Cultura

Ken Loach

Director de cinema

“Sento solidaritat pels meus personatges”

Avui dia els que decideixen quines pel·lícules es faran són els que hi posen els diners, i no volen veure un film radical

Després d’uns inicis vinculats al Free Cinema, la televisió i el gènere documental, el cineasta anglès Ken Loach (Nuneaton, Warwickshire, 1936) ja fa 30 anys que roda sobretot pel·lícules de ficció. El seu cinema solidari amb la classe obrera i els desvalguts i combatiu amb el poder polític i econòmic arriba des de fa dècades als grans festivals i els cinemes d’arreu del món: Agenda oculta, Plouen pedres, Terra i llibertat, Yo, Daniel Blake... Avui estrena Sorry we missed you, una pel·lícula protagonitzada per Kris Hitchen, Debbie Honeywood i Rhys Stone que entra a fons en el tema de l’explotació laboral dels autònoms i les conseqüències que té per a una família de classe mitjana. En vam parlar amb el director en el passat Festival de Sant Sebastià, juntament amb quatre periodistes més.

L’humor i la ironia són presents sovint als seus films sobre la classe treballadora, però darrerament n’hi posa menys. La situació està empitjorant?
Depèn del tema que toqui. És cert que les dues darreres pel·lícules són més fosques, però espero haver-hi posat algun toc d’humor. A Anglaterra, la pel·lícula fa riure la gent, per exemple, quan es discuteixen per rivalitats futbolístiques.
Toca el tema dels autònoms i la falsa ‘llibertat’ de què gaudeixen. Diria que és la forma perfecta d’explotació, perquè és el mateix treballador que s’explota a si mateix?
Des del punt de vista del patró, és fantàstic, el treballador ho fa tot ell sol. Però per al treballador és una catàstrofe, perquè de cop i volta perd qualsevol mena de seguretat: no té vacances, no es pot posar malalt perquè si no treballa no cobra...
Creu que la família i l’educació dels nens són també víctimes del capitalisme salvatge?
Des de sempre, aquestes situacions ataquen la família. Quan ens documentàvem vam parlar amb molta gent i tots deien el mateix: si treballes 10 o 12 hores pateixes tu, però qui més ho pateix és la família. No tothom reacciona igual, les relacions familiars són molt variades, depenen de molts factors, però el que és clar és que si el pare i la mare es passen el dia fora treballant i arriben esgotats a casa, els nens en patiran les conseqüències directament.
La família és la primera frontera per protegir-se del capitalisme salvatge?
Si poguéssim començar amb un nou sistema econòmic, el primer que caldria fer és donar seguretat a la família. Si tens seguretat, tot va bé: tens una feina segura, un salari digne, un sostre, escoles gratuïtes, un sistema sanitari gratuït... Això fa que tothom se senti segur, i si tu t’hi sents, pots ajudar el teu veí. En canvi, si et sents insegur, només vols protegir-te i defensar-te del que hi ha a l’exterior. Si tens seguretat, tens més paciència, pots riure, ets més optimista, i no tens por que el del costat no tingui res, ni et preocupa que vinguin immigrants al teu país. Tot canvia.
Com descriuria les relacions amb els seus personatges? Els estima? Sent compassió per ells? Ràbia pel seu patiment?
És una pregunta difícil! Primer de tot sento respecte. He de dir que no soc només jo, som un equip que creem aquests personatges: el guionista, Paul Laverty; la productora, Rebecca O’Brien, i jo. Som tres, això és important. Potser la paraula que millor representa la nostra relació amb els personatges és solidaritat. Sento solidaritat pels meus personatges i la situació en què es troben. Però això ha de ser implícit, no pot ser explícit. Si no fos així, seria propaganda i resultaria avorrida. Per tant, la pel·lícula ha d’introduir aquesta solidaritat de manera implícita, perquè l’espectador pugui veure, entendre, sentir, notar la situació en què es troben els personatges i en sorgeixi una solidaritat.
Creu que el cinema britànic està perdent pols ideològic des de fa un temps, tal com denuncia Mike Leigh?
Jo crec que el que passa és que avui dia els directors no són els que decideixen les pel·lícules que es faran, ho decideixen els finançadors, les institucions, els instituts de cinematografia, els distribuïdors..., els que hi posen els diners. I cap d’ells vol veure un film radical. Si els deixes escollir, posaran sempre els diners en la comèdia romàntica, pertanyen a l’establishment, no estan disposats a finançar res que ho qüestioni. Mike Leigh i jo vam créixer a finals dels anys 40 i principis dels 50, després de la Segona Guerra Mundial, i aleshores a la Gran Bretanya i Europa hi havia un ambient de treballar pel bé comú, d’unir els esforços perquè tots anéssim endavant. La següent generació ja va canviar, va créixer als anys 80 sota el govern de Margaret Thatcher, que va inculcar l’individualisme, com passava a tot Europa. S’havia de tenir èxit per un mateix, de manera individual. El bé comú es va oblidar, i en aquest moment va ser potser quan va canviar el cinema. Hi ha molta gent, joves i no tan joves, que volen fer pel·lícules sobre el bé comú, amb una idea molt més solidària, però no aconsegueixen fons, no els financen.
Com creu que li anirà a la gent que retrata en aquesta pel·lícula amb el ‘Brexit’?
No hi haurà una gran diferència. Si el Brexit es produeix sense acord, la seva situació empitjorarà, perquè l’economia serà encara més despietada, tindran menys protecció. Si es fa amb un bon acord i tenim govern d’esquerres, els anirà millor.
A les seves pel·lícules la gent és solidària i s’ajuda molt. És un reflex de la realitat, del que es troben quan es documenten?
Sí, absolutament. Sempre n’hi ha algun que és individualista i no dona un cop de mà a ningú, però en general la tendència natural i espontània és a ajudar. Tot i així, tampoc existeix la perfecció; a la pel·lícula un dels treballadors diu que no pot fer la ruta perquè li han trencat el retrovisor i Ricky, el protagonista, accepta fer-la perquè el beneficia, no és un gest solidari per la seva part. El seu cap vol animar la competència, perquè com més individualistes siguin i més pel seu compte vagin, millor per a la seva empresa.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Una nova imatge per a Santa Caterina

torroella de montgrí

La realitat de la mort?

barcelona
Lluís Cabrera
FUNDADOR I PRESIDENT DEL TALLER DE MÚSICS

“Rosalía feia posar les piles als professors”

barcelona

Felicitat a ‘Ardara’

Barcelona

Una capella per al vi

Cantallops
Gran Bellocchio
Crítica
cinema

Gran Bellocchio

MÚSICA

La primera nadala de l’any a Olot

FREDDY PALMERO
PINTOR

“En els retrats barrejo pintura clàssica, còmic i «rock and roll»”

Barcelona

Cap a El Dorado

Barcelona