Cultura

Escapar-se del ‘jo’ conegut

El Temporada Alta és una oportunitat per als artistes per donar-se a conèixer però també per plantejar-se noves lectures i mirades al seu treball

Si Rigola mostra la conversa prèvia a una mort conscient sense filtres, Liddell la signa barroca
CaboSanRoque ofereix una instal·lació inquietant i absorbent, amb moltes capes de lectura
També defensen projectes la coreògrafa Lali Ayguadé i Joan Arqué, sobre Bòsnia

El Conde Torrefiel, al costat de La Veronal, Xavier Bobés o l’Agrupación Señor Serrano, és una de les companyies que més sortida ha trobat al mercat internacional gràcies al Temporada Alta. Ara vol fer un canvi de xip. Provar-ho. Si aquest cap de setmana ha presentat en el festival Kultur, una nova proposta en què text i acció s’associen puntualment (i en què l’acció representa una filmació d’un càsting de porno, i el text parla d’una professora que prepara l’arrencada de la seva tercera novel·la), ara vol provar una acció immersiva amb la canalla. Saltar al teatre familiar. Ho farà sense abandonar el seu llenguatge. D’entrada planteja un dispositiu en clau d’escape room, en què els nois hauran d’aconseguir anar superant els obstacles per anar construint la seva pròpia història. El muntatge s’estrenarà al Teatre Lliure (aquest dijous es fa pública la segona part de la temporada de l’equip liderat per Juan Carlos Martel) i divendres al matí, en el Temporada Alta, van buscar altres possibles aliats internacionals. Des de la companyia, es prenen aquest repte per desenganxar-se d’un model en què tothom ja els reconeix massa, els encasella excessivament. Volen sortir de la seva zona de confort i trobar nous viaranys, escapar-se del seu jo artístic.

La Setmana de Creació Contemporània (el moment en què el festival concentra un grapat d’espectacles d’autoria ben personal) serveix també per als artistes per contagiar-se de les mirades europees. Aquest és el valor d’aquest cap de setmana, opinen els programadors del Kursaal. Valoren que és bo anar-hi com qui va a una desfilada de moda per veure quin és l’estil que es porta, “encara que no es pensi vendre alta costura a la teva botiga”. Si no es programa, no és per una raó pressupostària, sinó perquè hi ha pendent la formació del públic; que perdi la por de deixar-se seduir per obres que fugen de les convencions. A jutjar pel vist aquests dies en el festival de tardor, s’ha pogut constatar que l’escena europea insisteix en els espectacles des del jo (amb un rerefons més o menys social) i que pot bifurcar-se en dos exponents: un testimoni molt propi que és universal perquè vol ser mirall de l’espectador (Aquest país no descobert no deixa tornar de les seves fronteres dels seus viatges, amb dramatúrgia d’Àlex Rigola) i el que s’individualitza furgant en la major desesperació perquè el públic el capti amb un distanciament passiu: Una costilla sobre la mesa. Madre, d’Angélica Liddell. Una proposta del més íntim amb un equip exageradament (obscenament, gairebé) multitudinari.

CaboSanRoque juga en una lliga a part. El seu treball, bàsicament una instal·lació sonora, pretén remoure ressorts des d’una fredor intel·lectual però que, alhora, commou i aixeca moltes preguntes. És una experiència que desorienta contínuament, feta amb moltes capes i que hipnotitza l’espectador/visitant, que surt de la cambra d’exorcismes volent entendre millor la crisi espiritual de tot un mossèn Jacint Verdaguer madur i estimat, fins llavors, per tots els estaments socials. CaboSanRoque torna a construir una instal·lació sonora que desarma l’espectador sense deixar-lo orfe d’un relat. Si el 2016 van reivindicar el Brossa prosista (No em va fer Joan Brossa), ara busquen les contradiccions d’un aclamat poeta, Jacint Verdaguer, com a relator dels exorcismes que es feien en un local de Barcelona. La llibreta, transcrita amb molta paciència per Enric Casasses (provant de repescar el que els censors han anat ratllant durant dècades), no aclareix qui diu la rèplica apuntada: si la persona que rep el tractament, l’esperit que la posseïa o l’exorcista. O si eren pensaments del mateix Verdaguer. Un garbuix que CaboSanRoque serveix amb una instal·lació que dispara dispositius amb una gran diversitat de recursos sonors i sempre disparant instruments que percuden, paraules que reboten, i el Niño de Elche o Rocío Molina traslladen les cites de Verdaguer al cante i al baile, com extasiats de poètica i de força diabòlica.

El resultat no pot ser cap altre que voler-ne saber més. Perquè els 40 minuts que dura l’acció deixen molts camins per recórrer. Potser revisar el llibre sobre aquest Verdaguer de Casasses. O entendre la crisi espiritual d’un mossèn que tenia una posició social i pública envejable i que ho va perdre tot per no abandonar aquesta recerca obsessiva d’unes veus que s’explicaven sense sentit aparent. El duet ha desenvolupat, novament, un dispositiu, aparentment net i directe però fet amb múltiples capes tant tècniques com dramatúrgiques. Inabastable.

