Cultura

Estopa

GRUP DE MÚSICA

“Crèiem que érem els Georgie Dann de torn”

De gira
Estopa actuarà al Palau Sant Jordi els dies 14 i 15 de desembre. Serà la seva novena i desena compareixença al pavelló barceloní. La banda, que començarà la gira el 15 de novembre a Pamplona, té en la seva agenda dates per tot l’Estat espanyol (inclòs un Wizink Center, a Madrid) així com un concert al Roundhouse de Londres al febrer.

Vint anys exactes després de la publicació del seu històric debut, David i José Muñoz tornen a l’activitat amb Fuego!, novè disc d’Estopa i el primer que publiquen en quatre anys.

‘Fuego!’ sona als Estopa de sempre. Com s’aconsegueix no perdre l’essència, després de 20 anys?
(D) És el més fàcil de tot. Ens ho diuen com si això fos un gran mèrit, i ho entomo com un elogi, però no sabem “no sonar” a Estopa, francament.
Les pressions per enfilar-se a l’onada del ‘reggaeton’ no deuen haver estat poques, però.
(D) Sí, però si ara miréssim de fer-nos els moderns, d’aquí a cinc anys sonaríem com uns carques casposos. (J) Se’ns deia d’introduir un baix més gruixut, tractar les veus per tal que sonessin de puta mare, posar-hi loops... Un so urban, ens deien. Però, és clar, urban... nord-americà, oi? Perquè demanar a Estopa, precisament, que sonin urbans... té collons! Amb el temps vam entendre a què es referien, però. Ens deien que si volíem sonar a la ràdio a Llatinoamèrica ens “ajudaria” fer alguna cosa de reggaeton. (D) Però el cas és que no volem sonar enlloc. Mai ho hem pretès! Ens seria dificilíssim, fer una cançó que no sonés a Estopa.
A ‘Pobre Siri’, una història d’amor amb la veu d’un iPhone, sí que hi ha una mica d’electrònica, però.
(D) Sí, els sorollets curiosos, aquelles coses que és impossible fer amb instruments, sempre ens han agradat, ja ho hem fet altres vegades. Un disc sencer en aquesta línia, però, seria impensable.
No es veuen rapejant, tampoc?
(D) No, no.... Prou doctors té l’Església. Som old school, nosaltres!
Quatre anys entre un disc i un altre no són molts?
(J) Hem anat fent cançons, com hem fet sempre, sense pensar que havien de ser per a un disc, però arriba un moment, és clar, en què toca fer-ho. I com més cançons tens per triar, millor.
De ‘Fuego!’ ja es diu allò que és el seu disc més “personal”. Hi estan d’acord?
(D) Ho és en el sentit que no parlem de les històries dels altres, sinó de les nostres. És menys social, segurament, i amb històries més interiors. Una mena d’endoscòpia, com dèiem abans amb Mònica Terribas [Estopa ha estat una estona abans de l’entrevista a El matí de Catalunya Ràdio].
Podrien haver fet aquestes cançons, 20 anys enrere?
(D) I tant. I les que vam fer fa 20 anys també les podríem haver fet ara. De fet hi ha cançons d’aquella època, segons ens diuen, que són “madures”. I les vam fer amb 16 anys! La clau és no deixar de fer el que t’agrada, ja que si no ho fas, i això val per a totes les facetes de la vida, difícilment podràs agradar a ningú. És com quan ens diuen que ens prefereixen fent el que fèiem abans amb dues guitarres. “Sí, molt bé”, penses. “Però és que a mi em mola un baix, una bateria i una guitarra elèctrica.”
‘Despertar’sembla tot un homenatge a Antonio Vega.
(D) Sí, em vaig deixar portar per ell. La melodia, la veu, que és segurament la més aguda... El disc és ple de picades d’ullet, com en les pel·lícules de Tarantino!
El cinema els fascina...
(J) Amb els tècnics, per entendre’ns, sempre parlem d’un “so Tarantino”, un “so David Lynch”, un “so Hitchcock”... És el nostre llenguatge. Què és això de voler sonar, per exemple, amb una tonalitat de “blau”? Enguany, per cert, ens hem estrenat amb el “so Harry Potter”!
Si haguessin debutat als anys seixanta, o als vuitanta, haurien fet ja unes quantes pel·lícules com a protagonistes, segurament. Dos nois que treballen a la SEAT i que triomfen com a cantants...
(D) Hem tingut unes quantes propostes, al llarg de la nostra història. Una mena de Manolo y Ramón, o de Manolo Escobar,Soy minero... O com aquella altra que van fer els Hombres G: Sufre, mamón. Però no ens hi veiem. Passa una mica com allò que et deia amb el reggaeton. Prou doctors té l’Església!
Fa 20 anys tampoc s’hi deurien veure, continuant fent discos que van de pet al número 1.
(J) No, és clar. Molaria que tot hagués estat guionitzat, eh? Això, però, no és com Retorn al futur, en què uns Estopa del futur podrien viatjar al 18 d’octubre de 20 anys enrere com ho feia el McFly. Aquí no hi ha hagut cotxes volant, però sí molta carretera...(D) No hi ha cotxes volant però el càncer, per exemple, continua matant com aleshores. Molts telefonitos i coets de Tesla però en les coses importants seguim com als anys vuitanta. O als seixanta.
S’han imposat no parlar de política, en les entrevistes que fan aquests dies. Per què?
(J) És l’única manera que hem trobat perquè els nostres titulars no acabin sent sempre sobre política. (D) El que havíem de dir ja ho hem dit. No hem canviat, continuem pensant el mateix. La gent, però, ha d’entendre que no som activistes.
Al desembre actuaran al Palau Sant Jordi. I, per primer cop, dues nits seguides.
(J) Sempre que treus un disc, tens el dubte de si la gent encara se’n recordarà, de tu. Però les entrades es van posar a la venda i van volar!
Han deixat ja de pensar en què hauria estat de la seva vida si no haguessin triomfat fa 20 anys?
(D) Crèiem que érem el grup de l’estiu, els Georgie Dann de torn. De fet pensàvem: “No està pas malament, ser Georgie Dann durant una estoneta.” Sense allò ara estaríem al bar, o en alguna fàbrica, o treballant en un banc... però de seguratas! Les cançons, però, haurien acabat sortint igual. N’estem convençudíssims!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.