Cultura

Edmon Roch

Productor de cinema

“No pots anar a rodar a Àfrica amb Google Earth”

El productor gironí Edmon Roch ( Ikiru Films ), va estrenar divendres la pel·lícula Adú, de Salvador Calvo, amb Luis Tosar i Anna Castillo, que, després d’una molt bona acollida per part del públic el cap de setmana, el boca-orella l’ha acabat convertint en el número 1 de taquilla a l’Estat. Això, en una setmana cinematogràficament molt competitiva, marcada per la celebració dels premis Oscar i amb títols com 1917 i Doolittle a la cartellera. Amb Adú, rodada a la República de Benín, Edmon Roch clou la trilogia africana, amb els precedents d’El quadern de Sara (2018) i El viatge de la Marta (2019).

S’esperaven aquest èxit?
Tant, no, la veritat! Cal tenir en compte que estem en plena setmana dels Oscar i que la gent sol anar a veure els films nominats. A més, amb 1917 estrenada fa poc i amb èxit a taquilla.
Tampoc deu ser fàcil saber quan estrenar una pel·lícula.
Quan vam mirar prèviament el calendari ja vam tenir en compte que tindríem competència. Prou complicat que és el nostre món, primer per finançar un projecte, després produir-lo i rodar-lo, i ja no dic distribuir-lo... Per això és un plaer veure com la gent respon d’aquesta manera. I a més, amb números destacats, que ens han impulsat després d’un bon cap de setmana al número 1 de taquilla. I no només això, sinó que ens han anunciat que ampliarem l’exhibició de 230a 370 sales, quan el més normal és reduir-ne.
Últimament té molta tirada a l’Àfrica, malgrat que no deu ser gens fàcil rodar-hi.
Estic molt content de la meva trilogia africana. Tothom em deia que no ho fes, que estava boig! Però jo només puc dir que he tingut molt bona experiència. Però, és clar, no pots anar allà, a l’Àfrica, i plantar-t’hi amb una càmera a rodar havent vist només el Google Earth.
I com es fa?
Primer de tot, fent càsting de països. Informar-te amb gent que hi treballa in situ, com ara Metges Sense Fronteres o la ONG War Child, com hem fet nosaltres. També és cert que ens ho desaconsellaven. Després, anant-hi, és clar. Per exemple, amb El quadern de Sara vam descartar Ruanda pel paisatge i Kenya per la paperassa governamental. Al final vam escollir Uganda. Amb El viatge de la Marta va ser sí o sí el Senegal, però ens vam trobar que hi rodaven altres equips francesos, i va costar trobar tècnics. I per Adú, vam pensar en Ghana, Nigèria, el Camerun... fins que una actriu que coneixíem ens va recomanar la República de Benín. Allà hi vam trobar la logística, la geografia i molt bona voluntat del Ministeri de Cultura. Tanta, que el dijous 13 de febrer la presentarem allà en el que serà tot un esdeveniment nacional: Adú és el primer rodatge d’una producció internacional que s’ha fet en aquell país, i ens ha convidat el mateix president a assistir-hi. Ens fa molta il·lusió!
Tot un repte, amb recompensa.
Per mi, la clau, com a productor, és primer creure en la història i després anar sobre el terreny. Viure allà i ser un més d’ells. Conèixer la gent amb qui treballaràs i aquells qui t’han de donar els permisos... I, per què no?, mantenir una mica aquell esperit de l’aventura de John Huston per aquell continent, encara que ja no combatem la malària amb wisky com feia ell [riu]. Bé, nosaltres també tenim elefants en la pel·lícula, caceres, i travessem la tanca de Melilla.
I ara què?
Tancada la trilogia africana, toca tornar a casa. Ja estem fent localitzacions amb Daniel Monzón per a l’adaptació que farà de la novel·la de Javier Cercas Les lleis de la frontera. No sap com de complicat és trobar espais que mantinguin el caràcter de la Girona de 1978. El relat passa quan jo tenia deu anys, i m’he adonat com ha arribat a canviar la ciutat per bé... encara que no tant per rodar ambientat en aquella època. Només cal passejar pel carrer de la Barca: ni les olors, ni el mobiliari urbà, ni els paviments són com el d’aquells anys. Haurem de fer com amb El perfum però al revés: si aleshores vam convertir Girona en la Grassa medieval, potser haurem d’anar a fora per reconstruir part de la Girona dels setanta.
El protagonista

Moustapha Oumarou, de no anar al col·legi a ser estrella de cinema

Per trobar el nen protagonista, la directora de càsting, amb altres membres de l’equip, van passar quatre mesos buscant per les principals ciutats del sud de Benín. Un autèntic càsting a peu de carrer per buscar persones que poguessin “tenir el personatge a dins”. Finalment, a l’aldea de Paracú van descobrir Moustapha Oumarou, un nen que se les va quedar mirant i els va preguntar directament què hi feien, allà, unes “noies blanques”. Els va agradar, aquell atreviment desacomplexat, i ell es va deixar gravar fent unes proves. Després d’un procés llarg amb els altres candidats, Salvador Calvo i Edmon Roch van decidir que en Moustapha era el protagonista que buscaven. No estava escolaritzat, tampoc sabia llegir ni parlar francès, perquè és d’una ètnia que parla la llengua local fon. No només va aprendre a nedar sinó també a actuar. “I de quina forma!”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Mor Arnau Puig, crític, filòsof i un dels fundadors de Dau al Set

barcelona
El Conte
Martí Gironell

La Tat i en Tedi

Sensibilitat salvatge

ARGELAGUER
Joan Josep Camacho Grau
Poeta

“ Només somio baixar al carrer i deixar-me endur per la vida”

Gerard Quintana
Músic

“Estic vivint tot el contrari a una aturada”

El Primavera Sound, ajornat fins a l’agost

BARCELONA
la música

Bon Iver, música en confinament

el llibre

‘Internet no és la resposta’

Calma amb l’ajut de les balenes