Cultura

PEP PLA

Actor i director, s'acomiada de la direcció del TNT i el CAET

“Actuar és com anar en bicicleta: no s’oblida mai”

Un actor confia en un director que també ha fet d’actor perquè combregues amb la seva mateixa religió
Els concursos públics [es convocarà en breu un concurs per a la nova direcció del TNT ] els pot carregar el diable (també)

Una nova etapa. Pep Pla acaba de deixar la direcció artística del Centre d’Arts Escèniques de Terrassa (CAET) i el Festival Terrassa Noves Tendències (TNT) i s’atreveix a recuperar el seu treball d’actor i de director. Just aquests dies, hi ha a l’Espai Lliure Abans que es faci fosc, que estarà en cartell fins al 20 d’octubre i s’intueix gira per als propers mesos.

Va transformar el Tensdansa en el Terrassa Noves Tendències (TNT). Volia que el Centre d’Arts Escèniques de Terrassa s’especialitzés en nous formats.
Va anar sorgint. Vam veure que era necessari aquesta especialització. Per sobreviure, per donar-nos un caràcter i perquè ens interessava molt el que estava passant en el món de les noves tendències. Són artistes que creuen molt en els seus projectes. Ens agrada molt ajudar, acomboiar,des del principi, aquesta gent, i és el que hem anat fent com a TNT. Aquesta ha estat la feina d’aquests dotze anys. Posar-los una mica de moda.
El TNT ha atret programadors més generalistes. Ha fet forat...
A poc a poc ha anat agafant lloc a les cartelleres de teatres públics, municipals. Espectacles com Rebota, rebota… de l’Agnès Mateus, els anem trobant arreu. També Xavi Bobés, David Espinosa, Cris Blanco... van entrant a altres teatres i festivals. Aquest era un dels objectius del TNT.
Costa, però, que tinguin potència, per poder dedicar-se a ser artistes.
Cert. Les coses van a poc a poc, no s’aconsegueixen d’un dia per l’altre. Però crec que és un camí. Si mirem enrere, fa quinze anys els no convencionals es reunien en una taula i se’ls considerava uns “especímens estranys”. Ara veus que hi ha programadors dels centres cívics de Barcelona, que programadors que no venien fa sis anys, venen i compren espectacles. Vol dir que alguna cosa està canviant, a poc a poc.
La majoria d’espectacles, però, es limiten a espais de capacitat reduïda. Són companyies de poca musculatura de producció. L’excepció ha estat ‘Kingdom’, de l’Agrupación sr. Serrano o alguns títols del Conde de Torrefiel. Falta seguretat? No volen renunciar a un tipus de teatralitat?
També demana temps. Sempre hi fan molt els ajuts econòmics. Està molt bé que hi hagi residències i programació, però falta ajut a la producció. Per això el TNT s’hi ha posat. Hem arribat fins on hem pogut. Hem ajudat cada any a coproduir sis o set espectacles. Els donàvem un xec tancat que ajudés a fer possible la seva idea. Però Schumann amateur o els Incurables, de Pere Faura, s’han fet a l’auditori municipal, amb una capacitat de 330 localitats i també funciona! Però la majoria de les produccions tenen un espai d’exhibició com l’Antic Teatre o l’Hiroshima amb una capacitat limitada, ells pensen en aquest objectiu. Si anés a més podrien aspirar a créixer.
El TNT també ha volgut integrar la canalla, tot i que es tractin d’instal·lacions i espectacles. Per evidenciar que els nous formats no són per a joves ‘freaks’, sinó que tothom hi té cabuda.
Sempre hem dit que les noves tendències són per a tots els públics. Igual que va a veure Kandinski o qualsevol pintura contemporània i ningú t’alerta: “No, no, això no ho pots veure; un Pollock! No ho entendràs pas!” Tu hi has de poder anar, amb l’esperit obert.
La canalla té l’esperit molt més obert que els adults.
I tant! Som nosaltres que l’anem tancant. Ells el tenen molt obert. Interactuen molt fàcilment. Són visuals, creatius, participatius, democràtics. Això els agrada molt, hi entren molt fàcilment. Són el públic del futur. Està molt bé que pares i fills vagin al TNT Kids i, al cap d’uns anys, els fills s’apuntin al TNT Teens, que també fem un recorregut recomanat per a adolescents.
El Temporada Alta també parla de programar per a tot tipus de públic: des del més popular fins al més especialitzat. I que permeti fer un creixement.
Això ho veus a França, a Anglaterra, a Holanda, a Bèlgica. Ho veus amb molta assiduïtat d’espectacles als quals van pares amb els fills. També els considerats “per a adults”. Potser l’objectiu final seria no etiquetar res: Això què és: circ, dansa, teatre? Per a grans, per a petits?
Ara tenim l’exemple de ‘Falaise’ de Baró d’Evel al Lliure, precisament.
És una proposta visual, molt poètica. i tothom hi pot entrar per diferents llocs. Els espectacles TNT són molt visuals que poden interessar molt als del món plàstic. Potser no van al teatre de text o de la dansa però els agrada més aquest tipus perquè no hi ha quarta paret, no hi ha personatges o aquesta “ficció”, sinó que és una història directa.Com a ‘8.000 años’ del TNT?Exacte, que et fan participar i, si vols, pots llegir o construir escultures.
