Cultura

Crònica

Grec

Les ‘Shakespearesses’

Tres companyies desmunten sense miraments ‘L’amansiment de la fúria’ i ‘Ricard III’ en clau de gènere

William Shakespeare s’ha guanyat un lloc en l’edició més anglosaxona d’aquest viatge pel món que ens brinda la direcció artística del Grec de Cesc Casadesús. Però tres companyies l’han triat per a trair-lo. Per posar-lo contra les cordes. Parking Shakespeare (L’amansi(pa)ment de la fúria al parc de l’Estació del Nord i com a cloenda de l’amfiteatre Grec el 31 de juliol) i Els Pirates (Les feres de Shakespeare, fins al 28 de juliol al Teatre Condal) han volgut rellegir L’amansiment de la fúria en clau de gènere. Bàrbara Mestanza, Paula Ribó i la Mama Theatre de Nova York han utilitzat un Ricard III de què han quedat les tapes, com aquell qui diu. El Shakespeare aplaudit durant 450 anys suspendria el test de Bechdel. I les dramaturgues d’avui, les Shakespearesses, en fan un divertit escarni.

Carla Rovira té un estrany idil·li amb Shakespeare. En el Temporada Alta, va esclafar, amb Laura Blanch i Ramon Bonvehí, un Hamlet (Calla, Hamlet, calla) per poder fer un cant a la (falta) de llibertat d’expressió a l’Estat espanyol. Ara, de la mà de Parking Shakespeare, ha girat com un mitjó la comèdia. Rovira signa uns treballs amb un to molt despullat d’artifici. I això ho ha sabut conjugar amb el treball de la companyia, que s’ha ventilat totes les comèdies de Shakespeare en una dècada. L’obra funciona perquè s’han conjugat molt bé el punt lúdic de Parking Shakespeare, amb l’actitud radical de Rovira (que, sovint, juga amb el cinisme per contrastar i fer evidents els discursos anacrònics de classes privilegiades). El mitificat Shakespeare és, ara, una mena de bufó i narrador. En aquesta versió em què surt prou malparat, es converteix en una mena de dimoni escuat. Perquè, parlem clar, la comèdia avui peca d’un masclisme que insulta els mateixos homes. I és que, els darrers anys, tot el teatre està vivint una necessària revisió amb ulleres liles. Això fa que, sovint, la ràbia canviï de banda i no sigui capaç de construir una societat tolerant més equitativa entre tots. Les dones guanyen força quan actuen conjuntament. Admeten que les limitacions entre les criades i les filles de nobles no són iguals, però són salvables. Que es poden ajudar. La ràbia apareix divertida i sense cap mena de justificació divina. Simplement, és una reacció que se serveix divertida, amb màscara i armes, però només amb la intenció de caricaturitzar William Shakespeare.

Els Pirates, resident al Maldà, també ha fet adaptacions del dramaturg a la Biblioteca de Catalunya (Nit de Reis, 2014) i a L’Escenari Joan Brossa (El somni d’una nit d’estiu, 2018). Sembla que l’entrada a un espai immens com és el Condal els hagi tenallat la frescor. S’atreveixen a atacar una comèdia intranscendent i còmica alhora per fer un cant reivindicatiu en favor de les dones. Donar el got d’aigua que marca la demostració que l’home ha aconseguit dominar la dona rebel té un significat ben diferent. Però tampoc és clar que sigui el que el legitima. Si a Akelarre (producció d’El Maldà de la companyia germana, The feliuettes) rematen les idees masclistes servint el florí de la imaginació, el cant i la paraula, ara reaccionen amb una ràbia, una violència que exclou la possibilitat que el feminisme “serà de tots o no serà.” Han volgut trencar la distància construint una mena de passarel·la a què no saben trobar una utilitat dramatúrgica. Lloll Bertran, convidada d’honor en aquest repartiment, sí que s’hi llueix, perquè la peça està afinada a la tessitura interpretativa. Però ha deixat fora de joc la resta del repartiment. Evidentment, sempre hi ha escenes que queden més ben resoltes i és un plaer poder disfrutar de la varietat d’instruments de vent acompanyant el piano i també la corda (amb Laura Aubert, demostrant la seva versatilitat). Laura Pau repeteix el rol pastoral que ja va desenvolupar al TNC, a Afanys d’amor perduts). Segueixen tenint capacitat de connectar amb l’espectador. El millor d’aquesta producció d’Els Pirates són ells mateixos: s’han de sentir segurs perquè la peça agafi volada i empatia.

Una divertida gamberrada és Richard III amb they’ve never heard of love, la trobada artística entre dues Mamzelles (Bàrbara Mestanza i Paula Ribó) amb Jason Tucco de la Mama Theatre. A les dues actrius de Barcelona no els fa por llençar-se al buit: com ara, agafar un avió direcció a Los Angeles a convertir-se en guionistes. O enamorar-se del primer que diu que és director de teatre i abandonar el seu somni, en poques hores. Tenen un gran magnetisme en la creació i no els importa escapçar una idea. Aquesta parella coincidixen amb un altre duet gamberro, i insolentment descarat: Nao Albet i Marcel Borràs. La posada en escena és molt lúdica. El 95% del text és en anglès (sobretitulat en català). No queda gaire clara la raó per què se’n van de Barcelona, tot i que ressonen picades d’ullet a l’1-O i a les seves conseqüències plantejat tot en una mena de surrealisme exagerat. Probablement, deu ser de les adaptacions que la trama de Shakespeare queda més en els ossos. Perquè fan brou del que es interessa. Mestanza i Ribó no estan pas soles. Les acompanya un parell d’actors: l’actor americà Eugene The poogene, que assumeix el personatge de director il·luminat, i Eduard Tudela, que es desplega en tots els papers de l’auca imaginables, mai se sap quin més eixelebrat, amb una veu en falset, una mirada a l’infinit i una vis còmica aparentment inesgotable. L’obra ja no està en cartell, però és més que probable que es torni a programar a La Gleva el curs vinent.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Aromes de Suleika

barcelona

Reedició i mort d’un narrador de culte

barcelona
GLÒRIA BOSCH
DEIXA LA DIRECCIÓ ARTÍSTICA DE LA FUNDACIÓ VILA CASAS DESPRÉS DE DIVUIT ANYS AL CÀRREC

“Els projectes artístics són de grup, no d’una sola persona”

barcelona

Territori fràgil

barcelona

Repressió ben actual

BARCELONA

Girona ‘enamora’

Girona

Més concerts ‘tribut show’, a Peralada

Peralada

L’empatia amb l’exiliat

La Jonquera
Concha Milla, finalista al ring  de La Planeta
arts escèniques

Concha Milla, finalista al ring de La Planeta