Cultura

Josep Vallverdú

Escriptor

“Aquesta, em fa una il·lusió especial”

Quan em van dir que em trucava el president Torra, em vaig pensar que era una broma
A Sebastià Sorribes, Joaquim Carbó, Emili Teixidor i a mi, aleshores ens deien els quatre asos

Josep Vallverdú i Aixalà, nascut a Lleida el 1923 –al juliol, va fer 96 anys, esplèndids d’energia i de salut física i mental–, ens rep al lluminós, elegant i endreçat pis de Balaguer on viu, ara fa uns anys, amb la seva segona esposa, Antonieta Vilajoliu. Les vistes damunt el Segre i la part vella de la localitat són magnífiques. En realitat, no cal cap excusa per entrevistar-lo. Podria ser perquè ens expliqués la bonica història de les 62 cartes d’amor que li van caldre per convèncer l’Antonieta –quan tots dos, després de molts anys d’amistat, ja s’havien quedat vidus–; podria ser per alguna de les novetats literàries que, de tant en tant, el pare del Rovelló, encara publica; podria ser perquè expliqués els secrets de la seva longevitat... La notícia, però, és que el govern de la Generalitat li ha concedit l’exclusiva Medalla d’Or “per la tasca com a narrador, poeta, dramaturg, lingüista, traductor i assagista, especialment en el món de la literatura infantil”.

