Cultura

La mort adolescent

El barceloní Aro Sainz de la Maza presenta ‘Dócil’, tercer lliurament de la sèrie protagonitzada pel mosso d’esquadra Milo Malart, que té molt d’èxit a França

“Com algú es pot deshumanitzar fins al punt de matar de manera freda i racionalitzada?”

Aro Sainz de la Maza (Barcelona, 1959) presenta la novel·la Dócil (Destino), tercera de la sèrie protagonitzada pel mosso d’esquadra Milo Malart, un personatge atractiu, en molts sentits, que per alguna raó triomfa més a França que entre nosaltres. Fins ara.

Després d’El verdugo de Gaudí i El ángulo muerto (ara reeditades per Destino), arriba una nova trama amb la factura elaborada a què Sainz de la Maza ens té acostumats, fins i tot en literatura infantil. En aquest cas, tot està relacionat amb una matança de joves. Com sol passar amb el gènere policíac, és millor no explicar gaire més. En tot cas, el pal de paller (de 192 centímetres d’alçada) continua sent Malart, un paio poc social, introspectiu, sensible, investigador sagaç i amb una por: que el gen de l’esquizofrènia se li manifesti i desenvolupi.

“Rebutjo totalment tenir res a veure amb el meu personatge”, comenta entre rialles l’autor, que per un cop s’ha tret l’habitual gorra de llana. Torna a la conversa amb la seva veu fonda i el llenguatge precís. “El que em va atreure va ser el repte de crear un personatge allunyat d’altres dins del gènere i, naturalment, allunyat de mi; és inevitable que en moments molt, molt puntuals, li aboquis algun tret propi, però res més que això; parlant clar, l’interessant és ell, no jo.”

Milo Malart no és alcohòlic ni tan autodestructiu (només una mica) com Harry Hole, el personatge de Nesbo, però hi té una semblança. “He llegit molt Jo Nesbø, i va ser un dels referents a l’hora de crear Milo Malart. Però té molts més pares i mares: Fred Vargas i el seu Adamsberg; Connelly amb Harry Bosch; Lehane amb la parella Kenzie i Gennaro; Martin Beck, de Sjöwall i Wahlöö; John Rebus, de Rankin… La idea era estudiar a fons el gènere i xuclar diferents matisos per crear un personatge diferent, amb un caràcter mediterrani; no n’he citat cap de mediterrani perquè els vaig allunyar per no contagiar-me… Però també m’agraden, per exemple Pepe Carvalho, a qui faig algun petit homenatge”, explica.

Tot va començar ja fa uns quants anys. Sainz de la Maza treballava per a RBA fent editings d’autors de novel·la negra, i l’editora d’aleshores, Anik Lapointe, li va preguntar per què no escrivia la seva pròpia novel·la. “Sospito que farta que li toqués tant els nassos amb els seus autors.” Aro Sainz de la Maza va acceptar el repte sense dir-ho a ningú i va dedicar un any sencer només a construir el seu protagonista. Té previst un arc dramàtic que arriba fins al final del personatge, un final fosc, avisa, tot i que encara no pot preveure quantes novel·les pot trigar a arribar.

És seguidor del corrent creatiu que no mostra només un policia treballant en un cas, sinó també com un cas treballa un policia, a més de plantejar-se tota mena de temes sobre l’actualitat. “Un dels temes que he explorat en les tres novel·les és com un ésser humà pot deshumanitzar-se fins al punt de matar de manera freda i racionalitzada, no fruit d’una alienació temporal”, explica, afegint que sol nodrir-se de notícies reals; en aquest cas, una matança en un institut dels EUA.

“Milo Malart sempre té una pulsió comprensiva cap als assassins de cada novel·la, no els justifica, però mira de comprendre’ls, perquè és un mal en resposta a un altre mal, i algunes víctimes poden ser més monstres que l’assassí; a més, no sempre hi ha un mòbil clar que ens tranquil·litzi”, per això els seus finals no estan obligats a ser rodons, i encara menys feliços.

“Soc dels autors que treballen molt l’obra; no és presumpció, en part és per justificar la meva lentitud, però per una novel·la de 500 pàgines n’escric al voltant de 1.500; pots tenir una novel·la gairebé impecable, però la clau és aquest gairebé, has d’aconseguir que sigui del tot rodona”, una exigència que la majoria de lectors no li demanen, però que un autor com ell no pot ignorar ni evitar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Les Fàbriques de Creació de Barcelona reprenen l’activitat amb prudència i sense llibertat d’horaris

Barcelona

Incertesa a les galeries

Barcelona
EL LLIBRE

‘La vaga de la Canadenca’

La dansa vol aixecar el vol malgrat les restriccions

Girona

Català sota mínims

Barcelona

Dones contra models caducs

Barcelona

Mor Quim Lecina, l’actor que volia ser músic

LA MÚSICA

L’apocalipsi, segons els Stooges

cultura

Els Amics del Museu d’Art, al mateix museu