Cultura

Un retorn esperat

La narradora empordanesa Maria Mercè Roca torna a la novel·la una dècada després amb ‘Al final t’agradaré’ (Rosa dels Vents), intimista relat d’una parella

“Com gestionem els perdons?”, es pregunta la narradora mentre explica el substrat del text
“Al final, tots tenim incoherències morals i sentimentals de tota mena”

En la roda de premsa en què presentava la seva novel·la Al final t’agradaré (Rosa dels Vents), Maria Mercè Roca (Portbou, 1958) ens va parlar un xic decebuda –sense especificar– dels seus últims anys en política després de ser parlamentària i regidora a l’Ajuntament de Girona, gairebé tot el segle des del 2003, quan va ser escollida com a diputada al Parlament. També ens va comentar, amb el seu to càlid i civilitzat, la necessitat que sentia de tornar a l’arena literària: “A mi m’agrada fer coses diferents, i si ara em passés molts anys escrivint, també necessitaria fer una cosa diferent, perquè quan hi tornes ho fas amb moltes ganes. La feina solitària de l’escriptura és menys dura que la feina política. La crítica que et pots fer tu mateix sempre és molt més benèvola que la que et poden fer els contraris polítics. La política és molt dura i depèn de molts factors; la literatura, de no tants.” El retorn, però, s’ha fet esperar. No en va, Roca va ser una de les escriptores més llegides de la lleva de la normalització. Dins un llarg currículum, hi podríem incloure èxits que s’inicien amb el premi Víctor Català per Sort que hi ha l’horitzó l’any 1985. Altres fites, reconegudes també pels lectors i les vendes, van ser el Josep Pla del 1986 per El present que m’acull, el Sant Jordi del 1992 per Cames de seda i el Ramon Llull del 2000 per Delictes d’amor. Després vindria, a partir del 2011, un llarg silenci –només trencat per narrativa juvenil i el recull de contes Nosaltres, les dones, publicat també per Rosa dels Vents, el 2018–, en què la dedicació a la política li ocupava tot el temps. Maria Mercè Roca ha tornat justament com la vaig conèixer a principis dels vuitanta: alternant la feina de mestra de català amb la literatura. “Quan fa molt que no escric, i no tan sols no escric sinó que deixo de formar part del sistema literari, tornar a les presentacions i la premsa fa una mica de vertigen. Ho dic per respecte i perquè m’estimo el que faig. Escriure ha estat la cosa millor que he fet a la vida. Durant aquests anys, em preguntava per què havia deixat de banda l’amor a la literatura. Com he pogut passar tots aquests anys sense escriure? Em vaig respondre que havia passat tots aquests anys sense escriure perquè potser necessitava que el retorn fos tan plaent com ha estat”, conclou amb un somriure. Maria Mercè Roca torna a tenir la mirada clara de la felicitat, tot i que la seva novel·la parla de desenganys i corrupteles. “Com gestionem els perdons?”, es va preguntar la narradora mentre ens explicava el substrat de novel·la històrica que passa per la generació que va viure la mort de Franco, els revulsius de la Transició, els Jocs Olímpics i tot el que va representar l’esclat turístic, a través d’uns protagonistes que ens ofereixen un relat en què l’intimisme i la profunditat psicològica, típics de l’estil de Roca, es complementen amb les paradoxes de les situacions canviants, en què mai es mostra contundent o explícita, com ara quan el personatge masculí demana perdó, però no sabem si la protagonista Rosó l’hi accepta o no. El llibre és ple de detalls, com ara quan un dels personatges compara el joc del seu nebot amb Marcial Pina, l’enyorat interior il·licità, que amb gran classe va jugar a l’Espanyol, el Barça i l’Atlètic de Madrid als anys setanta. Roca gestiona Al final t’agradaré amb solvència i amb una trama creïble, que és un reflex del país. La Rosó va conèixer l’August durant la borratxera olímpica i l’home va acabar a la presó per frau en els negocis. La part central del text conté “tot el passat que dona explicació i raó de ser del present”.

Maria Mercè Roca va explicar que el nou títol manté un temps diferent de la majoria de les quinze novel·les que havia publicat en la seva primera època. Al final t’agradaré planteja un recorregut de tres dècades, que, sense ser un retrat sociològic ni una novel·la en clau històrica, aplega des de la mort del dictador fins als objectors de consciència. La narradora sap mantenir el suspens quan després d’una eternitat la parella es retroba. Serà quan la protagonista tindrà el dilema del perdó esmentat, i amb habilitat hi implicarà el lector per desentrellar-lo. Un altre personatge que té el seu pes en l’obra és la Gina, una persona “generosa i pura” que acaba acollint l’August a la seva casa de Barcelona en el pitjor moment de la seva vida, just quan acaba de sortir de la presó.

Roca no deixa de banda el caràcter del malvat August, que, “com ha fet sempre amb tothom, s’aprofitarà de la Gina, perquè és un ésser amoral, incapaç d’estimar i d’agrair”. Aprofitant els matisos de la seva manera d’expressar-se, Roca va reconèixer que no traça personatges “monolítics” com quan era més jove: “Al final, tots tenim incoherències morals i sentimentals de tota mena.” També va accentuar la importància d’objectes com ara una màquina de cosir i una pistola, que no són estris perduts dins la trama. En la roda de premsa, la novel·lista va recordar que quan va decidir escriure professionalment, als anys vuitanta, va deixar les classes de català per a adults que havia compaginat en els primers anys: “Ara és una cosa que no recomanaria a ningú.” Després vindrien els èxits i els mesos a les llistes dels més venuts, que l’escriptora relativitza: “Si per A o per B, t’adones que no tens res a dir o simplement que has de descansar, una segona feina va molt bé.”

Maria Mercè Roca va confessar que li costa més recopilar el material de base i la informació amb relació a com seran els personatges i l’estructura que no pas la tasca de redactar: “Escric força de pressa, però em resulta més complicat començar i corregir posteriorment. En tenia moltes ganes, la veritat, tant d’escriure com de publicar.” Esperem que aquest Sant Jordi sigui propici a una de les novel·listes més inspirades de la Catalunya dels últims quaranta anys.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

El Jamboree recupera l’activitat amb concerts puntuals a partir de dijous

barcelona

‘De Vent i ales’, el títol del nou i últim disc de Txarango

barcelona

Woody Allen sense filtres

Barcelona

Museus sense por

barcelona

L’autora constant

Barcelona

Primer festival de música familiar en ‘streaming’

LA MÚSICA

La veu immortal de Minnie Riperton

Les Cases de la Música fan cursos en línia gratuïts

Peralada oferirà concerts en línia amb públic limitat