Cultura

Cal un canvi de model

L’especulació immobiliària arracona els projectes teatrals privats i obliga a fer un canvi de model per mantenir oberts finestres a la creació i exhibició a Barcelona

El pressupost anual de l’Antic Teatre és de 340.000 euros. El mateix que els 4 dies del TNT
El Maldà es converteix en residència d’artistes per falta d’espai a la ciutat

El 1962, el Teatre Romea va estar a punt de desaparèixer: s’especulava si s’hi faria un pàrquing o pisos. Uns prohoms de la ciutat van comprar la finca per garantir-ne la continuïtat. Avui, l’amenaça de tancament a l’Antic Teatre se suma al del Club Capitol (a finals de temporada). Tot i que l’Antic Teatre tingui un marge (teòric, de contracte d’uns cinc anys) fa mesos que demanen fer una revisió de les entitats culturals de la ciutat. Aquest migdia, es presentarà la denúncia formal de Veïns del Casc Antic i del col·lectiu d’artistes que programa. Fa 15 dies, la revista Entreacte i la plataforma de crítics Recomana van organitzar un debat en què Daniel Granados, delegat de drets culturals de l’Ajuntament de Barcelona, reclamava tenir-ne capacitat legislativa més forta (“necessitem les competències perquè en patim les incumbències”), alhora que plantejava establir uns criteris, amb el sector i les altres administracions per protegir aquells projectes de proposta cultural.

Davant el nombre reduït d’equipaments culturals públics, hi ha moltes empreses privades que els supleixen. Sales de petit format, capitanejades per productores o companyies, permeten fer aflorar tot tipus de produccions, i des de l’Ajuntament (amb el que coincideixen les altres administracions) proven de donar-hi suport perquè, en realitat, exerceixen un servei públic. Granados reconeix que l’Antic Teatre és un cas exemplar “per la rellevància de la seva proposta cultural i també pel seu valor territorial”. Tot i aquests valors, l’Antic Teatre està en perill per la falta de capacitat de regular els lloguers. I és que, com l’habitatge, el sistema que permet l’especulació posa en risc la ciutat. Granados adverteix que la legislació actual (que és competència de la Generalitat, l’Estat i la Unió Europea) potencia el lliure mercat: l’especulació n’és una lògica conseqüència. Per aquest motiu, reivindica Granados, cal establir aliances “com ara la del Sindicat de Llogaters i Llogateres i la PAH, que va permetre acordar que el 30% dels nous edificis a la ciutat estigui reservats per a lloguers de protecció oficial”. Una feina que volen impulsar implicant-hi Generalitat i Estat i esperen tenir la pressió de Cultura de Base per prendre solucions consensuades.

L’Antic Teatre s’ha convertit en el paradigma que recull bona part de les contradiccions d’una política cultural feble. L’equip va entrar en un espai abandonat (“una cova”, defineix Semolina Tomic, l’ànima de l’Antic Teatre, a tocar del Palau de la Música) i va decidir reformar-lo. Una advertència de clausura municipal va obligar emprendre unes obres de reforma integral per poder disposar d’una llicència d’activitat de concurrència pública amb una sala de representació, amb bar i terrassa, el 2005. En total, es van gastar prop de 680.000 euros, de què 519.000 van ser aportació pública. Tomic es pregunta si, ara, l’administració està disposada a regalar-ho a la propietat. Però li preocupa que la finca, rehabilitada, deixi de tenir un ús cultural. Caldria que una normativa ho regulés. El seu contracte de lloguer s’acaba en cinc anys, però la propietat, després de perdre un judici, el 2014, que l’obliga a refer la façana, els amenaça que no els renovarà el contracte si no multipliquen la quota de lloguer: dels 1.500 als 7.500 euros.

