Cultura

DAVID ALEGRET

TENOR

“Caldria arriscar més amb cantants catalans, aquí hi ha molta qualitat”

Un teatre d’òpera hauria de tenir entre els seus pilars la creació d’òperes contemporànies

David Alegret, tenor rossinià, és un dels cantants lírics catalans amb més projecció internacional. El vam poder veure fent el paper de Michele, el mes passat al Liceu, en l’estrena mundial de L’enigma di Lea amb música de Benet Casablancas i text de Rafael Argullol; d’aquí a unes setmanes protagonitzarà, a l’Òpera de Flandes, una altra estrena (en aquest cas, l’adaptació que els també catalans Hèctor Parra i Calixto Bieito han fet de la novel·la Les benignes de Jonathan Littell); i, a partir de demà, i fins diumenge, cantarà La Novena Simfonia de Beethoven a L’Auditori amb l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) i la direcció escènica de la companyia teatral Agrupación Señor Serrano.

Quines vicissituds comporta ser cantant d’òpera en un país com Catalunya?
Són vicissituds, algunes, que et pots trobar en qualsevol altres país, perquè el tema de la cultura ja sabem que costa. I, en un país com Catalunya, encara costa més. Som bastants els cantants que hem hagut d’anar a estudiar a l’estranger per poder fer, primer, una carrera fora i, després, ser una mica “acceptats” a Catalunya, on sovint es necessita veure que has fet coses lluny d’aquí. A vegades ens falta una mica d’autoestima i confiança en nosaltres mateixos per no caure en provincianismes.
Vostè, doncs, és el prototip d’artista català a qui demanen més feina a fora que aquí o ja ha deixat de ser així?
S’ha estabilitzat una miqueta, en aquest sentit. Els meus començaments sí que van ser a l’estranger. Vaig anar-hi a estudiar, però no pas perquè no m’haguessin de fer cas aquí, sinó perquè, senzillament, la persona amb qui jo volia estudiar, i amb qui hi vaig tenir un contacte previ a Barcelona, era un professor suís de Basilea, en Kurt Widmer. Els estudis, per tant, els vaig fer a Suïssa i la carrera professional, en conseqüència, em va anar sortint més a fora que no pas a Catalunya.
Què hem d’importar de països com Suïssa, des d’un punt de vista educatiu?
Considerar la música, de bon inici a les escoles, una assignatura important. A Suïssa, Alemanya o Àustria la música és una de les bases de l’educació. I hauríem de començar per aquí. Ho estem fent, d’un temps ençà hem millorat. Però crec que, en aquest sentit, convindria arriscar encara més.
Parli’m ara dels programadors catalans. Se’ls té la confiança que caldria, als cantants de casa nostra?
És un tema, com el de l’educació, que va millorant. Però és cert que encara falta valorar l’artista com a tal i amb criteri propi, sense dependre del currículum que aquest artista hagi pogut fer a fora. Crec, doncs, que encara hem d’assumir riscos a l’hora apostar pels músics des d’un punt de vista purament artístic, i no tant per allò que hagin pogut fer a l’estranger. És evident que la valoració d’un artista ha de ser general, però caldria arriscar més amb cantants catalans, aquí hi ha molta qualitat.
Ha estat involucrat en molts projectes, darrerament. Parlem primer de ‘L’enigma di Lea’, l’òpera catalana que es va poder veure el mes passat al Gran Teatre del Liceu. Una estrena absoluta a Barcelona no és una cosa que passi cada dia. Què implica per a un cantant participar en una òpera contemporània d’aquestes característiques?
La preparació és la mateixa que en una òpera normal, tot i que el temps d’estudi personal abans que comencin els assajos és molt més llarg i difícil. Jo, en aquest sentit, i això que no tenia un paper principal, vaig començar a estudiar l’òpera a diari des de mig any abans. És una feina que has de fer amb el pianista i la partitura, el text... És un treball constant, perquè no són melodies que el cervell pugui captar ràpidament i sigui més fàcil estudiar-les. Has de repetir-les constantment perquè t’entrin al cap i, una vegada dins, treballar per fer-les més musicals, amb més expressió... Requereix una constància realment exhaustiva.
No deu passar gaire sovint que, a un cantant, se li encarreguin òperes contemporànies.
No, i crec que hauria de passar més. Als cantants i, sobretot també, als compositors, ja que a Catalunya en tenim de molt bons, un dels quals és en Benet Casablancas. Una òpera contemporània d’estrena com L’enigma di Lea és una experiència realment única, ja que parlem de construir quelcom totalment nou. Un teatre d’òpera hauria de tenir entre els seus pilars la creació d’òperes contemporànies, ja que donen una personalitat pròpia al teatre i, en el cas del Liceu, també a Barcelona i Catalunya. Aquest, crec, hauria de ser un denominador comú de tots els teatres.
Si assistir a l’estrena absoluta d’una òpera, des de les butaques, ja era un privilegi considerable, dalt l’escenari es devia viure d’una manera realment especial...
Sí, és clar. A vegades, quan estudiava la partitura, pensava honestament: “Ai, David, on carai t’has ficat?” Però a mesura que assajava m’adonava que estava construint quelcom. No som prou conscients de la importància que té assajar una òpera amb la presència del compositor i el llibretista que l’han fet. És com si tinguéssim Mozart i Da Ponte! És fascinant veure la cara de felicitat del compositor, ja que, al capdavall, només tenia aquella música al cap i l’anava veient en viu en el mateix moment que s’estava creant. És una experiència de la qual aprens molt com a artista i com a persona.
I per si no en va tenir prou... dues tasses, ja que a l’abril estrena a l’Òpera de Flandes ‘Les benignes’.
És una coproducció amb el Teatre de Nuremberg i el Teatro Real de Madrid, on es farà el 2022. La dirigirà Calixto Bieito, la qual cosa em fa una especial il·lusió perquè mai no hi he treballat. El meu paper no és un dels principals, però sí que és important per a la trama dramàtica. És una òpera basada en la novel·la de Jonathan Littell i crec que serà bastant potent. El meu és un paper curt, però amb tres escenes carregades de dramatisme. Poder-les treballar amb Bieito serà, de ben segur, tota una experiència.