El govern li ha atorgat la Medalla d’Or. Juntament amb la Creu de Sant Jordi, que vostè també té, des del 1978 la Medalla d’Or és la màxima distinció. La pregunta és tòpica: com se sent?
Quan l’assistent del president Torra em va dir que em posaria amb ell, em vaig pensar que era una broma, o cosa dels espies russos que volten per aquí. Però, quan vaig sentir la veu vellutada i conventual del president, vaig adonar-me que era veritat i li vaig dir: “Miri, jo no em faig falses modèsties. He tingut moltes condecoracions, però aquesta em fa una il·lusió especial.” Ara, cal fer-hi front i l’actitud que he tingut per merèixer-la l’haig de continuar tenint.
En 41 anys, només l’han donada a 75 personalitats. La comparteix amb Joan Miró, Pau Casals, Joan Coromines, Josep Pla, Salvador Espriu, Josep Vicenç Foix, Salvador Dalí, Josep Maria Sert, Montserrat Caballé...
N’hi ha dos que em son particularment agradables: Jordi Rubió i Balaguer, amb qui vaig treballar un any i vaig aprendre més que a la universitat, i Antoni Maria Badia i Margarit, que va ser president de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, amb qui vam ser amics des de sempre. Quan vaig ingressar a la universitat, l’any 1941, pels passadissos ja vaig començar a contactar amb gent que es deia Taradell, Triadú i Badia i Margarit.
Llàstima que el premi no té dotació econòmica.
Doncs sí. I ho he dit més d’un cop. No cal ser un país socialista perquè a una persona que ha arribat a gran i ha fet molta feina se la pugui ajudar una mica. Quan em vaig jubilar, l’any 1988, el nucli de la pensió era molt petit, modest, i no ha augmentat gaire. No passem gana, però si volem fer un viatge i no pot ser, doncs no potser i llestos. Ella és la segona dona, eh?
Sí, sí, ho sé.
L’Antonieta és la vídua de Joan Oró, amb qui érem amics de petits, a Lleida. Ens vam descompartir i no ens vam tornar a trobar fins que ell era un important bioquímic. Es va casar amb l’Antonieta. Quan va morir Isabel Arqué, la meva dona, que era una gran pedagoga i amb qui vam tenir un únic fill, que és discapacitat, jo tenia 89 anys i cal ser un heroi per tornar-se a casar. Però l’Antonieta també era vídua i era molt amiga de la família, de la meva dona, també. I li vaig proposar de compartir la vida. Perquè jo no em volia quedar sol. A l’Espluga de Francolí, que és on vivia, veia vidus i tenien un aspecte descurat. Jo no volia això.
I la va convèncer enviant-li fins a 62 cartes d’amor, oi?
Ella aleshores vivia a Barcelona i ens vam veure en dos homenatges que van fer a la Isabel a l’Espluga de Francolí i a Lleida. Vam parlar i ella va dir que s’ho pensaria. I jo vaig decidir enviar-li cartes. A la nostra edat, cal anar una mica per feina. Ella és molt sensata, alegre i viatgera.
Té una vintena de premis de literatura infantil i juvenil, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, la Creu de Sant Jordi, ara, la Medalla d’Or... Li sap greu, però, no haver pogut guanyar premis de literatura d’adults? Perquè va ser finalista dos cops del Pla.
Oh, vaig dir que no em presentaria una tercera vegada! [Riu.] Quan estudiava primària, era el tercer o quart de la classe i podia ser el primer, perfectament. Però no valia la pena. Els dos primers ho passaven molt malament, es barallaven per ser el primer de la classe. En aquest sentit, he procedit sempre igual.
Com és el seu dia a dia?
He estat sempre molt matiner. Sempre he dormit poc, cinc hores, o poc més. Em llevo i faig l’esmorzar, de forquilla. No pantagruèlic, però un cul de plat de pasta, o arròs, o cuscús, o soja, barrejat amb amanida de tomàquet, cogombre... Amb un te, que és per esmorzar; dos dits de vi per dinar i, per sopar, aigua. Sopar lleuger, fruita i un iogurt.
I un cop ha esmorzat, escriu?
A mi mai ningú no m’ha vist escriure; no una estona llarga. Fins ara, que visc en un pis, sempre he tingut una mica d’hort. Ja des de petit, la meva vida estava dividida en dos. L’estiu corresponia a Sant Martí de Maldà, a la casa pairal amb l’avi i l’àvia. Això em va proporcionar una educació rural, hortolana. Encara ara faria hort, si en tingués, perquè el vaig fer fins al 2014, quan vaig deixar l’Espluga de Francolí. I aquells molts estius em van permetre veure bèsties en llibertat, la guineu, la llebre, el tudó... A més de les domèstiques: gossos, xais... Vaig conèixer les feines del camp, com es pot llegir a Proses de Ponent, entre d’altres.
I l’altra part de l’any?
A Lleida, estudiant. Amb el pare, la mare i la germana.
Ha estat coetani de gran noms.
La meva generació és la de Pedrolo, Viladot, Campmany, fins a cert punt Espriu, Triadú, Frederic Roda... Vam conèixer gent més gran: Tassis, Casacoberta, Sagarra, Ferran Soldevila, Gaziel... Vam empalmar amb la generació anterior, però els joves que van venir després, com ara Monzó, de nosaltres ja no en saben res. La cadena de continuïtat es va trencar. Han creat el món a partir d’ells. I els que venen ara tindran un món digital absolutament diferent. En la digitalització hi he entrat, però, ja de gran.
I quan va començar a escriure articles?
Quan vaig anar a viure a Sant Feliu de Guíxols. El pare era mort i va ser el primer cop que havia d’espavilar-me sol. Allà vam crear una revista, que encara surt, Àncora, que parlava de tot. Em van preguntar què volia fer i vaig dir que la crítica de les estrenes de cinema. Sempre m’ha agradat molt, el cinema. Els escriptors del segle XX han estat molt influïts per la imatge, tots. Fins i tot he escrit algun guió. Total, que vaig començar a escriure en castellà –l’any 1950, havia de ser en castellà– i, com que era el més actiu de tots, quan convenia escrivia cómo quitar las manchas de la ropa. Tenia una secció que es deia Ficción y realidad, semblant als articles que faig ara.