L’Antic Teatre aconsegueix mantenir la seva programació artística gràcies als ingressos que genera la terrassa. Tomic, ànima de l’Antic, explica que sempre han plantejat un projecte sostenible econòmicament. Si la propietat no els renovés el contracte i l’Ajuntament els facilités un altre espai (ells no ho descarten), aquest hauria de tenir una terrassa tan atractiva com la de l’Antic. O, en el seu defecte, caldria incrementar molt l’aportació per defensar el projecte cultural. Avui, calcula Tomic, el projecte per a tota una temporada a l’Antic Teatre té un cost (molt insuficient) de 340.000 euros: “El mateix que costen els quatre dies de TNT, a Terrassa”, compara. Semolina Tomic no descarta marxar del local actual (“un polític m’ha ofert si voldríem anar a l’Hospitalet de Llobregat”).

Solucions a dos ritmes

L’alternativa és, per ara, enumerava Granados en el debat, “fer una oficina contra l’assetjament immobiliari” (que s’estan implementant per districtes), elaborar un catàleg de béns immobles públics de l’Ajuntament i la Generalitat que es puguin utilitzar per a usos culturals i mirar d’ampliar a tota la ciutat l’operació dels baixos de protecció oficial de Ciutat Vella, que es compren per concurs i molts els ocupen projectes culturals. Totes aquestes iniciatives per eixamplar el marge d’acció per a projectes culturals independents de la ciutat “sempre seran pessigolles davant d’un problema” que és estructural i global de la ciutat. Però no ens podem sentir derrotats: “Establim grups de treball entre el sector i l’administració per afrontar el problema de cara”, encoratja Granados. Mentre es preparen uns criteris per poder ordenar el sector, caldrà anar salvant les amenaces més urgents, com ja es va produir a la Sala Beckett i al Tantarantana. Granados calcula que hi ha una desena d’espais de cultura que, els propers sis mesos, podrien perdre l’emplaçament a Barcelona.

El crític Juan Carlos Olivares admet que la tendència habitual ha estat situar els teatres sempre als marges de la ciutat (fins i tot, es va decidir construir el TNC en el “descampat” de les Glòries i el Lliure, fora del centre, i ara s’ha resituat la Sala Beckett en un barri en construcció). Històricament, només quedaven en peu aquells teatres que formaven part del discurs de l’elit, revela. Però, segons el crític, s’ha vist que, des de fa uns anys, “els ciutadans no controlen la ciutat, sinó que mana el mercat”. Pel que es veu, segueix dient, “tampoc la pot dominar l’administració”.

Marina Marcos, de l’equip d’Els Pirates Teatre (una companyia que gestiona El Maldà i que també es prodiga en altres sales de major aforament) confessa que, en sentir el cas de l’Antic, tenen “pànic, no por” –“depenem de la voluntat absoluta d’un propietari”– pensant en quan es torni a obrir la negociació pel preu del lloguer de la sala. Es lamenta que el que s’està generant, políticament, sigui que “la cultura es regeixi, principalment, per la iniciativa privada”. Però, d’altra banda, hi ha un dèficit estructural a la ciutat que fa que la cultura respiri gràcies a la iniciativa privada. La ciutat està tan mancada d’espais que el Maldà (un escenari no més gran que alguns menjadors, calcula) es converteix en residència d’artistes.

Defensa perversa

Granados confia que les noves oficines d’assessorament contra l’assetjament immobiliari que s’estan obrint als districtes permetin frenar la pressió, tant als habitatges particulars com als espais culturals. Per ara, es rebel·la a compensar amb diners públics, “que són de tots els ciutadans”, per acontentar el mercat immobiliari: “Perquè això no té fi. Ens cal una solució que reguli tots els casos. No podem estar anant sempre a emergències puntuals. Hem d’establir uns criteris que, si compleixen aquests valors públics, es puguin protegir.” No és una tasca fàcil, admet. I posa d’exemple la política de defensa dels comerços emblemàtics a la ciutat d’ara fa tres anys: “Un jutjat ens va tombar la normativa perquè hi ha una directiva europea que garanteix el lliure mercat i no pots marcar quin tipus de projecte hi ha d’haver dins d’un immoble que és privat.” La legislació impedeix delimitar-ho.

Què passa a capitals com ara Berlín?