La nova direcció es triarà per concurs públic. No va ser el seu cas. Però cal establir límit de mandats? O estudiar fórmules perquè tot donant visibilitat a les noves veus no s’obliden les que també cal seguir atenent?
El que caldria és tenir un pla director de l’equipament o dels festivals, poder seguir unes línies bàsiques. Com ara que el TNC recupera clàssics catalans. Hi ha un mandat en aquest sentit. Si hi ha un concurs i s’ha guanyat, se suposa que aquesta persona executarà el projecte.
Avui es parla sovint de concurs públic, aquí i a Europa. Està molt establert.
Sí, el que passa és que els concursos els carrega el diable, també [riu]. Has de posar les bases del concurs que siguin adequades al que vols buscar: si es puntua molt l’experiència potser accedeix a la plaça una persona que no té un bon projecte pel sols fet de portar molts anys dirigint un teatre. I això dintre de l’administració pública és una mica complicat.
Ha marxat per la porta gran. Fent de pregoner en la festa major, el juny passat!
Va ser una sorpresa. Un dia rebo una trucada d’alcaldia dient-me que volia parlar amb mi l’alcalde . Vaig pensar: “Què he fet malament?” I em va dir que demanar-me de fer el pregó era una manera de pagar aquest treball que havia fet cap a la ciutat. Per a mi va ser un honor. Vaig reivindicar el teatre i el TNT, però també altres coses de la ciutat, intentant-lo fer molt lúdic i festiu-
Com entrar la zona 2 del FGC!
A Terrassa paguem els bitllets fins a Barcelona 3 zones i a Sabadell, una ciutat que és a la vora, paguen 2 zones. Aquests 5 quilòmetres de distància ens penalitzen molt el preu. Ho trobem injust i ho reivindiquem.
Ara ha deixat la direcció artística. I es planteja tornar al món de la direcció escènica i interpretació. Per què?
Un dia et lleves, quan fas balanç del TNT 2018, i dius amb aquest pressupost i condicions ja fa uns anys que faig el mateix amb el suport de la Margalida Troguet o la Lídia Giménez, però admets que ens estem repetint. Si ets honest pots reconèixer que ja has aconseguit el que volies (programadors, companyies...), doncs dedica’t a fer una altra cosa i que vingui una altra persona amb nous reptes.
Per tant, es torna a oferir com a actor i director.
Sí, i també com a programador, com a gestor, com a acomodador… o com el que faci falta. Estic obert al que sigui. No he marxat perquè tinc un altre projecte entre mans, sinó perquè creia que era més honest no continuar.
Voler tornar a escena és complicat després d’un llarg parèntesi. No ser a l’aparador de l’escenari penalitza.
Quan vam fer La mare amb l’Emma Vilarasau (Villarroel, 2017), em plantejava aquesta pregunta. Feia deu anys que no actuava. Vaig poder-ho fer perquè va coincidir amb un buit de CAET i el TNT que vaig poder combinar. Era amb el públic a tocar i em feia angúnia que oblidés el text o que m’agafés un catacrac i no, vaig veure que no va ser tan dur. Em vaig posar nerviós el dia de l’estrena i sempre hi havia la tensió típica d’estar actuant, però em vaig notar com sempre; actuar es com anar en bicicleta, practiques una mica i ja està: no s’oblida mai.
La sort va ser que Andrés Lima pensés en vostè com a actor.
Exacte. Que m’oferís el paper. L’Emma també estava molt interessada que ho fes. Per temps, coincidia en un buit en què m’ho podia combinar. Patia per aquests deu anys, però vaig veure que no passava res. I, pel que fa a la tele, també he tingut la sort d’anar fent intervencions que m’han mantingut en actiu davant del pilot vermell de la càmera.
Es diu sovint que un actor que no és a l’aparador de la televisió o l’escenari cau en l’oblit. Com es recupera? Deixant-se veure als vestíbuls en les estrenes dels companys?
Funciona. També et puc parlar com a director que estàs buscant personatges per al teu repertori i, de sobte, trobes algú en qui no pensaves i dius: “Ara..., aquesta persona és la que necessito!”
Per tant és bo trobar concentracions de gent de teatre, com són les estrenes.
Sí, pel carrer és difícil. I per això a les estrenes és el lloc on pots recordar a la gent que estàs en actiu. És un bon lloc, per què no?
És un actor que s’ha atrevit a fer el salt a la direcció. Als actors, habitualment us agrada que us dirigeixi un altre actor, perquè entén molt millor la vulnerabilitat de l’intèrpret en l’escena.
D’alguna manera combregues amb la mateixa religió que els actors; et dona molta més confiança. Sap que tu tens clar què tens entre mans i que li dones indicacions perquè arribi a un punt comú. També necessites reivindicar que també tens l’opinió global del tot: tant escenogràficament, com visualment o en l’aspecte sonor. Sempre he tingut aquesta inquietud, i va arribar un moment que, fent d’actor, pensava: “A mi potser també m’agradaria opinar d’aquest global.” Això em va portar a dirigir. També hi va haver un moment en què vaig pensar que estaria molt bé dissenyar una programació sencera, i va ser quan em vaig ficar a la sala Artenbrut durant un any, amb en Josep Costa.
