Cultura

Orenetes i talibans

La pel·lícula animada ‘Las golondrinas de Kabul’, dirigida per Zabou Breitman i Eléa Gobbé-Mévellec, adapta la novel·la de l’escriptor algerià Yasmina Khadra

“Em sembla absolutament boig prohibir a l’ésser humà el que el fa digne, la música, l’art...”

Des de sota un burca, una visió insòlita que proposa en alguns instants la pel·lícula animada Las golondrinas de Kabul, es pot veure la universitat en ruïnes, una llibreria i un cinema destruïts, cases i carrers atrotinats... Però també el cel blavíssim, les muntanyes i les orenetes que volen i criden en llibertat. Adaptació del llibre homònim de l’escriptor algerià Yasmina Khadra, autor també de L’atemptat, aquesta pel·lícula ambientada el 1998 a Kabul (Afganistan) arriba als nostres cinemes després de passar pel Festival de Canes i d’estar nominada als César i als Premis del Cinema Europeu. Zabou Breitman (París, 1959), codirectora del film amb Eléa Gobbé-Mévellec i coguionista, comentava ahir a Barcelona, amb estupor encara, l’atac del règim talibà a qualsevol expressió de cultura: “Em sembla absolutament boig prohibir a l’ésser humà el que el fa digne, la capacitat de representar-se i parlar dels sentiments a través de la música, la pintura, l’escultura... I la llei dels talibans diu que tot això no pot ser. Ja és al llibre de Yasmina Khadra.”

Encàrrec amb intenció

L’actriu i directora Zabou Breitman havia treballat d’animadora, però no havia dirigit mai un llargmetratge animat. “No coneixia el llibre, va ser el productor que em va venir a buscar amb un primer guió ja escrit –recorda–. Volia fer un film d’imatge real, però després li va semblar una bona idea fer-la d’animació i em va venir a veure, volia que el dirigís una dona i pensava que amb el meu eclecticisme i sentit de la curiositat m’agradaria provar una altra cosa. I era cert!”

El que no s’esperava és que treballaria de manera diferent de l’habitual: “Trobava que l’actor arribava sempre massa tard. Vaig voler començar al revés, amb els actors: posar primer el cor, l’actor, l’individu, el sentiment, els moviments... Vam gravar-ho tot, cadascú amb la roba: elles burca, ells turbant... I això canviava la seva manera d’actuar.” A partir dels diàlegs, “vam buscar un grafisme”, i van evitar que semblés imatge real: “Com que el so era molt realista, calia que l’aspecte de la faula, del conte, hi fos present. Això permet a l’espectador suportar i acceptar moltes coses.”

Les dues directores, Zabou Breitman i Eléa Gobbé-Mévellec, i dos dels tres guionistes són dones. “Va ser casualitat que la major part de l’equip fossin dones –assegura–, tot i que són molt minoritàries en el món de l’animació.” Tots plegats van donar forma a una història ambientada a Kabul l’estiu del 1998 i protagonitzada per dues parelles: Mohsen i Zunaira, dos antics estudiants universitaris que viuen el seu amor d’amagat, i Atiq i Mussarat, el carceller de les dones condemnades a mort i la seva dona greument malalta. Un incident inesperat creuarà els seus destins.

Zabou Breitman comenta que és una pel·lícula que parla de “dones, homes a favor del règim, homes que dubten, d’altres que han abandonat...” També parla “de l’educació d’un poble i parla de la tria personal, de si ens quedem o marxem, i de la frontera de la moral que cadascú té i pot conservar o no”. El règim talibà pretén anul·lar la individualitat: “La seva intenció és ofegar els individus i fer que tothom s’assembli, com els burques. S’imposa un pensament únic i ja no queda individu, i encara menys si són dones. Després se’ls pot dirigir com si fossin robots o fantasmes.”

Davant d’això, els personatges de la pel·lícula afronten un dilema –quedar-se i lluitar o marxar– que preocupa molt la directora: “No sé si jo personalment seria capaç de quedar-me. Em fa por el que veig, hi ha poca perspectiva o futur, és un poble que ha fet coses extraordinàries, de filòsofs, artistes, pensadors, i la sensació és que no queda res, han estat esclafats. Però l’ésser humà sempre sobreviu, i esperem que lluiti per la seva llibertat.”

Aquarel·la

De factura artesanal, Las golondrinas de Kabul ha estat creada amb aquarel·la, que li dona una estètica bella i original. “Hi ha una cosa que m’agrada molt de l’aquarel·la, no hi ha tots els trets, al final són taques, i em sembla molt bonic –diu la directora–. És com si l’ésser humà anés més enllà de les línies, dels contorns inacabats.”

El film està nominat als César, immersos en una polèmica que ha fet dimitir l’equip directiu. “Hi ha problemes i temes molt diferents, en aquests Cèsar. La falta de paritat és a tot arreu, està bé que se’n parli i les coses canviïn. Però abans que s’arreglin les coses, primer hi ha una fase de caos.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
El Conte
Olga Xirinacs

El bosc invisible

CRISTINA ÀLVAREZ ROIG
POETA I ARQUITECTA

“La poesia és a les arrugues d’un rostre que ha viscut intensament”

barcelona

El coronavirus ja fa estralls en grans noms de la música

BARCELONA

Un repte: dibuixar l’aire

barcelona

Tot el Festival del Circ, a la xarxa

MERCÈ ESPELLETA
Actriu i presidenta de Projecte Vaca

“Esmorzo davant de la porta del jardí: em dona molta pau”

la música

Tres òperes del Festival de Peralada

Fimag es queda sense trucs i suspèn funcions

Torroella de Montgrí

Ullastret en 3D i els cranis enclavats