Cultura

La veu que completa Xammar

Les ‘Cartes d’un polemista (1907-1973)’ ajuden a resseguir 60 anys de la vida d’un dels millors periodistes europeus

Xavier Pla ha reunit en el volum més de 200 cartes d’una cinquantena de corresponsals

En la seva introducció a Cartes d’un polemista (1907-1973), el nou i voluminós lliurament de la correspondència d’Eugeni Xammar que acaba de publicar Quaderns Crema , l’estudiós Xavier Pla reporta una anècdota del veterà corresponsal de La Veu a Berlín datada de mitjan anys cinquanta, quan ja s’havia establert als Estats Units adscrit al servei de traducció de l’oficina de sanitat panamericana. Ja no exercia de periodista, recorda Pla, i a l’autobús potser ha perdut el costum de fixar-se en la gent del voltant. Alt i corpulent, tot i que ja d’una certa edat, s’asseu entre el passatge amb aquell aire elegant i al mateix temps desmanegat que anys després impressionarà tant Montserrat Roig quan el vagi a entrevistar per a Serra d’Or, i de manera despreocupada desplega un exemplar del setmanari satíric francès Le Canard Enchaîné, que li arrenca riallades. Pla es pregunta si aquells escarafalls no es devien en realitat al record dels articles “sulfurosos”, diu, que ell mateix havia publicat amb el pseudònim Peer Gynt a El Be Negre quan era jove, en aquella Barcelona d’abans de la guerra espanyola que ho canviaria tot. És probable, però la generació dels Pla, Sagarra, Gaziel i, per descomptat, Xammar era tota filla d’aquesta forma de sociabilitat culta, descarada i franca, que ara semblava sembrar tristesa al voltant. Almenys aquesta és la impressió que va fer en descobrir-lo en aquell autobús atapeït, rient tot sol, vestit amb la seva gavardina grisa i els mitjons vermells, a Ramona Torrent, la dona del també periodista Josep M. Massip, que evocarà l’aire anacrònicament europeu que li va veure aquell dia en un preciós article necrològic a Destino.

Aquesta col·laboració a la revista del règim és el que menys agradava a Xammar, catalanista d’una intransigència prou coneguda, del matrimoni Massip. En la seva correspondència, no perd ocasió de retreure el seu fitxatge pel diari ABC, amb el qual de tota manera el vell Xammar s’oblidava de dir que compartia el furibund anticomunisme que també aflora en les cartes d’aquests anys de feroç Guerra Freda. En Xammar conviuen sense distinció el geni i la paradoxa, la ironia i el dogmatisme, i poques vegades podrem ser-hi tan a prop com a través de la lectura de la seva correspondència, en què arriba nítida aquella veu que adoraven pel seu enginy els germans Jorge i Carlos Semprún, quan el pare els en llegia els articles havent dinat, i que ha pogut reconèixer encara Amadeu Cuito, com explica en l’epíleg d’aquestes Cartes d’un polemista, del temps que van coincidir a l’exili a Perpinyà.

