Cultura

Crònica

Celebració dels desacords

La nova exposició itinerant de la Diputació reuneix l’art de 14 artistes, totes dones

L’artista Pilvi Takala volia entrar a Disneyland disfressada de Blancaneu. No va poder: el personal de seguretat li va barrar el pas per evitar que els visitants del parc la confonguessin amb la Blancaneu oficial, tan postissa com ella però l’única autoritzada a fer-se passar per autèntica. És el que l’artista pretenia provocar: un malentès que fes trontollar el gran regne de les mentides infantils.

Amb un humor corrosiu, l’acció de Takala posa l’art en el seu terreny natural, aquell en el que es pot qüestionar tot. I tot vol dir tot, inclòs l’art mateix. Un terreny fangós, minat d’ambigüitats, escepticismes i paradoxes, en el que també es mouen tretze artistes més –compte, totes dones– que la comissària Joana Hurtado ha convocat en la nova exposició itinerant del programa d’arts visuals de la Diputació de Barcelona, Elogi del malentès. La mostra s’ha estrenat a Can Palauet de Mataró, on es pot visitar fins al 17 de novembre, i farà gira els pròxims tres anys en diferents municipis de la demarcació.

“Fet de no entendre’s dues o més persones.” La definició simple de diccionari passa per alt la forta sensació de frustració que provoca el malentès. Aquesta exposició, per contra, en fa una celebració. “El malentès obre portes que les veritats tanquen. El conflicte que destapa és un avantatge, una oportunitat per descobrir un punt de vista alternatiu, sigui exclòs, oblidat o directament desconegut, impensable. En el moment en què ens deixem d’entendre, el món que compartim es fa més vague, però també més gran”, sosté Hurtado, directora del centre d’art de la Fabra i Coats de Barcelona.

Pilvi Takala no és l’única artista que utilitza el desacord per filtrar-se en les fissures del sistema. També ho fa Mar Arza quan respon a una carta de l’Agència Tributària, que li reclama més concreció de la seva activitat professional, amb una madeixa embullada de tires de papers. I Núria Güell, en casar-se amb el cubà que li va escriure la carta d’amor més bonica del món. Per escollir la seva suposada mitja taronja, va convocar un concurs, amb un jurat de prostitutes. Es va divorciar quan el seu espòs va obtenir la nacionalitat espanyola. Un digníssim malentès de compromís social.

Quan es van acomiadar, no va fer falta que es diguessin “sempre podem seguir sent amics”, la típica i tòpica frase de significats controvertits en les ruptures de parella que Lúa Coderch enarbora en un altre treball present a la mostra.

Mireia Sallarès, amb l’orgasme femení, i el tàndem Cabello/Carceller, amb el sexe però també amb la raça o les classes socials, indaguen en les estratègies del poder patriarcal i capitalista per relegar a ciutadà de segona tot aquell que es rebel·la contra les seves convencions: dones, migrants, pobres... En la moral monolítica del dominant, el discrepant és un error de fàbrica que cal esmenar.

L’art ho posa tot sota sospita, i tot vol dir tot, també els llibres com a contenidors dels sabers més sacralitzats i irrefutables. Batia Suter ha engendrat una enciclopèdia de continguts aleatoris, sense compartiments ni etiquetes, de manera que es poden llegir i veure amb absoluta llibertat i amb dret a equivocar-se. Anna Dot ens alerta en una instal·lació que es pot provar científicament que El Quixot veia realment gegants i no molins. Dora García invoca Samuel Beckett, allotjat permanentment en l’incert i en l’imprevist, amb un volum del seu L’innombrable illegible perquè l’artista ha esborrat el text amb ditades de pa d’or. I Kajsa Dahlberg ens corprèn amb una publicació polifònica emocionant: una compilació de les pàgines subratllades i comentades pels usuaris de biblioteques públiques de la primera edició en suec d’Una cambra pròpia de Virginia Woolf.

Però, i l’art, que potser pot presumir de donar missatges exactes? L’art tampoc es consent a si mateix. Ens convida a desconfiar de la naturalesa de totes les imatges, pròpies o manllevades (com la fotografia adulterada d’Alexandra Leykauf). Sap que la seva eterna contradicció és voler transformar el món reclòs en les quatre parets d’un museu (Andrea Gómez ha difós perplexitat pels carrers de Mataró a través d’uns cartells amb una mena d’ideogrames de tall surrealista). I qüestionar-ho tot vol dir començar per qüestionar l’exposició Elogi del malentès, cosa que ha fet Mariona Moncunill amb intervencions en les cartel·les de les obres, que les diuen i contradiuen alhora.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
CARLES SANTAMARIA
GUIONISTA DE L’ADAPTACIÓ AL CÒMIC DE LA NOVEL·LA DE SÀNCHEZ PIÑOL ‘VICTUS’

“El 1714, el conflicte era una successió, no la secessió, com ara”

Barcelona

Cobla, corda i... tossuderia

girona
Mirador

Romàntica, moderna i pop

Princeses i heroïnes

Barcelona

La Nit Més In, premi Impulsa Cultura

barcelona

El Bonmatí, per a Ribas

Girona

Posseïts per l’art

BARCELONA
Crítica
cinema

La vida a Montfermeil

Documental

‘Historias de nuestro cine’ amb la veu de Resines