Cultura

JOAN BUADES

ESCRIPTOR I PROFESSOR

“Intentar ser bon mestre avui és obrir la ment a les grans incerteses”

L’assagista, novel·lista i mestre Joan Buades (Inca, 1963), premi Creixells 2017, ens ofereix a ‘Educar, per a què?’ (Més llibres) una valent reflexió empírica sobre democràcia escolar.

Educar, per a què?
Per obrir finestres a noves preguntes sobre un món que, a velocitat vertiginosa en termes històrics, ha ensorrat el “somni educatiu”.
La promesa que amb uns bons estudis adquiries un passaport de primera per gaudir d’unes oportunitats de vida envejables.
En temps de xoc climàtic galopant i d’apogeu d’un neoliberalisme salvatge, ser mestre ha de servir per ajudar el jovent a entendre els reptes que no surten al currículum d’un sistema escolar que esdevé servei de cures pal·liatives per mantenir el jovent en un estat d’alienació i entreteniment permanent abans que entrin en la roda d’un món adult inhòspit, salvatge i incert
.
Com?
Sortir de la zona de confort i obrir-se a la cooperació i a la democràcia. Sobrevivim assetjats per barreres burocràtiques i la gestió autoritària de l’escola pública amb mètodes de management neoliberal. Fer de les escoles i instituts horts de democràcia viva on el jovent, el professorat i les famílies puguin tornar a tenir poder real en el consell escolar per generar projectes educatius arrelats i atents a la nova era que viu el planeta, un antropocè marcat per l’emergència climàtica, una tremenda desigualtat social i una multiculturalitat humana que impregna com mai les aules però que no té reflex ni en el currículum ni en la composició del professorat.
La fórmula?
Tornar el poder cap a la comunitat educativa fent que els equips directius responguin davant d’ella i no depenguin només del vistiplau de l’administració permetria una oxigenació educativa real. Seria la millor opció per afavorir que l’alumnat practiqués, en el dia a dia, exercir ciutadania global.
És un tòpic que els alumnes surten desmotivats.
En realitat, i encara més en els centres públics perquè no hi ha discriminació per motius socioeconòmics, hi ha una decepció general de l’alumnat cap a la idea d’educació. S’adonen que abunden els JPS (Joves Pobres Sobrequalificats), carregats de títols i que sobreviuen enganxant contractes porqueria. Si a més hi afegim que no hi ha beques dignes, tothom sap que el jovent fill de classe treballadora o precària mai no podrà anar a la universitat. Finalment, la mercantilització del món ha arribat als sistemes escolars i avui és més fàcil haver de presentar un projecte d’empresa a batxillerat que no pas conèixer els preus dels pisos de lloguer. O que estudiïs la cèl·lula durant deu anys però puguis acabar un màster i no haver-te adonat que el xoc climàtic et pot robar el futur.
I la crisi de les humanitats.
Les humanitats han de servir per tenir un coneixement sòlid de la nostra herència cultural i els diferents sistemes de pensament i de vida, semblen antigalles per a un neoliberalisme dominant que concep cada alumne com un projecte de start-up individual i el professorat com un mer tècnic en procediments de formació pràctics.
El nivell cultural dels professors està per terra?
Hi ha de tot, però m’atreviria a dir que necessitem un canvi radical en l’accés a l’ensenyament. Cal afavorir la dedicació vocacional en lloc de la mediocritat burocràtica. La professió no pot ser una opció de segona per a persones que voldrien treballar en altres sectors. Reivindico el professorat vocacional, que dedica temps a mirar cada infant i que està atent a posar-los en contacte amb el que jo anomeno el vincle orgànic (la nostra relació complicadíssima amb la resta del món natural) i el vincle social. Deia Kropotkin que la competició és la llei de la selva i que la cooperació és la llei de la civilització. Intentar ser bon mestre avui és obrir la ment a les incerteses que marcaran el segle, llegir més enllà de l’especialitat, mirar de cooperar amb el teixit associatiu. I recordar que les innovacions tecnològiques i la gamificació són eines però no finalitats. Si no ens cultivem ni nosaltres, què volem que faci la generació que volem formar?
Puntuaria la qualitat de l’ensenyament a Catalunya?
El nostre sistema és mediocre i classista, una mitjania, però no sembla una font de preocupació col·lectiva. Si volem ser una societat avançada, l’escola pública hauria de ser la prioritat amb mitjans materials i professionals que ara van a afavorir una oferta privada que tria en origen l’alumnat. Hauríem de deixar de fer jocs de mans amb conceptes com “competències” o “innovació” i fer viables projectes d’escoles vives per acompanyar el jovent en la comprensió d’un segle ple de riscos perquè puguin esdevenir ciutadans i ciutadanes oberts al món. Dins un clima escolar basat en la llibertat, la creativitat i la responsabilitat compartida i la cooperació. Catalunya ha de recuperar la tradició renovadora de Rosa Sensat, l’Escola Moderna i el Consell de l’Escola Nova Unificada dels anys trenta.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Les Fàbriques de Creació de Barcelona reprenen l’activitat amb prudència i sense llibertat d’horaris

Barcelona

Incertesa a les galeries

Barcelona
EL LLIBRE

‘La vaga de la Canadenca’

La dansa vol aixecar el vol malgrat les restriccions

Girona

Català sota mínims

Barcelona

Dones contra models caducs

Barcelona

Mor Quim Lecina, l’actor que volia ser músic

LA MÚSICA

L’apocalipsi, segons els Stooges

cultura

Els Amics del Museu d’Art, al mateix museu