Procedents tant d’arxius públics com privats, són més de 200 cartes escrites entre 1907 i 1973, totes de Xammar, perquè ell no conservava les que rebia.A aquest conjunt s’hi han de sumar la vintena ja publicades al volum Cartes a Josep Pla, també en edició de Xavier Pla, el qual parla d’“arqueologia epistolar” per referir-se a la feinada que ha suposat, al llarg de cinc anys, localitzar uns documents tan dispersos. Entre els corresponsals, hi ha Joan Estelrich, Carles Esplà, Ferran Cuito, Armand Obiols, Rafael Tasis, Lluís Montanyà, Jaume Miravitlles, Josep Tarradellas, Pau Casals o Josep Badia, l’amic de l’Ametlla a qui va dictar les memòries, Seixanta anys d’anar pel món, que han estat fins ara l’únic puntal per reconstruir la seva biografia. Xavier Pla adverteix, de tota manera, que les cartes no desvelen tots els enigmes; per exemple, el motiu de la seva fugida precipitada de Catalunya el 1909 (inici del seu vagabundeig europeu), sobre la qual només aclareix a l’amic Josep M. López-Picó que es deu a “un abús de confiança que em fa impossible la vida aquí”, o l’aportació de nous detalls sobre la històrica entrevista que van fer amb Josep Pla a Adolf Hitler el 1923, i que no esmenta estranyament ni una sola vegada. “Els seus articles sobre l’ascens del nazisme, recollits a L’ou del la serp, són considerats un testimoni privilegiat i únic a tot Europa, fins al punt que Thomas Weber, el biògraf de Hitler, va trucar-me per demanar-me més informació sobre aquells anys de Xammar”, explica Pla sobre aquesta desconcertat omissió. Individualista, catalanista radical i presentista irredempt, en les cartes emergeix també la figura d’un home de grans contradiccions, “admirador de De Gaulle i del republicanisme nord-americà, cosa que per a l’exili català resultarà incomprensible”. Ara bé, al costat del personatge extravagant, hi ha també un còmplice sociable i amè. Amadeu Cuito arriba a dir que esperaven amb delit la seva visita, perquè amb ell entrava l’alegria a casa. “Va haver de buscar-se sempre la vida, però va comportar-se com un rendista, allotjant-se a bons hotels i menjant als millors restaurants”, explica Pla, que el defineix com un “solitari autosuficient” i “mai amarg”. En aquest sentit, és revelador el retrat que brinda la carta que escriu a Carles Esplà el setembre de 1958, durant un creuer en què s’entreté a detallar a l’amic tots els plats del suculent i opípar menú i el concert que, enmig de l’Atlàntic, ofereix a bord la Filharmònica de Viena. Ell n’és l’únic espectador.

“I am not interested in Franco”

A Joan Estelrich (28 agost 1923)

Hem deliberat amb en Pla i aquesta carta l’escric en nom d’ell i meu. A nosaltres, ens convé que de l’edició de les nostres obres completes sobre Rússia en surti la quantitat de 1.000 pessetes, que és el que necessitem de més del que ja tenim perquè el viatge (...) sigui econòmicament possible. Com a material, tindreu a la vostra disposició els articles meus i d’en Pla i les traduccions d’altres articles que puguem escriure en altres periòdics de llengües estranyes.

A Ramon Sugranyes (6 agost 1940)

Davant d’una situació així, ¿quina ha d’ésser la resolució dels catalans a l’exili? Deixeu-me proclamar l’excel·lència de les solucions individuals, però reconeguem que el camp d’aquestes solucions és encongit.

A Ferran Cuito (1 gener 1951)

Us veig inexplicablement preocupat pel que les Nacions Unides i els Estats Units, dos noms per una mateixa cosa (...), han fet o pensen fer respecte a Espanya. Us ho diré en anglès que fa més bonic: I am not interested in Franco. D’una cosa estic segur i amb això en tinc prou: res del que fan o facin els Estats Units no és ni serà per franquisme, fenomen incompatible amb l’aire mateix que aquest país respira.

A Josep Tarradellas (12 març 1951)

Els catalans exiliats poden fer-se encara la il·lusió que la majoria dels catalans són republicans (...). Però no poden de cap manera fer-se la il·lusió que la majoria dels espanyols són republicans, perquè això tothom que tingui cara i ulls sap que no és veritat. I del que es parla és de restaurar la república no a Catalunya sinó a Espanya. ¿Amb què, amb qui?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Els tribunals belgues ajornen el cas de Valtònyc fins al 24 de desembre a l’espera de l’opinió del TJUE

Brussel·les

‘El cònsol de Barcelona’ d’Andreu Claret guanya el Premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica 2019

Barcelona

20 anys del Llibreter

barcelona

Amb una conversa

BARCELONA

Dalí i Gala, emmirallats

Púbol

Miró: “Penso en Gaudí”

barcelona

Treballant per la música del país

campllong

Lectura obligatòria

figueres

Una mostra d’invidents per a invidents

Girona