Cultura

MELCIOR COMES

ESCRIPTOR

“L’èxit és també, sovint, una forma d’esclavatge”

‘Sobre la terra impura’, premiada i lloada
Sobre la terra impura (Proa, 2018) és la setena novel·la de Melcior Comes (Sa Pobla, 1980). Hi explica la història d’un escriptor i la seva relació amb els Verdera, una poderosa família de Mallorca, fabricants de sabates. La novel·la ha estat un gran èxit de crítica i públic, encara que sembli un tòpic, i ha rebut alguns dels principals premis a obra publicada: el Crexells, el Núvol i el Crítica Serra d’Or, i va ser finalista del premi Òmnium. Publicada el setembre del 2018, encara es troba als aparadors de la majoria de llibreries, un fet gens habitual ara mateix en la narrativa catalana. Melcior Comes, que viu a Barcelona, col·labora amb El Punt Avui i ha guanyat premis com ara el Josep Pla, el Ciutat de Mallorca, el Sant Joan i el Documenta.
“La terra impura” és una metàfora del passat, que ben bé no trepitgem perquè ens l’han amagat o escamotejat
M’interessava tornar a explicar la Transició. Les mancances actuals de la democràcia venen d’aquell pacte precari

L

a seva primera novel·la que no es publica després d’haver rebut un premi i resulta que és la que ha estat més premiada. Creu que és la seva novel·la més reeixida?
És el llibre més treballat, el que m’ha dut més feina. És el llibre més llarg que he fet i això, evidentment, obliga a treballar més. També he posat una mica més de cura a l’hora de tancar tot l’entramat que forma part de l’argument.
Què és ‘Sobre la terra impura’?
És la història d’una família, d’un èxit empresarial global, i és la història també d’un secret familiar, d’una història trista i sòrdida que hi ha al darrere d’aquesta família i de quina manera aquest petit enigma o secret pot sortir a la llum.
El narrador no és un seu ‘alter ego’, però alguna cosa deu tenir de vostè, no?
Jugo amb aquesta confusió perquè és còmode, més senzill d’escriure, un jo que se t’assembla, però intento que sigui més una caricatura de mi. També és un personatge sovint excessivament estúpid, amb tendència a ficar molt la pota.
Quina rebuda ha tingut la novel·la a Mallorca, on tothom pot identificar fàcilment l’empresa protagonista en una coneguda multinacional del calçat?
No és una novel·la amb clau. Tampoc és un llibre on intentem fer periodisme en el sentit de definir una història real, sinó que usant elements de la realitat construïm un tramat de pura ficció. He cercat molta informació sobre aquestes empreses i empresaris, i algunes coses sí que són reals, però si agafes dues coses reals i les ajuntes ja en fas una de tercera que és fictícia. Això tothom ho ha de tenir clar, i a Mallorca ho tenen clar.
Vostè va dir en una altra entrevista: “A Mallorca tenim cent anys de classe empresarial contrabandista i pirata.” Ens ho explica als que no som de l’illa?
Mallorca ha estat una zona, una part del món, on s’ha passat de la pobresa a la riquesa d’una manera molt ràpida. D’un lloc agrari i gairebé tercermundista al primer món. Hem de pensar que la Mallorca dels anys quaranta i cinquanta del segle passat no era molt diferent de la Mallorca del 1850. L’arribada del turisme transforma aquella societat d’una manera bàrbara i radical. La novel·la escrita per autors mallorquins això ho ha reflectit molt bé, des de Vilallonga fins ara.
Una Mallorca molt classista també.
És un lloc on les classes socials s’han anat superposant una damunt l’altra, com un al·luvió. Cada cop que ve una nova manera de fer fortuna, aquesta nova classe social s’assenta i desplaça l’altra, fins que n’arriba una altra. L’última han estat les multinacionals hoteleres i també tota una classe alta que s’ha fet a l’ombra de la corrupció política. I, finalment, algunes indústries manufactureres que han sobreviscut acompanyades de l’aura que té Mallorca com a lloc d’un destí turístic global.
La geografia marca tant la societat mallorquina com s’ha dit sempre?
La geografia tendeix a modelar-nos d’una determinada manera, a fer-nos insulars mentalment també: a fer-nos tancats, desconfiats i a dotar-nos d’aquesta ambivalència que sempre tenen els personatges literaris.
L’ha tractada i viscuda, aquesta Mallorca que es mou amb Porches i Shelbys i que obliga els exs a tornar els valuosos rellotges que els han regalat, com li passa al protagonista de la seva novel·la?
Potser no l’he viscuda tant com el protagonista de la meva novel·la, perquè és una experiència bastant dolorosa, però sí que conec aquesta mena de gent, conec la seva moralitat, la seva ambició, la seva avarícia de fons. I bé, són gent que t’ho dona tot, però que també els ho has de donar tot. Si no, tendeixen a venjar-se, a buscar una compensació.
