Cultura

L’arxiu Benet, públic

El fons personal, format per més de 2.000 cartes, a més de dibuixos i manuscrits, del pintor i crític d’art ingressarà el 13 de novembre a la Biblioteca de Catalunya

No hi ha mes que Rosa Benet no rebi la petició d’un estudiós que vol consultar l’arxiu del seu avi, el pintor i crític d’art Rafael Benet (Terrassa, 1889-Barcelona, 1979). Ella els atén sempre, conscient del valor d’aquest patrimoni documental que ha heretat, però ara ha decidit fer un pas endavant per a la professionalització de la seva gestió. El 13 de novembre, en farà donació a la Biblioteca de Catalunya (BC).

El fons personal de Rafael Benet tenia diversos pretendents, però la seva neta, ben aconsellada per la fundació del prohom, de la qual ella també és patrona, ha considerat que la BC és “el seu lloc natural”. El millor lloc per a la seva conservació i difusió. Rafael Benet no va ser un home excessivament endreçat. Rosa Benet, que tenia 14 anys quan el seu avi va morir, recorda la seva taula de treball sepultada de papers. Un dels seus dos fills, Jordi, va començar a posar-hi ordre. Després va continuar cuidant-lo i classificant-lo la seva filla Anna i, a la mort d’aquesta, va assumir la tasca l’altra filla, Rosa. “Vam fer un inventari molt esquemàtic, ara caldrà que la BC el faci més rigorós.” Aquest catàleg casolà ja dona una idea de la importància de l’arxiu. Està format bàsicament per correspondència (més de 2.000 cartes), tot i que també hi ha alguns dibuixos, manuscrits i llibres dedicats.

Més de 2.000 cartes que són una mina d’informació de l’escena artística catalana principalment des del noucentisme fins a la Guerra Civil, un moment de brusca ruptura per a moltes coses i en part també per a la carrera de Benet, sobretot com a crític. En tornar de l’exili, es va refugiar en la seva pintura i va escriure estudis i monografies que encara avui són de lectura obligada. Poc abans de morir, amb gairebé 90 anys, va brodar l’últim del mig centenar de llibres que va publicar, dedicat a Joaquim Sunyer. Benet tenia una frase molt bonica per definir-se: “Soc un pintor que escriu.” Va ser un home de tertúlia tota la vida, però els últims temps el nou ordre cultural més aviat el va silenciar.

Hi és tothom

“Tothom que ha estat algú en el món de l’art català del segle XX és en aquest arxiu”, sosté l’advocat i col·leccionista Jacint Berenguer, secretari de la Fundació Rafael Benet, que està d’aniversari. Fa 30 anys que es va crear i de la seva trajectòria i reptes de futur se’n parlarà el mateix 13 de novembre, després de l’acte de signatura (18 h), en una taula rodona en què intervindran Susanna Portell, Francesc Fontbona, Lluís Boada, Josep Maria Cadena i Àlex Susanna, tots ells patrons.

Tots els artistes es van cartejar amb Benet. És difícil trobar-ne a faltar un. Xavier Nogués, Joaquim Torres-García, Rafael Barradas, Enric Cristòfol Ricart, Josep Llorens Artigas, Gargallo, Josep de Togores, Ángel Ferrant, Francesc Domingo, Joan Miró, Salvador Dalí, el matrimoni Albert Ràfols Casamada i Maria Girona (que era la neboda de Benet)... Sense passar per alt els artistes estrangers que havien fugit de l’Europa que estava covant l’ou de la serp, i amb els quals va coincidir a “la Babel de les arts”, com ell va denominar Tossa, el paradís blau de Marc Chagall i del seu amiguíssim Georges Kars.

També hi ha missives dels altres crítics de referència de l’època, com ara Feliu Elias Apa i Sebastià Gasch (amb qui va tenir un dels enfrontaments més sonats de la història de l’art català). Galeristes, col·leccionistes, escriptors, filòsofs, arquitectes, polítics..., l’agenda de contactes de Benet era extensa, com els seus interessos: l’art, que no entenia com una guerra entre dos bàndols, el de la tradició i l’avantguarda, però també la política cultural (el rumb de la qual no veia bé) o la destrucció de la Costa Brava.

La BC començarà ara el procés de catalogació i digitalització dels papers de Rafael Benet, que durarà uns dos anys i que culminarà en una exposició divulgativa d’aquest personatge tan singular, pendent de reconsiderar, de l’art català.

La Fundació Rafael Benet, que presideix l’artista Simó Busom, va endreçar fa anys el Benet teòric amb la compilació, en cinc volums, de les seves cròniques a La Veu de Catalunya des del 1926 fins al 1936. Queda pendent, però, un últim volum, que cronològicament seria el primer, amb els articles que va escriure més esporàdicament a partir del 1912. L’entitat no ha trobat, de moment, finançament per publicar-lo. “Totes les fundacions del nostre perfil tenen problemes per subsistir. Volem plantejar-los un espai de trobada per aglutinar esforços. Limitar-nos a la nostra parcel·la ens afebleix”, rebla Berenguer.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Febre serièfila

Palamós /figueres
JOAN-DANIEL BEZSONOFF
ESCRIPTOR

“Amb el procés s’ha vist clar que som catalans, al nord, malgrat la història”

GIRONA

L’amor i els robots

barcelona

De dissident a distingit

Barcelona

Excavant Casa Pastors

Girona

Un art obert als altres

barcelona
Crònica
música

Dits (i medalla) d’or

Barcelona

Música en viu pel centenari dels Pastorets d’Olot de l’Orfeó

Olot

Avalen documents en protocatalà, del segle IX

BARCELONA