Cultura

GABRIEL SCHMITZ

PINTOR. DORTMUND, 1970. INAUGURA EL 16 DE MAIG A LA GALERIA JORDI BARNADAS

“La funció de l’art és mostrar el que no volem veure, el que ens afecta”

La seva obra toca l’essència humana. Colpeix. Barceloní nascut a Alemanya, afronta un any intens, amb residències (Oslo) i exposicions arreu (Barcelona, Washington, Brussel·les...)

Quan va sentir que volia ser pintor?
Des de molt petit. Sempre dibuixava. La meva mare era una entusiasta de l’art i el meu pare, Wolfgang Schmitz, era artista. Va participar en la Documenta de Kassel del 1977. No pintava, feia dibuix i gravat, i de gravat n’era professor a Bremen. Des dels 10 anys, quan anava a casa seva (els meus pares es van separar quan jo tenia dos anys), anàvem al soterrani a fer planxes. En un entorn així difícilment algú s’oposaria que jo volgués ser pintor. Bé, excepte el meu avi, que em deia que estudiés arquitectura. Però no m’ho vaig ni plantejar.
Quins van ser els seus referents per poder començar?
En la meva adolescència a Alemanya no en tenia de clars. No em sentia atret pels plantejaments més cerebrals de la pintura. Per mi sempre ha sigut una necessitat relacionar-me amb la realitat. Tenir-hi un contacte directe. Admirava i admiro els pintors conceptuals, però jo buscava una altra cosa. Tampoc estava bé amb mi mateix. I hi havia la forta presència del pare, és clar, de la qual necessitava allunyar-me. Havia de sortir i assumir una responsabilitat per veure què volia fer i com ho volia fer.
I se’n va anar a buscar món.
No tenia l’ambició de ser artista, mai l’he tingut, sempre m’he definit com a pintor, m’hi sento molt més a gust, també com una mostra d’humilitat perquè no suporto el sentit de superioritat. Jo necessito la pintura per omplir un buit. És una necessitat molt íntima, la pintura. Però no m’ha fet més, perquè jo abans, sense la pintura, era menys. Me’n vaig anar a estudiar a Escòcia. I aquí va començar el meu periple per contextos molt diversos en els quals vaig aconseguir una mescla molt particular que la meva pintura em demanava.
I quan va arribar a Barcelona?
El meu tercer any a Escòcia m’obre la possibilitat de fer un Erasmus a la Facultat de Belles Arts de Salamanca. La meva preferència era el sud de França, perquè parlava l’idioma, però no va ser possible. A Barcelona hi vaig anar a parar per fer-hi un màster, el curs 1994/1995, i va ser la prova de foc per confirmar si em tirava el sud o, com jo sempre havia pensat en principi, el nord.
I va triar el sud.
Vaig conèixer la meva dona, vaig trobar taller, vaig fer contactes amb galeries... I sí, la meva aposta va acabar sent Barcelona. I a més, que m’encantava la ciutat. No era difícil en aquells temps... Penso que vaig fer una bona elecció.
La Barcelona dels noranta és pràcticament irreconeixible en la Barcelona d’avui. Què ha perdut?
Com a ciutat, el fenomen del turisme li ha tret força encant. I la situació de l’art i dels artistes ha decaigut. Barcelona hauria d’apostar per un altre model cultural sortit d’arran de terra.
Però li sembla una ciutat especial per crear?
Sí, perquè el meu interès principal, per no dir exclusiu, és la gent, i no hi ha cap ciutat més estimulant que Barcelona, amb tota la seva diversitat. Arran de la crisi, m’he mogut més per interactuar amb altres artistes i amb altres disciplines artístiques. A vegades és tan senzill, i alhora tan beneficiós, com un gest de donar ànims. La crisi ha tingut aquest efecte sorprenent, que ha humanitzat el món de la creació.
La dansa ha estat un d’aquests camps que han enriquit el seu univers creatiu.
Treballo amb diverses companyies, però els últims dos anys hi ha hagut un canvi: el que abans era unidireccional ara és un donar i rebre. Els meus dibuixos s’han convertit en un material inspirador per als ballarins. I estic obert a portar-ho més lluny encara. De fet, ara estic aprenent a ballar...! Veurem com es filtra en la meva pintura. El món de la dansa m’ha portat a nous camins per tractar el que és efímer. Quan veig dansa, el moment de bellesa sempre du implícit un dolor, perquè en aquell mateix moment la perds. I això és el que m’emociona tant.
I això és també el que persegueix evocar la seva pintura. Les seves figures semblen tristes; ho estan, en realitat?
Si vas pel carrer i observes la gent, les seves cares són greus. Hi veus cansament, desesperació o un gran buit. A l’era del selfie tots volem sortir somrients, però aquesta felicitat que proposen és molt superficial i vàcua. La meva obra se n’allunya. Busca la bellesa, però impregnada d’ètica. Per mi la bellesa és un valor ètic. La pintura que busca una bellesa d’aparador m’indigna moltíssim. Probablement aquest és el motiu pel qual no tothom vol entrar en els meus quadres. Per sort, tinc un públic que sí que ho fa i hi estableix una relació molt personal i intensa. No tothom està disposat a veure coses que el poden afectar. Però aquesta és la funció de l’art: mostrar el que no volem veure.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Bryan Ferry, James Blunt i Alan Parsons, primers confirmats del Festival Jardins de Pedralbes

Barcelona

‘Liberté’, d’Éluard, nítid com mai

barcelona
PEP ADMETLLA
ARTISTA PLURIDISCIPLINARI QUE OBRA AMB LA CIÈNCIA. LA TÈCNICA, L’ARQUITECTURA, I L’ART

“He lluitat per preservar la independència i la pròpia llibertat”

Girona
Crònica
música

Manel paradigmàtic

Barcelona
Creadors d’atmosferes sonores
Mirador

Creadors d’atmosferes sonores

Contra l’oblit

Barcelona

Xirgu passa l’equador

BARCELONA

10 malva carregat!

Terrassa

Tres exploracions sobre la natura

Salt