Les històries que barregen foscors del passat i relacions familiars són inesgotables, no?
És un dels temes novel·lístics per definició. Narrar una història que es perllonga en el temps, com la de qualsevol llinatge, i a més un llinatge que ha tingut una projecció des del no-res fins a tenir un renom planetari. Són històries universals, però sempre donant-li una ressonància de país, que és el que m’interessava a mi. Apropar-les a una geografia i a una història com la de Mallorca, Espanya, Catalunya, des dels anys setanta fins ara, principalment.
“No som una família, som una història”, diu sempre el patriarca Verdera. Sovint és molt difícil desempallegar-se del passat familiar i fer camí tot sol, com li passa a en Leo, l’amic del protagonista.
Com més gran és el passat, més pesa. Això és una de les constants d’aquesta mena d’històries. Com més hem fet, més ens sentim lligats a tot allò que hem fet i més obligats a perpetuar allò que hem fet, i més si funciona, hem tingut èxit i ens dona diners i reconeixement. En el fons, és la història de com l’èxit és també una forma d’esclavatge. Estan obligats, a més, a créixer econòmicament cada any amb un determinat rendiment perquè, si no, se senten frustrats, tot i que continuen tenint beneficis. Però hi ha aquesta inseguretat final de sentir-se obligat al fet que el passat els dicti el que han de ser.
“Sobre la terra impura” és un vers del popular poema ‘El pi de Formentor’ de Miquel Costa i Llobera. Quina o què és “la terra impura”?
La terra impura és una metàfora del passat, que nosaltres ben bé no trepitgem perquè ens l’han amagat o escamotejat, o ens l’han explicat d’una manera consoladora i falsa. Per tant, és una terra impura on poden créixer coses d’aquella manera. També és una metàfora de la família, tot allò que se’ns amaga a vegades per protegir-nos, sovint per l’afany de no ferir-nos, per no donar-nos una imatge amb la qual no ens sentiríem tant a gust. Finalment és una metàfora del passat, d’allò que trepitgem amb les sabates, o que no volem trepitjar i per això ens posem unes sabates... M’ha servit també per fer un homenatge a aquesta gran obra literària que és El pi de Formentor.
Com se li va acudir barrejar-hi la història de l’Exèrcit Popular Català (Epoca), el grup independentista armat que va actuar a Catalunya a finals dels setanta?
M’interessava molt tornar a explicar la Transició, perquè sempre se’ns diu que va ser un terreny on hi va haver molta generositat, on hi va haver molt de perdó, una transició pacífica cap a aquesta forma de democràcia que tenim ara. Però les mancances de la democràcia actual van venir precisament de fer una transició on la mort, l’atemptat i una forma de guerra civil en sordina estaven tenint lloc dia rere dia, hora rere hora. Això no s’havia explicat prou bé.
I només d’una determinada manera.
Cert. Hi ha hagut novel·les i assajos parlant-ne, fins i tot com una espècie de model exportable: com s’ha de fer una transició des d’una societat autoritària cap a una democràcia plena. Però obviant tot el que va passar, com ara la insatisfacció que hi havia de les grans faccions radicals, la marginació que tenia el catalanisme, al qual es va consolar amb un estatut d’autonomia. I no mostrant tampoc que allò va ser un pacte precari de gent que es feia mal per no fer-se més mal encara. Si expliquem tot això d’una determinada manera podem veure que la Constitució no és cap gran fetitxe fruit d’un geni polític fora de mida, sinó un acord de mínims per no acabar en una situació de guerra civil. També podrem ser més capaços ara d’encarar-nos a possibles reformes i encarar-nos a la democràcia d’una manera més valenta.
Però això sembla que només ho entenem des d’aquí, ara mateix.
És evident.
Tornem a la novel·la. Hi ha molta presència del sexe.
Crec que no pots acabar de definir ningú, almenys com a personatge literari, si no dius la seva veritat com a subjecte sexual. La sexualitat forma part de la naturalesa humana. I acabes demostrant qui realment és la gent si mostres com busca o com satisfà aquesta necessitat. D’això se n’ha de parlar també perquè acaba dient la veritat sobre les persones. La novel·la com a gènere literari és aquesta lent que ens permet mirar la humanitat com no la mirem habitualment. Els escriptors hem d’aprofitar aquesta òptica que ens permet la literatura a l’hora de mostrar sentiments com el poder, l’ànsia, el desig, el desassossec, que és els que acompanya sempre el sexe. En el fons, també, és parlar d’intimitat.
