Cultura

Una mare difícil

La novel·lista Ada Castells retrata a ‘Mare’ (La Campana) la complexa relació intergeneracional dins d’una família acomodada de confessió protestant

“La mare de la novel·la és l’hòstia de divertida per als altres, però per a les filles... uf!”

La sisena novel·la d’Ada Castells (Barcelona, 1968), Mare (La Campana), torna als seus orígens protestants –que havien protagonitzat la primera, El dit de l’àngel, 1998–. Dins una trama ben calculada i amb els personatges ben definits d’una família protestant, de pare metge, del barri de Sant Gervasi, Castells ofereix un retrat ambiciós i intens, sobretot de la mare de la protagonista, que acaba de morir i ha deixat un quadern de memòries a la residència on s’ha produït el traspàs. Deformant alguns aspectes de la realitat com ara els cognoms i altres detalls familiars, Castells basteix un potent retrat de grup, amb una mare histriònica, d’una petita burgesia catalana no convencional. Ada Castells ofereix el perfil, que va començar a escriure gairebé d’una manera terapèutica després de la mort per diabetis de la seva pròpia mare, però que ha acabat com un exercici catàrtic, en què tots els lectors coincideixen que ha fonamentat el seu millor llibre. Sobre el personatge que concentra tots els focus, Castells opina: “El llibre explica què hauria passat si la meva mare hagués viscut tres anys més. Era tot un personatge, tenia un vessant altiu i orgullós, i alhora podia ser molt divertida, com una oca, un animal amb mal geni i simpàtic, sobretot quan el veus allunyar-se remenant el cul. Tenir-la com a mare era difícil, però com a amiga, com a amant, com a companya... devia ser tota una altra cosa. A mi mateixa em passava que, quan m’escrivia cartes, és quan la sentia més a prop. Era una mare desorganitzada, transgressora, explosiva... que no he aconseguit entendre fins que no l’he tinguda per escrit. En aquest sentit, Mare narra la possibilitat d’una reconciliació. He entès la mare un cop morta, a través de l’escriptura d’aquesta novel·la. Tots tenim moltes cares. Es tractava de trobar-li la bona. Sovint penso que és ben paradoxal: el lector troba aquesta mare del llibre ben graciosa i divertida, però el que costa, a les filles, empassar-se-la...! Com a personatge és l’hòstia, però com a mare... uf!”

Agafant alguns exemples, com el Philip Roth de Patrimoni, Castells s’endinsa en el personatge i també en els records d’altres membres de la família, com l’avi matern, les tietes i les dues germanes i la filla dins un calidoscopi, que salva a través d’un profund retrat psicològic, però també d’una visió desinhibida i políticament incorrecta: “No. Hi ha multitud de maneres de veure les coses. Ens havíem passat de relativistes, però ara venen unes onades de moralisme que m’horroritzen: aquest és dolent, doncs vinga, donem-li l’oprobi, la censura, el descrèdit, a la presó; aquest és bo, vinga likes, la fama, els vots irreflexius. Ni bo ni dolent. La gent real és complicada. I la literatura és més necessària que mai, perquè ens diu aquestes veritats sense reduir els personatges a estereotips. La maldat existeix en tots i es tracta d’evitar al màxim les circumstàncies que ens la fan aflorar. Jo no dic que hàgim de viure en un món de color de rosa, però sí que hauríem de ser més agraïts: ser viu ja és tot un miracle. I la vida comprèn que et passin coses desagradables i injustes i també comprèn risc i aventura, i això comporta que, de vegades, les passis magres. Com diu John Banville, si t’has curat de la vida, és que t’has mort.”

Un dels aspectes que reforcen el punt de vista i l’apuntalen és la visió de les dues germanes, en oposició clara a la tirania d’una mare capriciosa com una nena i carregada dels fums dels nou-rics. Castells assenyala el següent: “Sí. Són essencials, perquè elles preserven la narradora d’aquesta mare difícil. Cal dir que les dues germanes són els personatges més inventats del llibre. La gran es diu Débora, perquè va ser l’única dona jutge a l’antic Israel i és el paper que fa. No para de retreure a la mare que sigui tan cruel i la condemna al silenci. No la pot estimar, li gira l’esquena tota l’estona, no pot dir la paraula mare. En canvi, de la Rut, a la Bíblia, se’ns diu que és un model de bondat. Ella encara mira de complaure la mare i ella no li agraeix res, s’aprofita de les seves atencions sense ni un somriure de reconeixement. La Rut viu condemnada a l’ombra. Els germans mitjans ho solen tenir més fotut, a les famílies; no tenen un rol tan assignat com els grans i els petits. Hi ha una escena en què la mare ja és a la residència, i la Rut li porta peixet fregit, el seu plat preferit, perquè estigui contenta. La Raquel no fa més que queixar-se que la feinera el fregia més bé, que les cuetes no fan crec-crec. La narradora, en canvi, és la petita, amb força diferència d’edat. I, quan neix, les altres dues germanes decideixen salvar-la del mal geni capriciós de la mare. Als 12 i 8 anys, fan una reunió perquè el nadó no pateixi la crueltat de la mare. El llibre és l’intent desesperat de la Sara per entendre com és aquesta mare que les dues germanes grans, amb tota la bona intenció del món, li han volgut evitar.” Resulta singular de nou la immersió en el protestantisme català: “És un material que la vida m’ha regalat pel fet d’haver nascut en una família protestant. Resulta que hi ha catalans protestants de quarta generació, dels temps del que s’ha anomenat la segona Reforma, que es va produir durant la Il·lustració, al segle XVIII. La primera Reforma, la de Luter, del segle XVI, a Alemanya, també va arribar fins aquí; d’aquesta, però, no en va quedar ni un exponent viu, a la península Ibèrica. La inquisició es va encarregar de pelar-los a tots amb una eficàcia insòlita en aquest país. En segon lloc, el protestantisme em serveix per indagar en la idea de veritat múltiple, no una única veritat ni dictada des de dalt, sinó elaborada per cadascú de nosaltres, segons la nostra manera de llegir la vida. El protestantisme no és jeràrquic, te les entens tu amb Déu directament, interpretes tu sol la Bíblia i n’assumeixes les conseqüències. En tercer lloc, hi ha el tema dels draps bruts. Al món protestant, aquest concepte costa d’entendre. Si a Amsterdam, per exemple, les finestres són obertes, no és per lluir els interiors de les cases, sinó perquè no hi ha res a amagar.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

La dissenyadora Miriam Ponsa, Premi Bages de Cultura 2019 d’Òmnium Cultural

Barcelona

La mallorquina Maria Jaume Martorell es corona guanyadora del concurs Sona 9 2019

Barcelona

Idolatria i amistat

BARCELONA

Posar la mà al cor

Sitges

Cada any, una festa

Girona
John Scofield
GUITARRISTA DE JAZZ

“Nova Orleans em té el cor robat”

BARCELONA

El Macba creix al Raval

BARCELONA

Quin ‘relat’ tens?

Girona
COMUNICACIÓ

Mor Purita Campos, la dibuixant d’‘Esther’