Cultura

Crònica

música

Un trompetista amb una missió

La Jazz at Lincoln Center Orchestra de Wynton Marsalis va exhaurir divendres les entrades del seu concert al Palau

L’endemà de presentar-se –veure per creure– a l’Escola de Música Moderna de Badalona per compartir una estona amb els alumnes, Wynton Marsalis –trompetista de llegenda, primer músic de jazz a obtenir un Pulitzer amb un oratori sobre l’esclavitud, guanyador de nou premis Grammy i figura, en resum, de primer ordre en l’estament cultural dels Estats Units– va comparèixer al Palau de la Música amb la Jazz at Lincoln Center Orchestra, que dirigeix de manera exemplar des de 1991, per oferir un concert d’elevadíssima volada i fer, també, proselitisme d’una manera d’entendre i mantenir viu el jazz, amb l’element divulgatiu i pedagògic com a eix central, molt lligada a Nova Orleans, ciutat d’on prové l’abundant saga Marsalis, i objecte sovint de debat en les velles trifulgues entre renovadors i tradicionals del jazz.

La Sant Andreu Jazz Band, triada expressament per Wynton Marsalis, va obrir la vetllada, colofó del 51è Voll-Damm Festival de Jazz de Barcelona, amb Joan Chamorro al capdavant i, mentre els joves integrants de la formació barcelonina s’afanyaven a buscar un forat darrere de les llotges per seguir de ben a prop una actuació que, potser, no oblidaran, Wynton Marsalis va comparèixer a escena i, allunyat del focus principal, es va col·locar a tercera fila com un músic més de la secció de quatre trompetes per agrair, abans que res, la tasca de Chamorro.

Back to basics, una de les parts de Blood on the fields, el jazz oratorio amb què l’any 1997 va guanyar el Pulitzer, va obrir un concert que va posar en relleu les facultats no únicament interpretatives i improvisadores dels 15 músics de l’orquestra (la big band més completa del planeta, amb permís de la de Maria Schneider) sinó també, i sobretot, el seu art com a arranjadors i compositors en moltes de les peces que es van escoltar.

Marsalis va remuntar-se a molt enrere (The crave, segon tema, era obra de Jelly Roll Morton, autoproclamat “inventor del jazz, i amb Buddy Bolden’s blues, ja en el tram final, va invocar la primera estrella del jazz); va recuperar dos temes del Wayne Shorter dels anys seixanta (Contemplation i Yes or no, al qual es va sumar el saxofonista català Lluc Casares, exalumne d’un postgrau a la Juilliard School Music, que té en Marsalis com a director de l’àrea de jazz); va apel·lar al Dizzy Gillespie més juganer amb Jump-Did-Le-Bah; va emfasitzar el compromís amb els drets civils de Dave Brubeck abans d’envernissar Strange meadowlark; va rescatar l’únic vals escrit per Thelonious Monk (Ugly beauty), i va incidir, finalment, en una de les parts del Black, brown & beige de Duke Ellington –a la orquestra de la qual tant recorden els 15 asos de la Lincoln!– per acomiadar-se d’un públic bocabadat que, des de feia setmanes, havia exhaurit les localitats del Palau.

Un senyor concert, doncs, amb una consigna clara (“heu de fer que aquesta música continuï fluint”, va dir Marsalis que insisteix sempre als més joves) i que, tres mesos després del que sol ser habitual, va servir per tancar majestuosament el Festival de Jazz, que, per a la pròxima tardor, ja té anunciades, entre d’altres, les visites de Brad Mehldau i Melody Gardot.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

El Jamboree recupera l’activitat amb concerts puntuals a partir de dijous

barcelona

‘De Vent i ales’, el títol del nou i últim disc de Txarango

barcelona

Woody Allen sense filtres

Barcelona

Museus sense por

barcelona

L’autora constant

Barcelona

Primer festival de música familiar en ‘streaming’

LA MÚSICA

La veu immortal de Minnie Riperton

Les Cases de la Música fan cursos en línia gratuïts

Peralada oferirà concerts en línia amb públic limitat