Cultura

El moment de la ruptura

L’historiador Antoni Simon ressegueix el procés de separació de Catalunya amb la monarquia espanyola el 1640

El llibre combina la narració dels esdeveniments amb l’anàlisi en el context polític i militar

La revolta del 1640, que va enfrontar Catalunya a la monarquia hispànica, ha generat alguns estudis clàssics, des de les tesis pioneres de John H. Elliot o Eulogio Zudaire fins als més recents d’Eva Serra, Ernest Belenguer i Antoni Simon. I, al mateix temps, ha quedat fixada en l’imaginari col·lectiu del país a través de l’himne nacional, malgrat el pes que representa l’episodi posterior de l’11 de setembre de 1714. De fet, durant el segle XIX i el primer terç del XX, aquella revolta i els seus principals protagonistes, amb Pau Claris al capdavant, s’havien convertit en un referent de primer ordre; i, paradoxalment, va ser una nova derrota, la del 1939, la que va impedir que se celebrés el 300 aniversari del 1640 tal com estava previst.

L’historiador Antoni Simon (Girona, 1949), un dels màxims especialistes en el segle XVII i amb una bona part de la seva recerca centrada en la guerra dels Segadors, acaba de publicar 1640, un voluminós estudi destinat a convertir-se en una obra de referència. El llibre se centra en els 14 mesos que transcorren entre el gener del 1640 i el febrer de l’any següent, un període especialment intens en què es concreta la ruptura entre Catalunya i la monarquia espanyola. A través de gairebé 600 pàgines, el catedràtic d’història moderna de la Universitat Autònoma de Barcelona combina la narració dels esdeveniments i l’anàlisi en el context polític i militar. I, en tot moment, completa la mirada d’allò que s’esdevé a Catalunya amb el que es cou a la Cort de Madrid. El seu objectiu, segons indica, és “aproximar-se a aquell spirit de truth que Paul Ricoeur va definir com la pluralitat de veritats”.

En el rerefons del llibre hi ha un tema ben actual, les relacions entre Catalunya i Espanya que, en el context del segle XVII, es concretaven en el xoc entre les Corts catalanes i la monarquia hispànica. Es tracta, explica Antoni Simon, de dues maneres d’entendre la solució dels conflictes, en el primer cas amb una aposta sistemàtica pel diàleg, amb diversos intents de mediació i de negociació; i, en l’altre, a partir de la força, tal com posa de manifest els preparatius d’un exèrcit de 30.000 homes mentre es dona una imatge de “blandura” com a estratègia per guanyar temps.

Però no es tracta només d’una disparitat de procediments. El xoc substancial es produeix entre dues formes oposades de concebre el govern. D’una banda, la que es defensa des de la Cort de Castella, en què el monarca i els interessos dinàstics esdevenen centrals; i, de l’altra, la que proposen els dirigents catalans que, sense sobrepassar el marc institucional i mental d’una societat de l’antic règim, situen els interessos de la comunitat en el punt central dels valors polítics. El debat no és exclusiu del nostre país, sinó ben vigent a l’Europa d’aleshores.

Simón ressegueix amb detall aquest procés, amb els punts de fricció concretats en els abusos provocats per l’allotjament de l’exèrcit i el respecte a les constitucions catalanes. Però també analitza la revolta pagesa, que confereix un component social al procés; i, com a punt culminant, situa el focus en la “revolució política”, que té com a fita emblemàtica la Junta de Braços del 10 de setembre del 1640. El catedràtic d’història moderna de l’Autònoma reivindica aquell episodi com un dels més transcendentals de la història de Catalunya: “Es tracta d’un moment de ruptura, en què es deixa en suspens la sobirania reial i, a partir d’aleshores, s’actua com un poder sobirà.” Estem parlant d’unes “Corts sense rei i que tenen una representativitat molt major de la que és habitual”; i, a partir d’aleshores, Catalunya actua com un poder sobirà, que recluta tropes, crea nous impostos i imparteix justícia.

Malgrat tot, la pressió militar de la monarquia espanyola, amb un exèrcit amenaçador a les portes de Barcelona, forçarà les autoritats catalanes a situar-se sota la protecció del rei de França. Antoni Simón considera que, malgrat la voluntat dels catalans, “era molt complicat pensar en la consolidació d’una República, perquè Catalunya es trobava entre dues monarquies molt potents”. Però indica que “si no s’hagués produït la guerra civil de la Fronde es fa difícil pensar que Catalunya hagués retornat a la monarquia hispànica”.

Rigor científic i vocació divulgadora

Antoni Simón i Tarrés (Girona, 1956) ha centrat bona de la seva recerca, durant més de quatre dècades, en l’estudi de la Revolució Catalana del 1640 i, molt especialment, en l’articulació de Catalunya en la monarquia hispànica. D’entre les seves obres destaquen Els orígens ideològics de la Revolució Catalana de 1640 (1999), premi Prat de la Riba de l’Institut d’Estudis Catalans, Cròniques de la Guerra dels Segadors (2003), Construccions polítiques i identitats nacionals. Catalunya i els orígens de l’estat modern espanyol (2005), Pau Claris, líder d’una classe revolucionària (2008), premi Serra d’Or de Recerca o Del 1640 al 1705. L’autogovern de Catalunya i la classe dirigent catalana en el joc de la política internacional europea (2011). El seu darrer llibre, 1640, no només incorpora els amplis coneixements acumulats sobre un episodi crucial de la nostra història, sinó que també exemplifica perfectament una trajectòria caracteritzada pel rigor científic i la vocació d’arribar al gran públic, una combinació ben poc habitual en el món dels historiadors. Simón és catedràtic d’història moderna de la Universitat Autònoma de Barcelona i també va ser reconegut amb el XXXII Premi Ferran Soldevila de biografia, memòries i estudis històrics pel llibre Llengua i política a la Catalunya del segle XVII, un estudi original sobre les relacions entre llengua, poder i nació a la Catalunya del segle XVII.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Eivissa a tres veus

barcelona

El Neu!, valor segur

Salt
Cristian Palomo
Historiador

“S’ha d’investigar a fons el nom de la Corona d’Aragó”

barcelona

L’home crispat surt a escena

girona

Mor Xavi Turull d’Ojos de Brujo

BARCELONA

El Liceu obre la seva base de dades dels últims 20 anys

barcelona

Dita, llegida i cantada

Girona

Bellako actua a Mas Marcó

santa cristina d’aro

L’animació de l’estudi Ghibli es veurà a Netflix

Barcelona