També s’ha atrevit a fer dramatúrgies. Com a ‘Zero’, per exemple, amb Albert Boronat.
Això ja és un altre tema, perquè implica escriure. Abans havíem fet Anthropos que només es va poder veure a Terrassa (que no vam aconseguir fer estada a Barcelona i fer-ne gira). Però amb Zero sí que ho vam aconseguir. A Zero vam posar tres persones joves i tres persones grans a escena per investigar el pas del temps. La degeneració de la matèria… Vam fer tota una investigació teatral.
Com neix una producció. Concretament, aquesta. Va llegir l’obra i va voler implicar-hi Míriam Iscla? La inciativa és de l’actriu? De la productora?
Normalment és el director el que porta els projectes. No és aquest cas. Amb la Míriam Iscla vam fer una versió de Leonci i Lena, tot amb dones amb la companyia Q-Ars. En aquell muntatge vam connectar bé, vam disfrutar treballant. Un dia em va trucar i em va dir: “Em vindria molt de gust tornar a treballar amb tu com a director.” Li vaig dir que busquéssim textos. Me’n va anar passant fins que vam trobar aquest meravellós Abans que es faci fosc, en què el protagonista era un home amb un fill. Vam trucar a l’autora i li vam demanar si podríem fer que fos una dona amb una filla. S’ho va rumiar perquè hi ha una qüestió de la malaltia que té la protagonista per una raó genètica i volia saber si també es podia traspassar de mare a filla. Va veure que sí i ens ho va aprovar. Actualment no m’ho sabria imaginar si no fos amb una actriu. Així va ser quan, junts, vam començar a picar portes. El Grec ens va obrir la porta a la coproducció, després també s’hi va apuntar el CAET, Sant Cugat també ajudant amb una residència i Velvet Events, que és qui fa la producció executiva.
Situem el públic: què explica l’obra?
És el procés d’una mare soltera amb una filla de sis anys que treballa en un planetari (per això deduïm que és astrònoma o té estudis sobre el tema) i veiem que té una passió sobre el cosmos, i des de la primera escena es descobreix que ella perd la visió perifèrica. Es fa una prova i el diagnòstic és que té una retinosi pigmentària, que li va escanyant la vista com si veiés cada cop per un tub més petit, fins que acaba sent cega. Viu el procés de negació, ira, negociació, depressió i acceptació.
Passa el dol?
Exacte. Transita un dol, una pèrdua. Com moltes coses en la vida que perdem.
I s’hi afegeix l’angúnia que hagi pogut transmetre genèticament aquesta malaltia a la filla?
Que li puguis transmetre, però també que puguis continuar el projecte que tu has pensat de viure amb aquesta filla, fent-te’n càrrec, d’ella. Amb molt de joc, li va instruint aquesta saviesa que intuïm que ella havia rebut del seu pare, que també li ha traspassat aquesta saviesa. En realitat, tot és una metàfora del saber. L’home és cec, com deia Maeterlinck, davant de la incertesa del futur. Aquest viatge còsmic que ella ensenya i que es remunta al Big Bang, quan, a patir d’aquell moment diu: “A partir d’aquell moment va començar el temps i l’espai, però no sabem què va passar abans.” I el seu viatge interior que fa ella la porta a la casa, que vol dir la mare, la infantesa perduda, i com transmetre-ho a la seva filla. Que potser aquesta nena no existeix; no hi és físicament. Potser simplement és el seu desig de voler tornar a la infància, com a Ivan i els gossos de la mateixa autora. L’obra té aquest viatge als orígens tant còmics com interiors.
El que és preciós és veure com el personatge viu, i accepta el seu drama personal.
És un crit a la vida i a la saviesa. Ella diu: sabem fins al Big Bang però algun dia en remuntarem a abans. Ella confia en el saber com a arma de l’ésser humà per sortir d’aquest abisme.
Fa pocs dies que Salvador Sunyer feia una reflexió dient que no hi havia obres que parlessin sobre el clima. Aquesta en fa una certa projecció.
Sí, t’està plantejant el destí de la humanitat. Ella és aquesta Eva que, tot i que s’estigui quedant cega, està al càrrec del destí, de l’univers.
Clàudia Cedó també aborda el drama real i en surt llum a ‘Una gossa en un descampat’. El teatre també dona esperança.
Són els drames positius. Una situació que et dona unes eines per fer-te veure: “estem vius, és meravellós”. Aquesta obra ensenya la potència genètica; saps que vens d’una cadena, d’unes coses que s’han fet per construir una cosa que va a un lloc i que té un sentit.
Per acabar, en l’obra hi juga un paper clau el treball audiovisual i sonor.
Volia experimentar una mica en el món TNT, que porto a dins, una posada en escena 3D, que a més del text fos molt visual. També l’autora ens posada en fosc absolut i implica disposar de pistes sonores perquè ens acostumem a fer aquest trànsit, que és un viatge del planetari a casa. Que esdevé com l’acceptació de la malaltia. Volia embolcallar el públic amb el so i amb el vídeo amb un gran equip.

