Cultura

JONI D

RESPONSABLE DE KASBA MUSIC

“Mai no hem volgut ser el gran segell del mestissatge”

Des de molt jove, Joni D (Barcelona, 1968) ha desplegat una intensa activitat en diferents àmbits socials i culturals. Encara adolescent va ser ocupa, el delegat sindical més jove de l’Estat quan treballava com a missatger, antimilitarista i insubmís... I paral·lelament aquell jove punk feia fanzins com ara el memorable NDF, sigles de Niños drogados por Frank (Sinatra), i cantava i tocava amb grups com ara Juanito Piquete y los Mataesquiroles i Pixamandúrries. En l’última dècada, ha publicat cinc llibres, dos assajos i tres novel·les. Joni D és també l’impulsor de Kasba Music , una discogràfica 100% independent que ha publicat discos de La Kinky Beat, Cheb Balowski, Sagarroi, Color Humano, La Pegatina, Muyayo Rif, Zulú 9.30, Lágrimas de Sangre, Fito Luri, Joan Boada o Maruja Linón. Kasba Music està celebrant aquest any el seu quinzè aniversari.

Amb només 13 o 14 anys ja cantava en grups com ara Joni Destruye y Los Repugnantes i Epidemia, al costat del seu germà Ferran, que després va formar Anti/Dogmatikss. Amb ell va començar també a editar fanzins (‘Melodías destructoras’) i van crear el segell Anarchi Records, que va publicar treballs de Desechables i Kangrena. Com comença el seu activisme ‘punk’ i llibertari?
Jo crec que comença el dia que neixo, i ve donat pel moment històric i l’espai geogràfic en què arribo al món. Vaig néixer el 1968, any de revolta global, tot i que encara no es parlava de globalització. Com a conseqüència d’haver nascut als anys seixanta i antiautoritari, m’apropo al punk. De fet, anys més tard, quan vaig presentar el meu primer llibre, Que pagui Pujol!, algú em va dir: “Joni, tu no et vas fer punk: tu vas néixer punk, el que passa és que no ho sabies.” [Riu.] A finals del 1981 o principis del 1982 sí que va passar una cosa molt important en la meva vida: un dia que estava malalt a casa, m’avorria i buscant alguna cosa a la ràdio hi vaig trobar Ràdio Pica. Allò em va portar a tot el que va venir després: els fanzins, els grups musicals d’aquí... A mi el punk ja m’atreia prèviament, des del mític reportatge d’ Informe Semanal , el 1977, les aparicions de Ramoncín a la tele, el dia que vaig escoltar al programa del Pallardó la cançó Ciutat podrida,de La Banda Trapera del Río...
Suposo que del ‘punk’ també el va atreure el concepte del ‘fes-ho tu mateix’, la voluntat d’autogestió.
Sí, perquè com a antiautoritari no necessito que ningú em digui com haig de fer les coses, sinó que haig d’aprendre a fer-les. Amb 14 anys i sense que a casa se n’assabentessin, feia un fanzín, i al cap de poc, quan la família ja era conscient de les meves activitats i inquietuds adolescents, em van permetre fer-ho, perquè eren uns anys de llibertat. Només el meu pare, de tant en tant, sobretot quan feia el NDF, em deia que tragués alguna foto, perquè jo jugava molt en el fanzín amb imatges de bisbes, capellans i coses d’aquestes [riu], i això al meu pare no li feia gaire gràcia, però això era tot.
‘NDF’ era més que un fanzín musical.
NDF sorgeix en el moment en què, com a joves punks de la primera fornada, ens adonem que, més enllà de l’autodestrucció, el que hem de fer és intentar plantejar alternatives perquè la nostra vida no sigui tan grisa com les vides que ens han precedit. Llavors contactem de manera natural amb el moviment llibertari català, que sempre ha estat molt potent, i en aquell moment ens adonem que, més enllà de ser punks, el que importa és que siguem antiautoritaris i llibertaris, i que siguem capaços de formar-nos a nosaltres mateixos per tal de deixar empremta per a les generacions posteriors.
Va entrar en contacte molt aviat amb els germans Fermin i Iñigo Muguruza, organitzant el primer concert de Kortatu a Barcelona, al Zeleste del carrer Argenteria, el maig del 1985. Com ha estat la seva relació amb els Muguruza al llarg dels anys, sobretot amb Fermin?
Amb tots, en realitat. Ara fa molts anys seguits que treballo amb en Fermin, però precisament si ha estat així és perquè abans ho havia fet amb l’Iñigo i el Jabier quan tenien el grup Joxe Ripiau. I mentre treballava com a mànager de Joxe Ripiau, en paral·lel també portava la comunicació del segell Esan Ozenki a Catalunya i dels discos que editaven aquí a través de Gora Herriak, com els d’Inadaptats. He treballat amb tots tres germans durant molts anys i al final t’adones que som família, i així ho vaig sentir l’altre dia, per desgràcia, a l’enterrament de l’Iñigo. És una relació per sempre més.
