Cultura

Interior amb figura absorta

‘Realismes(s) a Catalunya’ porta al Museu de la Garrotxa les lliçons de la fascinant pintura d’entreguerres

L’1 de gener de 1931, Guillem Díaz Plaja postulava a través de les pàgines de Mirador que, en pintura, la dosi de classicisme es mesurava per la importància concedida a la figura i, de manera inversa, si hi predominava el paisatge, se n’inferia un alè romàntic, l’esperit del qual, deia, tendeix a embolcallar la presència humana d’una atmosfera, mentre que l’artista clàssic “la retalla en una intrèpida nuesa”. Entre els anys vint i trenta, en efecte, a cada quadre hi ha un cos absent, de mirada absorta i actitud desplaçada, com si alguna cosa s’hagués irremissiblement perdut i les cortines, la taula, el llibre obert o fins i tot l’altra gent del voltant no fossin més que el dèbil eco d’una vida en ruïnes. Pròxim al grup surrealista, l’escriptor manresà s’alineava en el seu article amb els defensors d’aquell retorn a l’ordre d’entreguerres que aspirava a recapitular no pas per estancar-se, sinó per donar a l’art una embranzida que les abstraccions avantguardistes semblaven haver portat a un cul de sac. Els artistes que Díaz Plaja posava com a models en el seu article, “sis noms que representen les línies de màxima intel·ligència dins la pintura catalana d’avui”, deia, eren Josep de Togores, Pere Pruna, Artur Carbonell i Joaquim Sunyer, amb Picasso i Dalí assenyalant el camí, i el “fenomen Miró” i “el cas Planells”contrabalançant-lo, en certa manera, per lliure. No és pas casualitat que tots, sense excepció, tornin a coincidir a Realisme(s) a Catalunya, 1917-1936, la magnífica exposició que tanca al Museu de la Garrotxa, fins al 31 de maig, la itinerància que des de l’estiu passat l’ha portada a Sitges i Valls, on ja ha deixat centenars d’espectadors bocabadats per la qualitat d’aquella generació que la Guerra Civil dispersaria sense pietat.

La historiadora de l’art Mariona Seguranyes s’ha endinsat durant anys en arxius i col·leccions públiques i privades per destil·lar una selecció que congrega algunes de les millors peces del període i, sobretot, una línia argumental que continua sent omesa o menystinguda del discurs acadèmic, obstinat a negar la figuració com una línia forta de la modernitat i sord als reclams europeus que la majoria dels artistes reunits avui a Olot coneixien de primera mà. No s’entén que artistes de la categoria de Manuel Humbert, Feliu Elias, Ramon Calsina, Pere Pruna o Francesc Domingo continuïn esperant la seva resurrecció als llimbs, com si el seu treball representés una mena de claudicació dins la història de l’art català, i no un referent lluminós perfectament inserit en el debat estètic del seu temps, que abeurava en la font noucentista, és clar, però també en el cubisme, el primitivisme, la Nova Objectivitat alemanya, el realisme màgic de Franz Roh, la pintura metafísica de De Chirico, el Novecento dels Sironi, Funi, Oppi, i encara Ingres, Cézanne, Freud, els ballets russos, l’art romànic, la suavitat de la coloració sienesa... Les connexions són múltiples i estimulants, i Seguranyes les ressegueix meticulosament, convençuda que el retorn a l’esperit clàssic no es podia refiar ja a “l’idealisme de l’atzavara i l’oreneta” (després de la I Guerra Mundial, aquest imaginari, vinculat a la puresa racial, era improcedent; després de la segona, seria un crim), sinó que ingressa en la vida quotidiana per posar-hi, a vegades, una nota melancòlica, evasiva o sinistra. L’autoretrat de Joan Serra, obscur i oblic, no pot ser més explícit, i la tremenda soledat d’El nàufrag pintat per Alfred Sisquella, on la sotsobra és tota interior, podria ser un emblema de l’època.

L’exposició d’Olot és la més concentrada de les tres parades que han fet aquests Realisme(s) catalans, però té el privilegi d’ensenyar el torbador Renée et le chat, de Togores, o un retrat fins ara inèdit d’Ángeles Santos, o l’estil pompeià, tan proper a Picasso, amb què Pere Pruna va pintar la seva dona, Henriette Schacher. La consulta de l’arxiu del Museu Picasso de París és segurament la que ha proveït de més pistes la comissària, que situa l’Arlequí, pintat per l’artista malagueny el 1917 i ofert a Barcelona al cap de dos anys (a Olot no ha pogut viatjar-hi), com un dels eixos de la seva recerca, una espècie d’àngel tutelar per a Pruna, Humbert o Domingo, per més que Miró el considerés “horrible no, insignificant, buit”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.