Cultura

La casta dominant

L’historiador de l’art Francesc Fontbona publica ‘La campana de vidre’, la seva primera novel·la, ambientada en la burgesia barcelonina dels anys cinquanta

“Un objectiu ha estat posar el lector en la tessitura sobre la complexitat del que ens envolta”

Francesc Fontbona (Barcelona, 1948) publica La campana de vidre (Edicions 62), la seva primera novel·la, ambientada en la burgesia barcelonina dels anys cinquanta. Quedo amb ell a l’hora d’obertura de la biblioteca Jaume Fuster de Lesseps. Alt i amb pas ferm ha baixat de Vallcarca, on ha viscut les darreres quatre dècades. La biblioteca és plena de nens i optem per traslladar-nos a la bodega La Riera, on seiem sota una retrat del malaguanyat Salvador Puig Antich.

Quan li pregunto perquè després de tota una vida dedicada a la història de l’art ha triat fer una novel·la gairebé històrica, ambientada a la postguerra, Fontbona m’explica que es considera escriptor, que es va presentar a alguns premis durant la joventut i que ara, després de la jubilació, es va veure amb força i idees per explicar una novel·la: “amb cinquanta llibres publicats, crec que em puc considerar escriptor, oi?” També em diu que la novel·la li va sortir d’una manera natural i que disposava del temps necessari per recordar i redactar. Li pregunto perquè endinsar-se en l’endogàmia de les famílies burgeses barcelonines i abans d’acabar amb l’asseveració sobre si el descrit l’havia vist, viscut i preocupat, respon: “Totes tres coses. No sóc Salgari i no podia parlar dels Mars del Sud, però, la Barcelona dels anys cinquanta i seixanta, la coneixia força bé, i de retruc la dels quaranta, perquè, tot i néixer el 1948, a casa se’n parlava força de tot el que havia passat a la postguerra. No volia que el personatges se m’assemblés perquè el meu objectiu no era una autobiografia, que és una de les temptacions que pots tenir quan escrius.” El protagonista pertany als vencedors de la guerra, a l’alta burgesia pròxima al franquisme. Sobre la casta barcelonina, que s’ha relacionat d’una manera aliena a la resta del país, Fontbona no és mostra crític sinó que afirma que “ells són així d’una manera natural”, que s’han adaptat a tot el que ha anat passat: “M’he centrat en una gent que combrega amb aquesta manera de fer. Certament que hi ha personatges camaleònics, però els que jo descric s’ho creuen perquè no surten de la seva campana de vidre. Viuen en una ciutat que, en realitat, no coneixen tot i que les seves famílies potser fa més de tres generacions que estan aquí. No volia triar un oportunista sinó el que hi és per manca de sintonia amb l’entorn.”

Fontbona no mostra afinitats amb altres novel·listes catalans que han tractat aquest període com Sales, Pedrolo, Marsé i els Goytisolo perquè se sent més còmode amb la novel·la del XIX: “No volia fer cap exercici d’estil, ni de situar-me en cap corrent o tendència. És una història que m’ha sortit de dins, sense tenir ni l’editor. Si no l’hagués tingut, n’hauria fet quinze còpies per als amics, i ja n’hauria tingut prou. Un objectiu ha estat tractar de meditar i posar al lector en la tessitura sobre la complexitat del que ens envolta. El que em té molt fregit és aquest maniqueisme entre el blanc i el negre.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Carme Riera, distingida amb el Premi Atlàntida 2019

Barcelona
CARLES SANTAMARIA
GUIONISTA DE L’ADAPTACIÓ AL CÒMIC DE LA NOVEL·LA DE SÀNCHEZ PIÑOL ‘VICTUS’

“El 1714, el conflicte era una successió, no la secessió, com ara”

Barcelona

Cobla, corda i... tossuderia

girona
Mirador

Romàntica, moderna i pop

Princeses i heroïnes

Barcelona

La Nit Més In, premi Impulsa Cultura

barcelona

El Bonmatí, per a Ribas

Girona

Posseïts per l’art

BARCELONA
Crítica
cinema

La vida a Montfermeil