Fermin ha estat també un model d’autogestió, de control total de la seva obra.
Fermin ha estat el que ha portat més enllà la seva capacitat explosiva de treballar. Per exemple, ara promocionant la pel·lícula Black is beltza potser haurà donat ja tres o quatre voltes al món. Iñigo era igual en l’autogestió del seu projecte, però potser no tenia aquesta necessitat visceral de difondre al màxim tot el que feia. Jo m’assemblo més al Fermin, salvant les distàncies, perquè trec un llibre i en faig 50 presentacions. Iñigo era el més lliure dels germans i sempre va fer el que li va donar la gana. Va ser un gran artista capaç de trencar la seva carrera cinquanta vegades per refer-la d’una manera completament diferent.
Ja als anys noranta, Hace Color va ser el seu primer gran projecte, precedent de Kasba. Quina era la seva filosofia?
Vam muntar Hace Color com una associació cultural al voltant del grup Color Humano. Jo feia un any que era mànager seu i, entre els anys 1996 i 1997, vam decidir utilitzar la petita infraestructura de què disposàvem per donar suport a altres bandes que estiguessin començant i que compartissin coses amb Color Humano des del punt de vista musical i contracultural, per entendre’ns. Llavors vam començar a treballar amb Trimelón de Naranjus, el grup on hi havia el Muchachito, Banda Jachís d’Alacant, el grup andalús Tatamka, fins i tot amb Spook & The Guai, de Tolosa, una de les grans bandes d’aquells anys de començament del mestissatge, i finalment arribem a Joxe Ripiau i Cheb Balowski. Amb Hace Color vam estar treballant quinze o setze anys. Però va arribar un moment que amb membres de Color Humano vam decidir crear un segell perquè, d’una banda, ells tenien ganes de muntar un estudi de gravació, i d’una altra, jo com a mànager estava una mica cansat de barallar-me amb altres segells que publicaven els discos dels nostres grups. I llavors creem Kasba Music i el primer disc que publiquem és el debut de La Kinky Beat, Made in Barna , el 13 de setembre del 2004.
‘Made in Barna’... En aquell moment justament es parlava molt del so de Barcelona. Va existir realment?
El nom de So de Barcelona va ser un invent de l’Ajuntament de Barcelona, que nosaltres ens vam assabentar que existia quan anàvem a fer gires pel món i de sobte et trobaves una pancarta que deia Barcelona sound, i et preguntaves: això què és? I era que l’Ajuntament de Barcelona estava ficant pasta en festivals internacionals per promoure la seva marca turística, aprofitant-se dels grups que nosaltres portàvem i que estaven en contra d’aquesta explotació. Després és evident que Barcelona és una ciutat mediterrània amb port i un clima agradable, i el que va sorgir a Barcelona no va sorgir enlloc més del món. Nosaltres anàvem de gira per Alemanya, Holanda o Bèlgica i mai no vam trobar un grup en aquells països que fes res que s’assemblés al que s’estava fent aquí a Barcelona, perquè les condicions són molt diferents. Hi havia hagut una espècie de moguda semblant a Llatinoamèrica, però mai no va ser una cosa tan focalitzada com a Barcelona, una petita ciutat si la compares amb les grans metròpolis del planeta, i amb tants grups, amb tanta moguda, que a més atreia molts músics de fora, com ara Amparanoia, part del components d’Ojos de Brujo i, evidentment, Manu Chao.
A més, molts d’aquells grups estaven formats per músics d’arreu del món.
Sí, era un mestissatge real, no era un mestissatge impostat que parla de barrejar cultures però permet que els que venen del sud es morin ofegats al Mediterrani. A Kasba Music hem treballat amb persones de tot arreu i de tot tipus, perquè creiem en aquesta filosofia de viure i deixar viure. I no tothom ho pot dir.
No s’ha conformat a viure en primera persona moltes de les grans mogudes socials dels últims quaranta anys a Barcelona, sinó que s’ha convertit també en el seu historiador, en llibres com ara ‘Que pagui Pujol! Una crònica punk de la Barcelona dels 80’ (2010) i ‘Grups autònoms. Una crònica armada de la transacció democràtica’ (2013).