I ha fet moltes conferències.
Sí, tinc una certa fama de conferenciant. Fa poc, vaig clausurar el cicle Teresa Pàmies. No el vaig poder llegir jo, però m’han dit que va agradar, que el text va ser molt aplaudit.
Com és que va començar a escriure literatura infantil?
Tothom em penja l’etiqueta de ser autor d’infantil i juvenil i, ara, pràcticament l’he deixat, perquè quan n’has fet tant, acabes fent una obra que no té contingut, i no és això. Els nanos ara tenen altres interessos. No puc escriure d’un nen que es fica dins d’un ordinador.
Com va ser l’inici?
Els responsables de La Galera, que s’havia creat aleshores, em van proposar fer algun llibre. Jo ja n’havia publicat un, de juvenil, i m’hi vaig posar. I va ser un èxit. Vaig anar guanyant premis –el Ruyra, el Folch i Torres...– i vaig dir a l’editor: “Mira, et faré un llibre cada any.” De vegades n’eren dos. I això va durar una pila d’anys.
I ha traduït moltes novel·les.
Vaig començar a Sant Feliu, traduint per a Seix Barral una col·lecció de llibres de regal, juvenils. Vaig aprendre una determinada tècnica de fer llibres d’aventures. En aquella època, com que hi havia pocs creadors, a Sebastià Sorribes, Joaquim Carbó, Emili Teixidor i a mi ens deien els quatre asos. Ara, hi ha molts escriptors, i de bons.
I quan va aprendre anglès?
Durant el batxillerat ens van ensenyar francès i, l’últim curs, una mica d’anglès. Per les revistes que el meu pare comprava, em vaig adonar que l’anglès, després de la Segona Guerra Mundial, s’estava imposant. I pel meu compte vaig començar a aprendre’n i a comprar discos de la BBC. Traduint no aprens anglès parlat, que encara el tinc una mica lent, però sí que aprens molt vocabulari.
I variat, suposo.
En aquella època també traduïa per a l’editorial Herder i anava del renec d’un gàngster de Kansas City, que no és igual que el d’un de Chicago, a la beatitud de la vida d’un sant. Estava molt bé.
Quan amb Pedrolo i altres van traduir novel·les policíaques per a La cua de palla, una de les intencions era obrir el mercat de la cultura de masses al lector català. És un dels seus cavalls de batalla, oi?
Sí. El 1961, vaig publicar l’assaig Necessitat d’una literatura majoritària. Hi ha autors que tiren cap a una obra que volen que sigui selecta, però a mi m’interessava una literatura que abastés tothom. I traduir La cua de palla va representar haver-nos d’inventar un llenguatge de carrer. Recordo que, en una reunió, Josep Maria Castellet em va dir: “Feu una tasca estupenda. Esteu ajudant a crear una llengua de carrer que no existia.” La canalla jugava a lladres i serenos en castellà: “¡Agáchate, maldito!” Volíem fer això en català. No m’hauria fet res escriure literatura de quiosc.
Tot i que es fan bons llibres i bons àlbums il·lustrats...
Sí, però n’hi ha que no valen res! N’hi ha massa quantitat.
Això és el que volia preguntar-li. El lector infantil i juvenil encara costa més de captar que fa 30, 40, 50 anys, oi?
Ara, hi ha televisió 24 hores al dia. I molts més estímuls. Tot canvia, és normal.
Es publica massa, doncs?
Penso que sí. Publicar avui dia és fàcil, perquè si cal hi ha l’autoedició. I la gent hauria d’aprendre a seleccionar. Si un autor no té continuïtat, ell mateix s’extingirà. Hi ha molts autors joves de qui sentim a parlar un temps i, després, desapareixen. Els de l’editorial Pagès, que publiquen molt, em van dir que fan tiratges curts; així no es piquen els dits.
El 1960, va publicar el seu primer llibre en català: El venedor de peixos.
Es va reeditar molt. Tret de sis o set que encara funcionen bé –Bernat i els bandolers, El fill de la pluja d’or, Un cavall contra Roma, a més de Rovelló–, les seixanta novel·les que he publicat estan descatalogades.
On té els llibres publicats?
Quan vaig deixar l’Espluga i vaig venir a Balaguer, dos mil llibres que tenia i dues saques de papers (retalls de diari que parlaven de mi), els vaig classificar una mica i els vaig donar a la Universitat de Lleida. Em vaig quedar amb uns trenta llibres, les consultes a internet –perquè ja no tinc ni diccionaris– i la memòria, que la tinc bastant bona.
En dono fe! Noms i dates surten sense titubejar. I telèfons i adreces, si els hi demano... Per cert, ha canviat de residència uns quants cops al llarg de la vida, sempre dins de Catalunya, oi?
Doncs 16 anys a Lleida, fins a la guerra, que ens va partir a tots. Aleshores, vam anar a Barcelona, que em va anar bé per fer la carrera. Quan em va sortir feina, vaig anar a Sant Feliu de Guíxols. Del 1956 al 1959, vaig ser aquí, a Balaguer. Després, per necessitats educatives del nostre fill, deu anys més a Lleida. També he viscut a Puiggròs. I 27 anys a l’Espluga de Francolí.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Restauren els gegants de Torroella

torroella de montgrí

Comellas és música

girona

Temporada Alta, a casa

BARCELONA
Crítica
música

Varvara: la música és per somiar

Laurent Binet
NOVEL·LISTA

“No m’interessa gens copiar la realitat”

barcelona
Jesús Navarro
DIRECTOR DEL MUSEU JAUME MORERA DE LLEIDA

“Els museus hem de fer menys amb més, i no al revés”

barcelona
Mirador

Tot l’enginy de Hitchcock

La Mercè clou l’edició més atípica sense incidents

barcelona
Rodatge

La Girona ‘quinqui’ de Cercas