Cultura

GLÒRIA BOSCH

DEIXA LA DIRECCIÓ ARTÍSTICA DE LA FUNDACIÓ VILA CASAS DESPRÉS DE DIVUIT ANYS AL CÀRREC

“Els projectes artístics són de grup, no d’una sola persona”

Discreta, dialogant, generosa. Glòria Bosch (Girona, 1955) ha posat el cos, el cor i l’ànima a la Fundació Vila Casas. Es jubila, però que no s’espanti ningú: el món de l’art la seguirà tenint

Quin balanç fa de la llarga etapa que ara tanca a la Fundació Vila Casas?
Positiu, sens dubte. Només de pensar la quantitat de noms que hem exposat, és impressionant. Ara bé, en el paquet de responsabilitats entren moltes coses, no només idear i construir exposicions i publicacions. S’hi afegeixen la burocràcia de les reunions, els informes... La feina de gestió t’escurça el temps i no deixa que et puguis dedicar al cent per cent al que voldries. Perquè a mi el que m’interessen són els projectes artístics, acompanyar els artistes en un procés... i investigar, investigar qui hi ha darrere de l’obra, llegint les seves llibretes, les seves notes, les seves cartes, els llibres que llegia... Això et demana anys de recerca. Llavors és quan se t’obre el veritable món de l’artista. És el que dona sentit al meu treball.
Amb què es queda?
El que ha tingut més ressò, el que s’ha destacat més, el que potser és més fàcil que la gent ho gaudeixi, ja em sembla bé, però el que m’ha produït més satisfacció és la part més invisible: la possibilitat de treure de l’ombra tota una sèrie d’artistes. A molts els hem agafat gairebé al final, alguns no han arribat a poder inaugurar l’exposició. També m’enduc aquelles petites mostres de les quals no n’ha quedat pràcticament res, ni un catàleg, ni un tríptic... La grandesa és haver-les fet.
Tenim una visió molt reduïda de la història de l’art.
Hi ha molta ceguesa. També hi ha mentida i manipulació. El relat de la història de l’art no és real: s’ha de reescriure, hem de posar al descobert el que s’ha silenciat. Es limita a uns artistes fixos, els que han tingut més relleu, però al seu costat hi ha hagut altres artistes que han fet coses molt interessants i ningú es recorda d’ells. No tots els artistes saben moure’s. No tots saben vendre’s. Van fent la seva feina tancadets. És un problema que molta gent només busqui els grans noms. El mercat, les exposicions... ho fomenten contínuament. És una equivocació total. Com n’és l’obsessió per l’art emergent, que s’associa erròniament amb l’art jove. Es considera que a partir d’una certa edat els artistes ja no poden aportar res. I se’ls crema. De tot això me n’he apartat sempre. Soc anti-noms i pro-persones.
Vostè sempre ha tingut debilitat per rescatar artistes oblidats, relegats, incompresos...
Des del principi, la meva lluita, lenta, pacient i persistent, ha estat aquesta. L’any 1986, quan vaig començar a coordinar les sales d’exposicions de Girona de la Caixa de Barcelona, ja teníem aquesta línia de recuperació d’autors. Ha sigut una constant, junt amb una altra: lligar les disciplines. El procés creatiu avança a partir de diferents connexions. No he suportat mai els compartiments estancs, són avorridíssims i no ajuden a veure. De mirar tots mirem, però veure és una altra cosa. També he sigut feliç establint diàlegs entre artistes. O entre obres de diferents temps. I en espais diversos, no necessàriament de naturalesa artística: una presó, un mercat... on la gent no espera trobar-s’hi art, però fas que se’l trobi i que hi entri a poc a poc, com hi entrem tots! El que enriqueix l’art, com tot en la vida, són les relacions.
Ni les etiquetes, suporta. Li he sentit dir sovint que no li agrada que la defineixin com a comissària.
Les persones a vegades es creen aquestes parcel·les de poder, es creuen importants perquè donen ordres. Jo mai m’estaria dreta de braços plegats manant: “Això penja-ho aquí i allò allà.” Sempre m’he implicat al cent per cent en els equips. I en totes les tasques: no n’hi ha de més importants que d’altres. M’agrada treballar a l’una. Els projectes artístics són de grup, no d’una sola persona. I s’ha d’escoltar. Jo sempre escolto. Observo, callo i escolto. Els egos són nefasts per a l’art.
Algun projecte pendent encara per a la fundació?
Per a la tardor estem treballant amb la Susanna Portell, una d’aquestes complicitats lluminoses que m’ha acompanyat sempre, una exposició que parteix d’un intercanvi de cartes entre l’Ángel Ferrant i el Xavier Vidal de Llobatera. És un projecte que ve de lluny, dels meus temps al Museu d’Art de Girona, quan vam fer l’exposició M’escriuràs una carta? Tot en la meva trajectòria està entrellaçat.
Es jubila d’un càrrec, però del món de l’art...
No! No puc deixar d’investigar. A casa tinc el que jo en dic els meus calaixos amb coses que esperen el seu moment per ser treballades. Ara tindré les hores per fer-ho. I per escriure. Sempre he escrit molt. Des de petita. Jo era feliç quan em feien quedar a casa perquè estava malalta! Perquè em dedicava a escriure els meus contes, me’ls il·lustrava... I llegir. Llegir m’ha marcat profundament. D’això no em jubilo, no. Soc jo, és la meva vida.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.