Cultura

Abocar-se a la ferida

Roser Bover i Clara Oliveras troben un espai comú en l’‘Esquerda del temps‘, una exposició sobre el declivi humanitari que inauguren avui a la Fundació Fita

Roser Bover (Girona, 1961) i Clara Oliveras (Girona, 1963) inauguren avui a la Fundació Fita (19 h) l’exposició Esquerda del temps, dins el cicle Diàlegs, que posa en relació l’obra de dos artistes que hagin tingut algun vincle amb Domènec Fita. En el cas d’aquestes dues creadores, és prim però memorable. De fet, cap de les dues recorda haver assistit amb regularitat a l’estudi d’art de Montjuïc, però sí que en aquella petita Girona de principis dels vuitanta, l’estiu abans de superar l’examen d’accés a Belles Arts a Barcelona, van organitzar pel seu compte unes sessions preparatòries, a les quals van assistir també Ignasi Esteve, Ester Baulida, Quim Nonó, Dolors Picazo, Josep M. Butchosa i Pau Baena, entre altres artistes aleshores molt joves. “En Fita va fer d’animador del grup”, rememora Clara Oliveras, que no ha pogut oblidar mai el convenciment amb què els va dir: “Si pel fet que sou artistes mai us falta un plat a taula, ja us l’hi posaré jo!”

La relació entre elles dues data d’aquella època, en què no teníem ni punyetera idea de res”, comenta Roser Bover, i s’ha prolongat fins avui, amb una exposició que posa de costat dos llenguatges plàstics certament allunyats –escultura i reciclatge enfront de dibuix i esquinçament– que, en canvi, s’aboquen amb la mateixa determinació a l’abisme. L’Esquerda del temps a què fa referència el títol és aquest situar-se al lloc de la fissura, de la ferida i el dolor, en lloc d’ometre’l o atenuar-lo. La crítica d’art Magdala Perpinyà, que els ha escrit un text magnífic per al tríptic, es refereix a l’esquerda com l’espai del conflicte i de la resistència, que en el cas de Clara Oliveras adopta la forma d’unes figuretes de porcellana o joguets que ha manipulat fins a transformar-los en objectes sarcàstics, inquietants, a través dels quals l’artista juga amb “succedanis barats del luxe burgès per fer palès allò que hi ha rere un món volgudament infantilitzat i edulcorat”. Amb el nom inequívoc d’Europa, la sèrie que presenta se serveix d’un imaginari estúpid i aparentment innocu, com el dels nans de bosc, per situar-lo al centre de la corrupció, l’abús i la destrucció mateixa del planeta.

Roser Bover, per la seva banda, exposa un mosaic de seixanta dibuixos de mans de refugiats, de nàufrags, buscant algú o algun lloc on aferrar-se, mans reals, sense cap cos que les acompanyi, cap mirada, dibuixades amb un traç dur, tosc, una mica d’urgència, i que floten en una superfície que posa al descobert els estrips, les raspadures, les incisions, i també els cosits, l’intent apressat de suturar les ferides. Al davant, hi ha col·locat el dibuix d’uns peus que avancen en aquest errar perpetu cap a un destí incert. La sèrie, en la qual hi ha també una potent evocació de la maternitat (mans que abraçaven fills que ja no hi són), s’inspira en el poema Cristall d’alè, de Paul Celan, del qual pren el nom.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.