Més projectes. Aquest mateix cap de setmana –divendres, dissabte i diumenge– canta a L’Auditori una ‘Novena Simfonia’ de Beethoven. Ara que els valors essencials europeus estan en una situació de fragilitat, té un sentit especial cantar l’himne d’Europa?
Serà una experiència interessant, perquè no serà una Novena en ús (és a dir, un concert d’oratori amb cor, orquestra i els quatre solistes), sinó un projecte de l’Agrupación Señor Serrano. Es tracta d’una visió d’avui dia, amb totes les contradiccions, d’aquesta Europa on sembla que estiguin caient els valors, però on també hi ha, com en el quart moviment final de l’obra, espai per a l’esperança i l’alegria. L’Agrupación ho ha transmès molt bé. Fan cinema amb imatges que creen i emeten a la vegada. Tots els cantants tenim un vestuari i hi ha una trama argumental.
Repassi’ns què va passar el 25 d’octubre passat al Palau de la Música. Cecilia Bartoli hi canta ‘La Cenerentola’ de Rossini. El tenor, Edgardo Rocha, es posa malalt. L’avisen a vostè perquè estigui localitzable. I, finalment, l’acaba substituint sense temps pràcticament d’haver-ho preparat.
Sí. La Cenerentola, jo, l’he cantat moltes vegades, ja que és una obra que forma part del meu repertori. L’any vinent, per exemple, l’he de cantar dues vegades, però en aquell moment, l’octubre passat, feia quatre anys que no la cantava. La nit abans em van comunicar que el tenor estava una mica malalt i em preguntaven si podria estar preparat. Em van dir que l’endemà al matí m’explicarien com estava la situació. Cap a les dotze del migdia, l’endemà, em van dir que el tenor cantaria, així que em vaig “tranquil·litzar”. Tot professional, però, té sempre aquella cosa del “i... si passa res”, de manera que, a les dues, per si de cas, vaig repassar l’òpera amb un pianista correpetidor. Vaig dinar, vaig prendre’m una copeta de vi i quan a les sis de la tarda, dues hores abans del recital, em trobava descansant, em van trucar dient-me que anés cap al Palau perquè el tenor havia cancel·lat.
Quatre anys sense cantar-la són molts anys, per molt que ‘La Cenerentola’ formés part del seu repertori.
Era arriscat, perquè, al capdavall, estaves cantant una òpera de Rossini, que és la cosa per la qual se’t coneix, en un Palau de la Musica tot ple i a la teva ciutat. Era un repte, però no m’ho vaig pensar i vaig dir que sí. Potser si m’ho hagués rumiat tres vegades hauria dit que no, però va anar molt bé. La Bartoli em va ajudar i estic molt content d’haver-ho fet.
Li havia passat mai?
Alguna altra vegada, però estant mitjanament preparat. Va ser amb Juan Diego Flórez, un altre tenor rossinià. Va cancel·lar una Italiana in Algeri a l’Òpera de Viena i em van trucar el mateix dia. Jo estava precisament assajant el paper d’una òpera al Liceu, de les primeres que hi feia, el Jaquino de Fidelio, i em van donar permís per anar-hi. A les deu em trucaven, a les dues del migdia agafava un vol, a quarts de set arribava a Viena i a les set sortia a cantar.
Quines són les principals exigències per a un tenor rossinià com vostè?
Has de tenir una veu molt dúctil, tirant a lleugera, que et permeti jugar-hi i fer moltes dinàmiques. Has de ser àgil en la coloratura, tenir una bona tècnica i saber dir molt bé el text en diferents maneres d’expressió, ja que Rossini jugava molt amb el text per donar sentit a la música. La ductilitat de la veu, i la flexibilitat, doncs, són molt importants.
Una altra de les seves passions són les cançons catalanes. Prepara un disc amb música d’Eduard Toldrà.
Hi ha un projecte de disc per commemorar, l’any vinent, el 125è aniversari del seu naixement, així com el 50è de la mort de Josep Carner. És un disc en què enregistrarem els deu poemes de Carner que va musicar Toldrà. Serà interessant perquè hi haurà quatre tríptics de compositors catalans (Guinovart, Garcia de Mestres, Ros Marbà, que va ser deixeble de Toldrà, i Miguel Ortega) que seran estrenes mundials.
Vostè és un dels grans tenors catalans... però anava per metge.
Sí, el meu pare era metge i la meva mare, professora de música, de manera que tenia el cor dividit . Vaig estudiar la carrera de medicina, però m’agradava la música, cantava en cors, vaig estudiar flauta travessera... Quan estava acabant la carrera em van animar a fer alguna classe de cant particular i va donar la casualitat que va venir un professor baríton que em va agradar molt i jo a ell també. Em va dir que si anava a fer proves a Suïssa, faria els possibles per agafar-me i també perquè em donessin una beca per estudiar quatre anys. Tenia 26 o 27 anys i vaig debutar quan en tenia 31 o 32.
Hem xafardejat les seves xarxes socials i hem vist que segueix de prop el judici del procés. Vostè, que va cantar en el Concert per la Llibertat del 2013 al Camp Nou, quina mirada creu que tenen, respecte a això, els seus companys d’escena a Europa?
Depèn molt de la informació que tenen. La mentalitat de la gent que no està informada és de sorpresa i es pregunten per què els catalans es volen separar. La gent que ho està més, en canvi, entén que pugui haver-hi un percentatge elevat de gent que vol independitzar-se i un percentatge encara més elevat de gent que demana tenir dret a un referèndum. El que, sobretot, no entenen i troben inacceptable, i això ho he comentat amb gent, és el tema dels presos polítics. No entenen que uns polítics que han posat unes urnes hagin de ser jutjats i que, abans de ser jutjats, es passin un any a la presó. Realment és una cosa que no entenen.
Com es mesura el compromís que ha de tenir un artista en temes com aquest?
Cada artista ha de respectar un altre artista en el sentit de si es vol manifestar o no. El meu punt de vista és que som persones que tenim una opinió i que, des del respecte a totes les opinions, crec que hem de donar-la. És una cosa que sento que he de fer per la societat i, en aquest sentit, m’hi vull implicar.