Teatre tancat busca comprador

La Sala Muntaner va tancar, (per a sorpresa d’artistes que tenien programació compromesa) l’octubre del 2018. Des de llavors, un rètol aclareix que la finca està en venda. Disposa de llicència de teatre i de sala de festes. Era una sala alternativa emblemàtica que tenia dos horaris, amb el que compatibilitzava la producció contemporània (seu habitual de produccions de Jordi Casanovas, Pepa Plana, Martí Torras, Llàtzer Garcia...) amb la sessió golfa (més comercial).

L’anunciat tancament del Club Capitol podria marcar una segona reobertura de la Muntaner. Però, segons la propietat, Solmontros, que en gestionava també la programació, no hi ha hagut més gent interessada a adquirir-lo. Tampoc té notícia que les administracions hagin estat fent gestions per facilitar la reobertura. Solmontros també explota la discoteca Metros. Els beneficis de la disco permetien cobrir les despeses de programació de la sala de teatre (dels vint anys d’explotació teatral, només un va donar beneficis, argumenten). La Muntaner va fer una reforma del local. El 35% el va finançar el Consorci de Rehabilitació de Teatres de Barcelona. La resta, la propietat.

Trobarà La Poderosa un nou espai propi?

Ajuda pública que compensa el lloguer

Juan Carlos Olivares, crític de Time Out i La Vanguardia posava de referència Berlín i un teatre privat similar a l’Antic Teatre de Barcelona, per la seva ubicació i programació, el Ballhaus Ost: “Rep una subvenció municipal de 600.000 euros i el lloguer en costa 150.000.” Aquesta sala es troba al centre de la capital alemanya, està de lloguer i manté una programació de risc, similar a la de l’Antic Teatre.

No deu ser un cas excepcional, ja que les ajudes que reben els equipaments culturals a la ciutat alemanya són notables. Anualment, reben 600 milions d’euros de l’administració (300 milions per a equipaments de teatre i de música). Sent evident que la comparació és quasi insultant, Olivares admet que l’Ajuntament de Barcelona fa un sobreesforç per compensar les mancances d’altres administracions a la capital catalana. El crític sentenciava, en el debat que es va fer fa 15 dies a la Sala Cincómonos, que el conflicte cultural no importa a la ciutat: “Vivim en una societat aculturitzada. Hem de ser conscients d’això.” La situació només es podria revertir si hi hagués un comportament gremial, que Olivares no veu encara prou fort.

Quin és el futur de la Sala Muntaner?

Entitat expulsada busca local

La Poderosa és una entitat cultural que no ha aconseguit, fins ara, renovar cap contracte de lloguer. Fa cosa de cinc anys, els van excloure del seu local del Raval. Es van traslladar al de La Porta(una altra entitat de suport a la dansa), a tocar de plaça Espanya. Fa pocs mesos, els van advertir que no els el renovaven perquè la finca l’havia adquirida una immobiliària.

Per ara, l’Ajuntament els ha cedit un espai a la fàbrica de creació de la Fabra i Coats. És un pas d’emergència que han pogut salvar i que els podria anar renovant cada sis mesos. Però l’equip de La Podrosa (premi Ciutat de Barcelona 2015) segueixen buscant local. Urgentment. Perquè La Poderosa (“un espai que dona suport a la creació, que acull allò emergent i que, al mateix temps és contenidor i suport de tot allò, que ja no ho és”) entén que el seu concepte de cultura passa per un espai en què hi hagi sales d’assaig, però també un espai convivencial d’oficina i cuina. Busquen locals de 300 metres. Per ara, el mercat immobiliari els presenta propostes cares i insuficients. Per exemple, al Poblenou han trobat un local de 200 metres quadrats per un lloguer d’uns 1.500 euros al més.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Els Premis d’Arquitectura trien 22 finalistes

girona

Un ‘Woody’ melancòlic

Sant sebastià
Crònica

El factor humà de l’art

La bondat entesa com a mesura ètica

Girona
Crítica
cinema

Un estat d’ànim fràgil

llibres

Neix l’aplec literari Bellcaire Lletraferit

La cultura és tossuda i sanadora
L’APUNT

La cultura és tossuda i sanadora

girona

La Nit de Poetes visita el Canigó

Els Museus Dalí obriran fins a l’1 de novembre
Art

Els Museus Dalí obriran fins a l’1 de novembre