El futur de la propera edició del TNT

Pep Pla és molt prudent de parlar del futur del TNT del 2020, que, sembla, es dirà TINT. Ell va anunciar al febrer que plegava per donar el relleu a la direcció en aquest 2019. No ha pogut ser. És possible que el concurs endarrereixi la propera edició, especula. Ara es vol potenciar la vessant internacional: “Ens l’han d’explicar, perquè si el TNT no era més internacional era perquè econòmicament no podíem ser-ho.” El TNT ha fet que David Espinosa, Agnès Mateus o Xavi Bobés siguin avui artistes internacionals.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Què feia abans Corto?

Barcelona

Impacte fotogràfic

rubí
Ferran Palau
MÚSIC

“Volia fer un disc que sonés ‘mainstream’ total”

BARCELONA

Per Fires, la Girona de Fargnoli

Girona

Gaudí de disseny

barcelona
ÀLEX NOGUÉ
ARTISTA

“Cap esforç dels que he fet en la meva vida artística ha estat inútil”

barcelona
FIRES DE SANT NARCÍS
Pel·lícules. ‘Amor adolescente’. Pel·lícules. ‘Amor adolescente’

‘Amor adolescente’

FIRES DE SANT NARCÍS
Pel·lícules. ‘Los culpables’

‘Los culpables’

FIRES DE SANT NARCÍS
Pel·lícules. Soldados de Salamina

‘Soldados de Salamina’