Un tenor rossinià

Considerat un dels millors tenors liricolleugers actuals, David Alegret està desenvolupant una carrera que l’ha portat a debutar en alguns dels escenaris europeus més emblemàtics. Especialista del repertori rossinià i mozartià, té entre els seus projectes cantar l’òpera barroca Achille in Sciro de Francesco Corselli el març del 2010 al Teatro Real de Madrid i un recital en homenatge al 125 aniversari del naixement d’Eduard Toldrà amb l’acompanyament al piano d’Albert Guinovart (4 de febrer del 2020). Qui no vulgui esperar tant, pot anar aquest cap de setmana mateix a L’Auditori, on participarà en una ‘Novena Simfonia’ de Beethoven dirigida escènicament per la companyia Agrupación Señor Serrano.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Oriol Ponsatí-Murlà, nou director de la Institució de les Lletres Catalanes

El cinema Arinco reobrirà les seves portes a Palamós

palamós
MARTÍ GIRONELL
Escriptor

“M’agrada saber què va passar quan no hi érem”

GIRONA

El Pulitzer en català

barcelona

El trio I’m With Her, a Badalona

BARCELONA

Penjats per Gaudí

barcelona

El despertar dels actors de musicals

BARCELONA

L’anorèxia vista sense prejudicis

Barcelona

Cop de timó al Brossa

BARCELONA