Cultura

El somni possible

L’actor neozelandès Sam Neill, referent del cinema fantàstic gràcies a films com ‘Jurassic park’, rep avui el Gran Premi Honorífic en la gala de cloenda de Sitges

“La vida d’un actor depèn d’estar al lloc adequat en el moment adequat”

“Mai m’he vist com una estrella, em sento molt afortunat d’haver pogut fer una carrera com a actor”, va dir ahir Sam Neill bastant al principi d’una roda de premsa en el Festival de Sitges distesa, entretinguda i amb espai per a la reflexió. L’actor de Jurassic park, El piano i La posesión, que avui rep en la gala de cloenda del festival el Gran Premi Honorífic, va entrar somrient, gravant amb un mòbil els periodistes de la sala de premsa, i semblava sincer quan va afirmar que simplement és un actor. Cal una certa dosi d’humilitat per explicar una anècdota sobre la seva trobada amb Marcello Mastroianni: “Era una estrella que realment volia conèixer i va aparèixer a l’òpera de Nàpols amb un vestit blanc. Li vaig dir que era un gran fan seu, que era el dia més important de la meva vida, i ell...” Va continuar l’explicació amb gestos: el va mirar, va fer una pipada al cigarret i li va donar la mà. Això va ser tot.

En tot cas, se sent privilegiat de ser actor. “Vivint a Nova Zelanda era per mi un somni impossible fer cinema, a deu o vint mil milles dels llocs on es rodava”, comenta, i compara la feina amb el Pinball: “La vida d’un actor depèn d’estar al lloc adequat en el moment adequat. De vegades hi ets i de vegades, no. És com jugar a la màquina de Pinball, potser la primera bola et surt bé, però després comences a donar tombs, de vegades puntues i altres te’n vas pel forat.”

Fa poc dies s’ha sabut que actuarà en una nova seqüela de Jurassic park, la pel·lícula que el va fer molt popular el 1993. “Estic encantat de treballar de nou amb Laura Dern i Jeff Goldblum –va dir–. No puc dir res de la trama, perquè vindria algú a aquesta sala i em mataria.” Defineix Spielberg com “un home molt important, un gran potentat de Hollywood, i alhora una persona encantadora; hi ha quelcom d’infantil a l’ànima de Spielberg”. Encara recorda que, en estrenar-se la pel·lícula original, una crítica del New York Magazine afirmava que “per primera vegada els efectes especials són més convincents que els actors”. Una mostra més que Sam Neill (Omagh, Irlanda del Nord, 1947) toca de peus a terra. Malgrat el que va dir sobre el Gran Premi Honorífic que li ha atorgat el Festival de Sitges: “Normalment es respon amb modèstia, però he de dir que estic encantat que me’l donin.” I va afegir-hi: “És com un premi a tota una vida, espero que no sigui el final, encara tinc molt coses per fer. Espero algun dia fer el paper perfecte.”

Fan del fantàstic

En una llarga roda de premsa, de gairebé tres quarts d’hora, va reflexionar sobre el cinema. “Trobo a faltar aquelles tardes de cinema amb actors com James Mason, Rock Hudson, a la foscor de la sala de cinema... Ara veig les pel·lícules als avions i Netflix, no és el mateix.” Li agrada el fantàstic, i té una curiosa teoria sobre els directors del gènere: “Com més extrem és el cinema de terror que dirigeixen, més encantadora és la persona.” Una hipòtesi que, diu, ha pogut corroborar amb mestres del gènere com George Miller i John Carpenter. Es deu, possiblement, a fet que “necessites una mica d’innocència per entendre la foscor”.

No l’entusiasma el cinema de superherois: “S’hi gasten molts diners, amb els efectes digitals es pot fer de tot: fer esclatar ciutats, mons... Però a vegades no soc capaç d’entendre’n els arguments.” Es pregunta si d’aquí a uns anys “algú recordarà qui actuava a Los Vengadores 7”, però no vol ser “maleducat”, perquè, diu, “jo també vull ser un superheroi”.

Terror català sense sortir de casa a ‘Cuerdas’

La direcció del festival afirma que hi ha una nova onada de directors de cinema catalans i espanyols que s’han visibilitzat en aquesta edició, alguns dels quals tenen pel·lícula en la secció Oficial Fantàstic Competició. Un d’ells és el tarragoní José Luis Montesinos, que ahir va presentar Cuerdas, pel·lícula amb protagonisme absolut de Paula del Río, nascuda a cinc minuts de Sitges, a Sant Pere de Ribes. Tots dos han freqüentat el certamen i ara hi competeixen amb la història d’Elena, una noia tetraplègica que queda atrapada en una casa aïllada, sola i assetjada per un pastor alemany rabiós. D’atmosfera opressiva i posada en escena molt elaborada, Cuerdas (una coproducció catalana i valenciana) podria aspirar avui a algun premi del palmarès. “Crec molt en els supervivents –va dir José Luis Montesinos–. Quan les persones ens trobem en circumstàncies difícils, recorrem a dons comuns, al que sabem fer més bé per intentar sobreviure.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
CARLES SANTAMARIA
GUIONISTA DE L’ADAPTACIÓ AL CÒMIC DE LA NOVEL·LA DE SÀNCHEZ PIÑOL ‘VICTUS’

“El 1714, el conflicte era una successió, no la secessió, com ara”

Barcelona

Cobla, corda i... tossuderia

girona
Mirador

Romàntica, moderna i pop

Princeses i heroïnes

Barcelona

La Nit Més In, premi Impulsa Cultura

barcelona

El Bonmatí, per a Ribas

Girona

Posseïts per l’art

BARCELONA
Crítica
cinema

La vida a Montfermeil

Documental

‘Historias de nuestro cine’ amb la veu de Resines