Cultura

Mirador

La invasió dels paràsits asiàtics

El març de 1982, quan Carros de foc, de Hugh Hudson, va guanyar l’Oscar a la millor pel·lícula, el productor va llançar un crit de guerra: “English are coming!” Hollywood s’estava venent a la industria dels blockbusters i l’única manera de salvar la tradició era apostar pel prestigi anglès. Era com si en un altre país de parla anglesa hi hagués la pedra filosofal que podés salvaguardar el prestigi d’una institució americana. A partir d’aquell moment, totes les pel·lícules de James Ivory van rebre nominacions. Han passat els anys i la situació és més desconcertant. Els blockbusters han estat eclipsats pels superherois i els adolescents mengen les crispetes mentre miren sèries a les plataformes. L’exhibició tradicional continua sense entendre la situació, mentre veu com les barreres lingüístiques –amb els seus doblatges inclosos– ja han passat a la història. Si fem cas a les dades, la gent veu més cinema que mai però de forma discontínua. La indústria no deixa d’anar a cegues, mentre Netflix amenaça de convertir-se en un monstre més potent que la Metro Goldwyn Mayer en la seva edat daurada. Quin futur tenen uns premis gremials com els Oscar destinats a aparentar que el prestigi mai ha abandonat el sol de Califòrnia?

Encara que el president dels Estats Units hagués convertit l’“American first” en el seu cant de victòria, és molt clar que Amèrica viu de la globalització i que aquesta no és res sense la força del mercat asiàtic. En els Oscar, el cinema asiàtic no ha anat gaire més enllà de les pel·lícules d’Akira Kurosawa, però, en canvi, la indústria d’Hollywood fa temps que hi fa negoci. Quan es va descobrir que el negoci audiovisual no només estava en el programari –les pel·lícules– sinó també en el maquinari –els aparells–, Sony va entrar en la cursa. La invasió asiàtica es va quedar a mig camí perquè semblava que l’star-system no podia ser multicultural i que l’anglès era intocable. Avui, però, el tema no és l’aliança programari/maquinari, sinó el domini de les dades, i per controlar aquest nou poder no hi ha cap millor fórmula que trencar les barreres. El futur de l’audiovisual es basa en una aliança econòmica de Hollywood amb el Japó, la Xina i Corea.

Una part de la crítica es pensava que Hollywood es faria el l’harakiri i admetria que certes pel·lícules de qualitat només es poden finançar gràcies a les plataformes, però els paràsits de Bong Joon-ho han trencat amb aquesta idea. Resulta molt més fàcil reconèixer una pel·lícula plena d’enginy i amb un lleuger rerefons social que vendre’s l’ànima al dimoni. L’operació Parásitos té una marcada càrrega simbòlica, no marca cap tendència, però deixa intuir que potser Hollywood estarà més disposat a vendre’s la centralitat, en benefici de la globalització, que a deixar que les plataformes matin l’exhibició. Per altra banda, la jugada els blanqueja políticament, perquè el debat sobre si els afroamericans o els llatins es troben més o menys nominats deixa de tenir sentit. Hollywood no aposta per la multiculturalitat, sinó per un món global en un moment en que la deslocalització no és només empresarial.

La deslocalització té molt a veure amb els canvis en les formes de veure. Hem passat de la vella fórmula que el cinema americà és el millor del món cap a la fórmula que cal pensar en un cinema internacional? Tot és prematur i els Oscar només es mouen en el territori dels símptomes. L’única veritat és que d’aquí a vuit anys, quan els Oscar facin cent anys, el cinema ja no tindrà res a veure amb allò que ha sigut. Tot haurà canviat i Hollywood serà poca cosa més que un gran contenidor de nostàlgia.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

El ‘soulman’ senzill

BARCELONA

El Conca reclama “mesures urgents” a les administracions per “la supervivència cultural i artística de Catalunya”

Barcelona
El Conte
Olga Xirinacs

El bosc invisible

CRISTINA ÀLVAREZ ROIG
POETA I ARQUITECTA

“La poesia és a les arrugues d’un rostre que ha viscut intensament”

barcelona

El coronavirus ja fa estralls en grans noms de la música

BARCELONA

Un repte: dibuixar l’aire

barcelona

Tot el Festival del Circ, a la xarxa

MERCÈ ESPELLETA
Actriu i presidenta de Projecte Vaca

“Esmorzo davant de la porta del jardí: em dona molta pau”

la música

Tres òperes del Festival de Peralada