Vostè és un escriptor que, des de sempre, ha reivindicat el llegat d’un altre autor mallorquí, Baltasar Porcel.
És un escriptor molt important per a tota una generació d’escriptors mallorquins que ha marcat també una fita molt important en les lletres catalanes. Porcel ens va ensenyar a tenir ambició, a tractar el nostre ofici amb la mateixa llibertat, amb la mateixa seguretat que ho fan els escriptors francesos o nord-americans. Ell es movia per Barcelona igual com ho fa un escriptor nord-americà per Nova York, sense cap mena de complex i amb la mateixa llibertat per definir el que està passant. Això va ser molt important per a mi quan el vaig conèixer i el vaig tractar i que m’ajudés amb els meus primers llibres, amb la seva empenta, amb la seva capacitat per definir mons. També era molt sagaç descriptor de la classe empresarial i política. Per a mi ha estat molt clau en aquest sentit.
Com treballa? Fa esquemes? Relacions de personatges? Escriu a raig? Alguns dels paràgrafs fan aquesta sensació. Llargues reflexions ben travades i feina d’haver repassat molt.
És important tenir una idea de l’estructura, de la forma del llibre, quantes pàgines tindrà, quant d’espai dedicaré a cada cosa, conèixer molt bé els personatges i fer-ne descripcions, igualment amb les situacions que viuran. Després entro a escriure més o menys a raig, amb la idea que el lector tingui la sensació que el text no és una cosa massa cerebral, sinó més o menys espontània que sorgeix amb la facilitat de la vida. Com aquest doll una mica feliç que de vegades té el periodisme, amb aquella prosa que et va explicant el món del que acaba de passar.
Els lectors es poden sentir desconcertats en alguns moments per les barreges d’escenes i de diàlegs i també pels salts temporals.
En alguns moments jugo expressament a desconcertar els lectors, que es preguntin què passa ara, què hi faig aquí... Però no ho faig fins a un moment determinat de la novel·la, quan se suposa que ja coneixem la naturalesa de la història i els plans temporals dins dels quals ens mourem durant tot el llibre. De fet, avui en dia estem molt acostumats que se’ns expliquin històries en diferents plans temporals. En les sèries passa sovint, per exemple, i el cinema també ho fa molt. Si podem demanar als espectadors que facin un petit esforç en sèries i cinema, per què la novel·la ha de ser més senzilla?
És vital passar per Catalunya per a un escriptor mallorquí?
No sé si és vital passar per aquí, però sí que és vital publicar aquí. No és, però, una cosa dels escriptors catalans, sinó que els escriptors en castellà també publiquen a Barcelona perquè la majoria d’editorials amb prestigi són aquí.
Es pot viure de ser escriptor a Catalunya?
Viure d’escriure sí, viure de la novel·la no. Hi ha pocs escriptors que puguin viure ara mateix del que publiquen, per això la majoria escriuen a la premsa, col·laboren amb la ràdio, fan conferències, fan tallers. Viuen una mica de les províncies del llibre, però no del llibre en si.
Vostè ensenya a escriure al Taller d’Escriptura de l’Ateneu, oi?
És el meu ofici. És fer de professor d’escriptura.
En quin moment es troba la cultura catalana a les Balears?
Lluitem perquè no sigui minoritzada i marginada. Hem patit fins fa no tant un govern reaccionari que va voler esborrar la immersió lingüística. Això ens va tenir en peu de guerra durant molt de temps. Però bé, finalment vam guanyar. Ara hi ha un govern progressista, amb una part catalanista molt accentuada. Podríem dir que anem aguantant els mobles de la manera que es pot, intentant revertir tots aquests anys que han intentat esborrar la llengua catalana i el catalanisme. Ara s’està fent una feina notable. Hem d’aconseguir que la llengua tingui més presència en els mitjans de comunicació, a l’escola, en els serveis públics. Aquesta és la batalla diària.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Apujant el llistó

barcelona

Veu valenta fins a la cançó final

BARCELONA
Àlex Susanna
ESCRIPTOR, CRÍTIC D'ART I GESTOR CULTURAL. NOU DIRECTOR ARTÍSTIC DE LA FUNDACIÓ VILA CASAS.

“No tenim una visió sectària de l’art català”

barcelona

‘Bonart’ celebra els seus vint anys d’art

barcelona

Desacomplexats

palafrugell

El millor circ xinès, per Nadal

girona

Inventar-se el futur

barcelona

Edgar Massegú obre la seva casa museu

sarrià de ter
música

El Houston Ballet i Joan Kaufmann, a Peralada