Cultura

JORDI BONET

ARQUITECTE. VA DIRIGIR LES OBRES DE LA SAGRADA FAMÍLIA DURANT 26 ANYS (1985-2012)

“Als catalans la cultura és el que ens ha fet irreductibles”

Home de fe. De cultura. D’escoltisme. De fer país. Devot de Gaudí. Íntim de Dalí. El papa l’ha nomenat membre honorari de l’Acadèmia dels Virtuosos del Panteó de Roma. Un home feliç

El 12 de maig va fer 94 anys. Ha esquiat aquest hivern?
No, perquè no hi havia neu! Però la temporada passada, sí. Normalment vaig a la Molina. Veus, allà [assenyala una lleixa llarga]? Són totes les copes que he guanyat en competicions. Em sento fort. Encara sí.
Vostè pràcticament ha travessat tot el segle XX. Durant la Guerra Civil era un nen, però quins records en té?
Vaig néixer el 1925 al carrer de la Princesa tocant al parc de la Ciutadella, en plena dictadura de Primo de Rivera. De la guerra en tinc records solts, però potents, i un dels primers, just en aquesta casa on som ara, a la part alta de la ciutat. Hi vam venir a viure el 1935. Uns desgraciats volien matar una gent en un carrer proper, però es van equivocar i van venir aquí. Jo estava assegut en una cadira i em van apuntar amb una pistola. Només tenia deu anys i mig!
I de la fúria iconoclasta contra el patrimoni, en té alguna imatge retinguda?
Les destrosses a les esglésies van afectar profundament el meu pare, que va sortir a salvar el que va poder, posant-se en risc i tot. No perquè fos creient, sinó perquè era arquitecte i valorava les obres d’art. Van destruir per destruir, però eren uns ignorants: així no s’arregla el món, sinó just el contrari, el fas malbé! Estaven engrescats per unes idees que podien tenir coses vàlides, però a l’hora d’aplicar-les van fer disbarats.
Estem fent l’entrevista justament a la biblioteca del seu pare, Lluís Bonet i Garí, que també és la seva. El fet que ell en fos, d’arquitecte, el va animar a seguir els seus passos?
Al contrari. Dubtava perquè no semblés que me’n volia aprofitar, del seu renom. Però em tibava tant el món de la construcció... Els arquitectes fan una obra, uns edificis, que són a la via pública, que els veu tothom. Per això tenim una enorme responsabilitat. No podem cometre errors. Els errors, en arquitectura, no es poden amagar.
Quina lliçó li va donar el seu pare que ha intentat seguir?
Fer les coses no pensant en lluir-te, en el benefici propi, sinó en donar el millor servei a la persona que t’ha fet l’encàrrec i, encara més important, a la societat. Ser útil, ajudar a fer ciutat i a fer país, aquest va ser el seu principi, i també ha estat el meu. Estic escrivint un llibre sobre la seva obra, per publicar-lo. Em va ensenyar a estimar Catalunya en una època de foscor. Aquí, en aquesta casa, hi va promoure els primers actes de resistència cultural en la immediata postguerra.
També li va ensenyar a estimar Gaudí. Ell, deixeble seu, va ser un dels que van comandar més decididament la continuació de la Sagrada Família, tasca que també li van confiar a vostè. Com va assumir l’encàrrec?
Amb molt respecte. Gaudí és una figura de primer ordre mundial, un fora de sèrie que hem tingut la sort que fos català. El món ens situa en el mapa gràcies a ell. Avui és reconegut per tothom, però hi va haver uns pioners en reivindicar-lo, en donar-lo a conèixer, entre ells el pare, que el venerava.
Vostè hi va entrar el 1985, però llavors Gaudí encara no era el fenomen en què s’ha convertit. Les obres depenien dels donatius. Va pensar que, com es deia popularment, mai s’acabarien?
Que era un projecte complex, sí, però impossible, no, en absolut. I et diré que sense aquells primers donatius, sense la gent humil que hi va donar suport, no seríem on som avui. La història dels països l’expliquen en bona part els edificis. La Sagrada Família ha estat un desig col·lectiu que s’ha anat transmetent de generació en generació. Durant molt temps no hi havia diners, però hi havia voluntat, que és el que als catalans, un poble que hem estat a punt de desaparèixer –bé que ho han intentat, i ho intenten, els nostres poderosos veïns!–, sempre ens ha fet tirar endavant. Si vols ser, fas. La cultura és el que ens ha fet irreductibles.
Si, com el seu pare, arriba als 100 anys, gairebé veurà el final de les obres, previst pel 2026, cent anys exactes després de la mort de Gaudí.
[Riu.] Mira, jo ja he fet el que em tocava. Puc anar-me’n tranquil. De tant en tant parlem amb el Jordi Faulí [l’actual arquitecte director]; si me’ls demana, li dono consells, però no m’hi fico. Se’n sortirà. Però, compte, el projecte de la Sagrada Família no s’acabarà quan s’hagi completat la construcció: el seu gran repte de futur és compenetrar-se amb la comunitat. Amb els creients i amb els no creients.
Gaudí avalaria el resultat?
No hem fallat a cap de les seves idees.
I què els diria als seus detractors?
Que Gaudí volia que ho féssim: als seus successors ens ho va deixar tot lligat, no ens hem inventat res. I, sobretot, que hi entrin.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Febre serièfila

Palamós /figueres
JOAN-DANIEL BEZSONOFF
ESCRIPTOR

“Amb el procés s’ha vist clar que som catalans, al nord, malgrat la història”

GIRONA

L’amor i els robots

barcelona

De dissident a distingit

Barcelona

Excavant Casa Pastors

Girona

Un art obert als altres

barcelona
Crònica
música

Dits (i medalla) d’or

Barcelona

Música en viu pel centenari dels Pastorets d’Olot de l’Orfeó

Olot

Avalen documents en protocatalà, del segle IX

BARCELONA