Cultura

Els artistes al poder

Avui es compleixen cent anys de l’estrena de ‘His majesty, the american’, primer film de United Artists, l’estudi creat per Chaplin, Fairbanks, Pickford i Griffith

“Les pel·lícules eren pures mercaderies que es pagaven a tant el metro”, es lamentava Chaplin

Avui fa exactament cent anys que es va estrenar His majesty, the american (Sa majestat, l’americà), un llargmetratge dirigit per Joseph Henabery i protagonitzat per Douglas Fairbanks, la gran estrella del cinema mut de l’època. La pel·lícula va ser un èxit comercial, però si les aventures protagonitzades per un nord-americà que ignora la seva condició d’hereu d’una monarquia europea ha passat a la història és perquè va ser el primer film que va estrenar United Artists, un dels grans estudis de Hollywood del segle XX.

No era un estudi qualsevol. Fent honor al seu nom, va néixer de l’aliança dels actors més populars de l’època, Charles Chaplin, Mary Pickford i Douglas Fairbanks, i del director David W. Griffith, considerat el pare del cinema clàssic. Va ser una reacció al poder creixent dels grans estudis de Hollywood, al control que exercien dels salaris i la intromissió dels productors en les decisions creatives de les pel·lícules. “Els exhibidors eren simples comerciants per a qui les pel·lícules eren pures mercaderies que es pagaven a tant el metro”, recordava Charles Chaplin a la seva Autobiografia, i es queixava que les seves exigències eren tractades com “les d’un treballador que demanés un augment a la General Motors”.

La fundació de United Artists, el 5 de febrer del 1919, no va agradar gaire als empresaris que controlaven Hollywood.  “Els llunàtics s’han fet càrrec del manicomi”, va dir el president de Metro Pictures, Richard A. Ro·land, quan es va assabentar de la seva creació. La Filmoteca de Catalunya, que va dedicar un cicle a United Artists la passada primavera, recordava així el context de la seva fundació: “En una època en què els empresaris pagaven sous injustos mesurats per metratge de pel·lícula rodada, els quatre noms més grans de la indústria del cinema es van unir per canviar les regles del joc creant aquesta companyia cinematogràfica amb la voluntat de privilegiar els creadors.”

United Artists va produir i distribuir les pel·lícules dels seus fundadors (Griffith se’n va desvincular el 1924) i d’altres noms com Rodolfo Valentino, Buster Keaton, Alexander Korda o Gloria Swanson, Douglas Fairbanks va morir el 1939, però Charles Chaplin i Mary Pickford hi van estar vinculats fins als anys 1950. United Artists va passar dificultats financeres i, a partir dels anys seixanta, va ser sovint comprat, venut i reestructurat, fins que es va integrar a MGM els anys vuitanta.

Interessos artístics i també corporatius

Charles Chaplin recorda en les seves memòries que els quatre fundadors van convocar la premsa i van omplir titulars amb les seves intencions de crear United Artists. “L’endemà els directors de diverses productores ens van proposar dimitir dels seus càrrecs i convertir-se en presidents de la nostra societat per un modest sou i una participació en els beneficis de la nova societat. Després d’aquesta reacció vam decidir realitzar el nostre projecte. I així es va crear la United Artists Corporation.”

Romà Gubern, a la seva Historia del cine (Editorial Lumen), reconeix que United Artists “va jugar un paper important en el desenvolupament del cinema americà”. Encara ara, les grans estrelles i directors somien en el control creatiu, sovint són productors dels seus films i s’enduen un percentatge dels guanys. Però, adverteix Gubern: “La seva fundació no va estar motivada per platònics ideals artístics (com va resar la declaració fundacional), sinó encoratjada i parcialment finançada pel poderós grup industrial Dupont de Nemours (fabricant de pel·lícula i rival de Kodak), que volia controlar el mercat nord-americà a través del control de les grans estrelles convertides en productores de les seves pròpies pel·lícules.” Fos com fos, United Artists va esdevenir un dels set grans estudis de Hollywood, i la llista de grans títols que van produir al llarg de dècades és interminable: El maquinista de la General (1926), Scarface (1932), El gran dictador (1940), Ningú no és perfecte (1959), James Bond contra el Dr. No (1962) i molts altres títols de l’agent 007, Apocalypse Now (1979)...



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
KAROL GREEN
CANTANT

“Si tothom cantés en una coral, arreglaríem moltes coses al món”

girona

Rouret, la mà dreta de Companys

L’Escala

Teatre, cava i polvoró

BARCELONA

Una cançó il·lustrada d’Els Amics de les Arts

Girona
Alba Sarraute deforma ‘Otel·lo’ i Pepa Plana feminitza les entrades de ‘clown’
El petit format, el bombó per als més aventurers

Alba Sarraute deforma ‘Otel·lo’ i Pepa Plana feminitza les entrades de ‘clown’

‘Maremar’ manté l’embat amb l’entrada de ‘West side story’
Els musicals, aquell comodí amb garanties

‘Maremar’ manté l’embat amb l’entrada de ‘West side story’

Joel Joan,

L’altre procés de Catalunya

Banyoles

Mor el raper Juice Wrld als 21 anys a l’aeroport de Chicago

Washington