina o t’has de carregar l’univers sencer”

Terry Gilliam (Minneapolis, 1940) és un visionari quixotesc, segons el descriptiu títol de la gran retrospectiva que li dedica la Filmoteca de Catalunya fins al 27 d’abril, un creador d’imaginatius mons barrocs habitats per personatges extravagants que persegueixen els seus somnis. D’algú així, d’un cineasta que va perseguir durant 30 anys el somni de fer una pel·lícula sobre Don Quijote, un no se n’espera un home gris amb aspecte de funcionari i declaracions carregades de tòpics. I no ho és: es pot afirmar amb poques probabilitats d’error que la quarantena de periodistes que el vam sentir parlar ahir a la tarda a la Filmoteca no vam quedar decebuts. Va oferir sentit de l’humor, ironia, brillants reflexions sobre el cinema i el món contemporani i reveladors comentaris que ajuden a entendre la seva obra.

“Fa pràcticament trenta anys que vaig començar el projecte del Quixot –va explicar d’entrada– i en vaig passar vint buscant localitzacions a Espanya. Buscava festes populars, i una de les més memorables que vaig trobar va ser prop d’aquí, la Patum.” Que li dediquin una retrospectiva titulada Un visionari quixotesc li sembla prou encertat: “Com deia Cervantes, hi ha moments àlgids i moments de caiguda dels somnis. Per fer una obra sobre el Quixot cal ser una mica quixotesc. Cervantes també va escriure que els somnis i les esperances sovint acaben en desastre, però estic content d’haver sobreviscut, a diferència del que li va passar a Don Quixot.”

“Més val no deixar entrar Don Quixot a la teva vida, perquè un cop entra, no hi ha manera que surti”, va afegir sobre el tema, i encara va recordar el que li va dir Tony Grisoni, coguionista d’El hombre que mató a Don Quijote: “Tu no ets Quijote, més aviat ets Sancho Panza.” Terry Gilliam va assistir ahir a dues sessions a la Filmoteca: a les sis, a la del documental Lost in la Mancha, dirigit el 2002 per Keith Fulton i Louis Pepe, sobre els intents frustrats de rodar El hombre que mató a don Quijote, i a les vuit va assistir a la projecció d’aquest film. Avui a les 18.30 h la Filmoteca és el marc de la classe magistral Desmuntant Terry Gilliam, a càrrec de Teresa Font, muntadora d’El hombre que mató a Don Quijote, estrenat finalment en el Festival de Canes l’any passat, i Gilliam assistirà a projecció de Doce monos (1995).

El cineasta va dedicar ahir tres quarts d’hora a respondre preguntes de la premsa. “No miro les meves pel·lícules un cop acabades, potser les revisaré quan estigui al llit de mort”, confessa. Amb tot, descriu alguns trets del seu cinema: “Una de les seves característiques és que hi ha personatges que no accepten els límits de la realitat tal com els ve delimitada pels mitjans.” I, mig en broma, explica un comentari sarcàstic de la seva dona: “M’acusa de fer la mateixa pel·lícula, una vegada i una altra, diu que només canvio el vestuari.” La imaginació ocupa un lloc central en el seu cinema. “És essencial per sobreviure al món”, creu.

Atribueix en part la seva gran imaginació a l’entorn on va créixer: “Com a nen, vaig viure submergit en dos mons diferents, el camp i la ràdio, que era l’única influència exterior que tenia, i només tenia so, la resta te l’havies d’inventar tu mateix. Natura, ràdio i també els llibres van ser les meves influències. N’estic molt content, d’aquí ve el meu optimisme i la capacitat de meravellar-me davant del món.”

El cinema i el món

Terry Gilliam es va mostrar pessimista amb el cinema que s’imposa avui dia als Estats Units: “Les pel·lícules han de costar menys de deu milions de dòlars o més de cent. Enmig hi ha un desert. És una llàstima. O fas una pel·lícula sobre tres persones en una cuina o t’has de carregar l’univers sencer, i a mi m’agradaria estar al mig.” Tampoc es mostra gaire optimista amb la humanitat: “Ara és impossible satiritzar el món, és el més estrany i perillós que he vist mai. Com pots satiritzar un personatge tan extrem com Donald Trump?”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
opinió

La Mina o la realitat amagada

Més novel·la... gràfica

Barcelona

La rèplica publicada

BARCELONA

Les rambles catalanes, el rovell de l’ou

Girona
Ferran Utzet
director del muntatge "Un, ningú i cent mil" que s'estrena demà a la Biblioteca de Catalunya

“Una obra de teatre que viatja fa país”

BARCELONA
GABRIEL SCHMITZ
PINTOR. DORTMUND, 1970. INAUGURA EL 16 DE MAIG A LA GALERIA JORDI BARNADAS

“La funció de l’art és mostrar el que no volem veure, el que ens afecta”

barcelona

Sota amenaça tova

Barcelona

Tres gironins acaparen el lloc dels més venuts

Girona

Pels nostres presos

Barcelona