Tot i que jo primer publico Que pagui Pujol!, el meu primer objectiu era el llibre Grups autònoms. Jo tenia la necessitat d’escriure aquesta història perquè, entre el 2007 i el 2009, amb la meva companya, l’Amparo, i uns amics de l’Associació d’Amics d’Agustín Rueda, de Sallent, i del Centre d’Estudis Josep Ester Borràs, de Berga, vam fer un treball de digitalització i catalogació de tot l’arxiu relacionat amb Agustín Rueda, un xaval nascut en una barraca de la colònia minera La Butjosa de Sallent. Quan tenia 25 anys el van matar a la presó de Carabanchel per una brutal pallissa dels funcionaris amb el beneplàcit del mossèn i el director de la presó. Com que el van assassinar en democràcia, era anarquista i procedia d’una família pobra, ningú no el reivindica. I quan treballava amb el seu arxiu, em vaig trobar moltes similituds entre l’Agustín Rueda i jo, i ho dic des del respecte i la humilitat. L’Agustín Rueda va ser un dels organitzadors del segon festival de rock que va haver-hi a Catalunya, les 6 Hores de Música Progressiva de Sallent (1972), un any després del de Granollers. A més, també va viure en una casa ocupada i, a més a més, havia sigut esportista, i jo de jove havia estat atleta i corria amb el FC Barcelona... Una sèrie de similituds que em van fer pensar que el que li havia passat a l’Agustín em podia haver passat a mi, en una altra època i en altres circumstàncies. I per això vam voler fer un llibre sobre l’Agustín Rueda, però per tal de no fer-ne un màrtir més, vam decidir fer un treball sobre la seva generació, i d’aquí sorgeix la idea de Grups autònoms. Però jo no havia escrit cap llibre i per a mi aquell era molt important i no m’atrevia. Primer ho vaig proposar al David Fernàndez, però llavors es va abocar a la política i jo vaig assumir el projecte. Primer vaig fer una prova amb les meves memòries de joventut, que van ser Que pagui Pujol! I com que, inexplicablement, van ser un gran èxit underground, això em va donar forces per tirar endavant Grups autònoms.
Posteriorment ha publicat tres novel·les en poc temps, ‘La torre de la serra’, ‘La casa de la selva’ i ‘La noia del pantà’. La seva tampoc no és una ficció pura, no?
Jo tinc molt poca capacitat d’inventiva [riu]. Jo l’anomeno la trilogia de l’exili, perquè tenia la necessitat de parlar sobre els exilis i la capacitat de l’ésser humà lliure de refugiar-se i aixoplugar-se en temps difícils. Les tres novel·les comparteixen un mateix fil conductor: Guerra Civil, postguerra, resistència antifranquista, és a dir, maquis... Hi ha també la generació que als anys setanta va intentar canviar el seu futur per tal que el nostre present no fos tan trist i patètic, i les narracions arriben fins a l’actualitat. Tot això ho vesteixo amb retalls de la meva vida. Les novel·les estan ambientades entre Tamarit de Llitera –el poble del meu avi, on vaig passar tots els estius de la meva infantesa– i Barcelona, amb algunes pinzellades de Mèxic i l’Argentina. Apareixen també algunes anècdotes dels punks d’aquella Barcelona preolímpica. És una ficció històrica i força real.
Tornem a Kasba. Van començar amb grups que tenien una línia estilística força comuna, però això ha anat canviant. Què ha de tenir un grup o un músic per formar part de la família de Kasba?
Per desgràcia no podem publicar tot el que voldríem. Kasba és un segell molt petitet, que portem només dues persones, l’Amparo i jo, i només podem publicar vuit discos cada any. Hem publicat discos que musicalment ens omplen, i en alguns casos ho hem fet per trencar tabús i etiquetes que ens havien col·locat al llarg dels anys, perquè els periodistes quedin bocabadats. Vam crear els segells New Beats i Rock de Kasba per això. Com havíem començat a treballar al voltant d’Hace Color, al principi publicàvem sobretot mestissatge, però mai no ens vam voler encasellar, mai no vam voler ser el gran segell del mestissatge. I arriba un moment en què comencem a publicar coses que no són mestissatge i hi ha periodistes que ni s’ho escolten i diuen que això és mestissatge. Algun periodista musical ens va arribar a dir: no m’envieu més discos perquè no m’interessa res del que pugueu treure vosaltres. Caps quadrats! I el primer que vam fer és crear New Beats, perquè ja havíem publicat discos de rap i ens deien que era mestissatge, i jo insistia: et vols escoltar això, capsigrany, que no és mestissatge, que és rap! I després vam fer Rock de Kasba, perquè ja havíem tret un disc de Ràbia Positiva, un grup de hardcore-punk, i no hi havia manera... I al mateix temps vam decidir obrir les portes de Kasba de bat a bat i treure discos de cançó d’autor, de flamenc... Dels 14 als 18 anys jo era punk i no em treies d’això, però ja no! A mi m’agrada molt el punk-rock i el hardcore, però també hi ha moments del dia que m’agrada escoltar Santi Eizaguirre, Fito Luri , Ginestà, Manuel Fernández, Maruja Limón o qualsevol dels altres artistes que estem publicant. Sense complexos: música és música.

