Cultura

Aromes de Suleika

L’editorial Adesiara presenta l’edició bilingüe del poemari ‘Divan occidental-oriental’, de Goethe, a càrrec de Manuel Carbonell

Goethe veu “la cultura en general com un procés mil·lenari d’intercanvis i de contactes”

Johann Wolfgang von Goethe va publicar els pomes de Divan el 1819 i els va ampliar per a l’edició definitiva el 1827. Des de la primera edició, va mostrar en els comentaris la fascinació per la poesia dels pobles orientals, una mina que han explotat infinitat de poetes, també catalans, com Jaume Pont i Josep Piera, fins avui mateix. També per continuar la tradició i fortificar el compromís cosmopolita de la literatura davant les cultures nacionals, l’edició bilingüe de Divan occidental-oriental, a càrrec de Manuel Carbonell, resulta adient. El segell Adesiara ens presenta el volum amb comentaris escaients: “Els meravellosos versos dels millors poetes perses (de Rumi, de Sa’di i, sobretot, de Hafiz), d’una delicadesa i una sensibilitat fora mida, fascinen el lector actual com van fascinar, dos-cents anys enrere, una de les grans veus de la lírica europea de tots els temps. Goethe, captivat per tanta bellesa, va escriure aquest Divan occidental-oriental per llegar a la posteritat, en forma de magnífics poemes, el seu particular homenatge a una de les èpoques de màxima esplendor de la poesia i, alhora, un pont literari que uneix dues ribes massa separades pel corrent de la història.”

Johann Wolfgang von Goethe (Frankfurt del Main, 1749 - Weimar, 1832), pensador, novel·lista, assagista i poeta, és segurament l’autor més conegut de les lletres germàniques. Precursor del romanticisme i capdanser del corrent anomenat Sturm und Drang, va escriure –a més de novel·les tan famoses com Les penes del jove Werther, Anys d’aprenentatge de Wilhelm Meister i Les afinitats electives– diversos reculls de poemes, entre els quals es destaca especialment Divan occidental-oriental, que apareix per primer cop en traducció catalana, un esdeveniment en temps crítics.

El germanista Manuel Carbonell, traductor d’alguns dels principals cervells de la literatura i la filosofia alemanyes, però també d’altres literatures, i un dels màxims exegetes en l’obra de J.V. Foix, ens guia en aquest volum fascinant de Goethe. Des de les primeres línies del pròleg ens adverteix del monument que tenim al darrere, tant un pont entre cultures com un cim del pensament: “Goethe mateix, però, s’adonava dels malentesos que podrien sorgir en el moment de llegir el Divan. Per això hi afegí un voluminós gruix de notes explicatives, algunes de les quals continuen essent imprescindibles per a tot lector. D’entrada, però, hi ha el signe dual que cal atendre al llindar mateix de l’obra: el títol. En primer lloc, Divan, és a dir, «escriptura, registre», tant en el sentit d’acta com d’oficina; sentit especialitzat, amb tot, en les literatures àrabs, perses i turques com a recull de poemes d’un mateix autor, com el que n’ha quedat registrat i que així es conserva. Per metonímia, connota el lloc d’una escriptura sense taules i fins i tot un lloc de lectura i de trobada, vulgaritzat a Europa com a «sofà».”

Carbonell també precisa que el determinant del nom, occidental-oriental, denota el propòsit de retrobar, sota la distància entre literatures dispars en l’espai i en el temps, un profund terreny comú, i assenyala la concepció de la cultura en general com un procés mil·lenari d’intercanvis i de contactes: “El Divan és sobretot un pont que uneix dues ribes separades pel corrent de la història. Un pont per on transita una experiència personal d’ésser al món fins a trobar-se amb una altra experiència. Un pont que fa possible l’accés a allò a què, arreu i sempre, és més difícil d’accedir i que, tanmateix, és el que cada vegada s’ofereix com a possibilitat de tota entesa personal i col·lectiva: la identitat de la diferència en tant que condició del coneixement d’un mateix en el reconeixement de l’altre, ni mai ni gens en la negació de l’altre.”

Com totes les cruïlles, Goethe sabia que d’aquest territori de frontera sortiria un nou país en el temps, el de la cultura internacional i oberta, més enllà també dels mateixos períodes històrics que ell va transgredir. Els personatges que sorgeixen dels versos ens fan viure les preguntes de Suleika al poeta, quan ell li escriu: “Per acaronar-te amb aromes, / per fer-te exultar d’alegria, / abans, els borrons de mil roses / han de consumir-se a les brases.” Tot el poemari és així: intens, fascinant i ple d’idees per continuar la lectura. Superb!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Apujant el llistó

barcelona

Veu valenta fins a la cançó final

BARCELONA
Àlex Susanna
ESCRIPTOR, CRÍTIC D'ART I GESTOR CULTURAL. NOU DIRECTOR ARTÍSTIC DE LA FUNDACIÓ VILA CASAS.

“No tenim una visió sectària de l’art català”

barcelona

‘Bonart’ celebra els seus vint anys d’art

barcelona

Desacomplexats

palafrugell

El millor circ xinès, per Nadal

girona

Inventar-se el futur

barcelona

Edgar Massegú obre la seva casa museu

sarrià de ter
música

El Houston Ballet i Joan Kaufmann, a Peralada