Verdaguer va viure uns anys de convulsió social. Com els d’ara, diuen els de CaboSanRoque, i per això els sembla ben oportú transmetre les sessions d’espiritisme extrem (avui els exorcismes continuen actius, tot i que silenciats al màxim per part dels bisbats). La incertesa, la desorientació, clama a crits algú que ajudi a entendre l’univers, que doni una sortida consoladora al dolor de la mort o que ajudi a reprimir a partir de la por i l’amenaça des de la religió o la ciència. Inquietant.

Angélica Liddell torna a l’escena i l’acapara. Ho ha de fer perquè pretén construir un homenatge a la seva mare. Fer l’espectacle que a ella li hauria agradat veure. Carregar-lo del folklorisme i de la religiositat més intensa. Liddell treballa escenes estàtiques per ensenyar un devessall de plor en forma de paraules trencades, de ràbia, d’odi i d’amor. Contradiccions en moments en què no hi ha preguntes absurdes (com van respondre a Alba Pujol els de la funerària davant la mort del seu pare a Aquest país no descobert...).

Liddell compta amb un Niño de Elche en continu creixement més enllà del seu cante esguerrat i fora dels cànons flamencs des de fa temps. El dolor per la mort de la mare és similar a sentir-se posseït pel dimoni a la instal·lació de CaboSanRoque sobre Jacint Verdaguer.

Liddell aclapara amb la paraula. Com Rodrigo García. Com aquest recent En lo alto para siempre, de Gonzalo Cunill i Juan Navarro, a partir dels contes de Foster Wallace. O en el Kultur, d’El Conde de Torrefiel. En el fons, la desorientació de l’individu el tragina cap a uns camins molt nihilistes, de sobreviure a la soledat, amb la mínima dignitat possible i establint contínuament límits (o trencant-los) per provar de sentir-se coherent amb un mateix. Liddell desplega un repartiment insultantment gran (24 intèrprets) per una peça minimalista en què un ou (com si fos un ritual arcaic per garantir un bon auguri) es manté volant al centre de l’escenari. Tan magnètic com ho és el moment en què lliguen el travesser dels empalats als braços i l’espatlla de Liddell. Altra vegada un instant de força majúscula, hipnòtica, que evoca els seus grans clímaxs en obres com ara La casa de la fuerza. El dolor és a l’ànima, no al cos, aquest cop. No hi ha autolesió ni imatges feridores com la de Génesis, 6, 6-7 (si exceptuem el quadre final, absolutament apocalíptic i barroc).

A més d’El Conde de Torrefiel, també Lali Ayguadé va presentar als programadors internacionals el seu nou projecte coreogràfic (després de Kokoro i Iuanme) i Joan Arqué va presentar una proposta que pretén resseguir conseqüències de la guerra de Bòsnia. Quan es declara la pau no acaba el dolor perquè, per exemple, a Bòsnia es van practicar violacions per menystenir la rereguarda. Del centenar de programadors, sempre es parla amb els internacionals, que avalen el Temporada Alta com un espai de referència a la tardor del sud d’Europa. Perquè, a més de veure espectacles nous i que poden enriquir les seves programacions, també és un punt de trobada per lligar projectes.

L’última obra d’El Conde de Torrefiel ha deixat bastant freds els seus fans. I sobta perquè precisament neix d’una certesa en la representació de La plaza. Cada cop que es feia referència al fet que un personatge anava a veure un film porno algú marxava. Van pensar que podrien fer una peça a partir d’aquest joc. I van decidir que el text parlaria d’una professora que escriu llibres les tardes lliures. I que els 60 minuts de la peça correspondrien al temps que ella es dedica per abstraure’s de tot i deixar que les idees es reordenin, construint el personatge d’una noia que vol fer un càsting de porno. L’acció és, directament, aquesta entrevista, amb accions ben explícites i, alhora, ben fredes, com mecàniques, que només busca seduir les càmeres. Una imatge evidentment forta però l’única justificació és que podria ser qualsevol acció. Una justificació interna (el cas de La plaza) que no traspassa a l’escena. Si a La plaza van voler provar de desplaçar el seu univers de text i acció inconnexa al de la instal·lació, ara provaran l’experiència amb els joves per sortir d’un bucle que els pot acabar ofegant.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Tornar al claustre

figueres

Guillamino, Serratosa, Za! Rossy, Hanfris Quartet i Manel Rost, a La Marfà

girona
Un tast de...
‘La senyora dels dimarts’, de Massimo Carlotto

El càsting de l’actor madur

Mirador

Sonoritats plenes de sorpreses

Sylvain Prudhomme
No vel·lista

“M’interessen, les pulsions contradictòries”

barcelona
música

Marc Lloret i Oriol Roca, directors artístics del MMVV

cinema

Scorsese ja té data de rodatge per al nou film

cinema

Jared Leto farà d’Andy Warhol en un ‘biopic’

cinema

Comença el festival Subtravelling de Barcelona