Reedicions i concerts d’aniversari

Jesús Maria Sahún Castet, Joni D, va posar en marxa Kasba Music el 2004. El segell discogràfic barceloní ha celebrat el quinzè aniversari amb la reedició d’alguns dels seus discos emblemàtics, com ara Made in Barna, de La Kinky Beat, que va estrenar el seu catàleg, i altres treballs de Ràbia Positiva, Black Baudelaire, Color Humano, Xazzar, Quasar, Chalart58 i el disc solidari Tres guitarras para el autismo. Kasba també ha organitzat dos concerts de celebració amb alguns dels seus artistes, a Barcelona i l’Hospitalet de Llobregat. Entre les seves últimes novetats, destaca Nothing less than art , el debut del duet de música negra Aiala, que ha estat produït per Chalart58, bateria de La Kinky Beat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Carme Riera, distingida amb el Premi Atlàntida 2019

Barcelona
CARLES SANTAMARIA
GUIONISTA DE L’ADAPTACIÓ AL CÒMIC DE LA NOVEL·LA DE SÀNCHEZ PIÑOL ‘VICTUS’

“El 1714, el conflicte era una successió, no la secessió, com ara”

Barcelona

Cobla, corda i... tossuderia

girona
Mirador

Romàntica, moderna i pop

Princeses i heroïnes

Barcelona

La Nit Més In, premi Impulsa Cultura

barcelona

El Bonmatí, per a Ribas

Girona

Posseïts per l’art

BARCELONA
Crítica
cinema

La vida a Montfermeil