Cultura

Stefano M. Cingolani

Historiador medievalista

“La pseudohistòria transforma el relat de qui ets i d’on vens”

L’acadèmia s’ha desentès de la divulgació històrica. Jo en faig perquè n’estic fora

L’historiador i filòleg Stefano M. Cingolani fa més de dues dècades que furga en el passat medieval català sense idees fixes ni estereotipades. Nascut a Roma el 1956, va venir a viure a Barcelona “per un cúmul de casualitats” professionals i personals. Des de la seva posició d’outsider, ha transgredit visions convencionals molt consolidades en els estudis que ha dedicat a Bernat Desclot, Bernat Metge, Jaume I, Pere el Gran, Ramon Muntaner, les quatre grans Cròniques i el mite de sant Jordi, entre d’altres.

L’entrevistem amb motiu de dos llibres nous. L’Epistolari de Pere III el Cerimoniós (Barcino), que reuneix i analitza críticament 326 cartes, algunes de ben íntimes, d’aquest controvertit monarca. I Pseudohistòria contra Catalunya. De l’espanyolisme a la Nova Història (Eumo), un projecte de vuit historiadors que està generant debat, i a recer d’aquest, polèmica. Cingolani ha fet aportacions en la part del llibre que aborda el fenomen de l’Institut Nova Història, fundat per Jordi Bilbeny. Signa un capítol sobre l’apropiació dels mites castellanistes per part d’aquest corrent pseudohistòric de signe pretesament catalanista i és coautor d’un capítol dedicat a la tesi més popular del bilbenyisme, la que identifica Cristòfor Colom amb Joan Colom i Bertran (que, com demostren, no va descobrir Amèrica perquè el 1492 era mort).

La conversa està perfumada dels aires desmenjats i irònics d’aquest peculiar intel·lectual catalanoitalià. Arrenquem amb pseudohistòria.

Per què era necessari fer aquest llibre?
Perquè això de la Nova Història ha agafat massa volada. El que va començar com una cosa mig freaky de petits grups de conspiradors ha passat a tenir protecció oficial, suport de polítics i personalitats diverses i molta visibilitat als mitjans. S’ha difós molt i ha penetrat. Molta gent se’ls creu. Quan faig conferències sempre t’ho pregunta algú. “No, no, no, això és tot fals.” Per escrit potser eliminarem creients. Fidels, no, però creients potser sí, que diria que és l’objectiu del llibre: reduir les bases d’aprovisionament de la secta.
Pagava la pena esmerçar tant esforç per unes teories que no s’aguanten per enlloc?
Jo he volgut posar en evidència no sols les fal·làcies pseudohistòriques, sinó la ideologia que hi ha al darrere. Aquesta conjura espanyolista que ens ha arrabassat l’imperi universal català presenta els catalans com uns ximples. Han vingut els Men in black, ens han fet clic i tothom s’ha oblidat de tot. Més imbècils impossible, els catalans. I l’altra qüestió és l’assumpció acrítica d’un discurs espanyolista. Si el Cid, Cervantes, santa Teresa de Jesús... són catalans, vol dir que la història castellana és catalana. Els catalans no tenen història, tenen la castellana. El relat històric és el mateix: imperialista, conqueridor. Hem de demanar nosaltres perdó al president de Mèxic per les massacres dels maies i dels asteques; no els castellans, nosaltres. Si el ministre Wert ens volia espanyolitzar, la Nova Història ho aconsegueix.
El drama del cas és que, com diu, hi ha gent que s’ho creu.
Pouen d’aquest sentiment tan català de sentir-se un desgraciat. I sobretot han pouat de la frustració del procés. El Jordi Bilbeny es veu que ve de la universitat, de manera que sap reproduir el discurs acadèmic científic. Després manipula, algunes vegades involuntàriament i d’altres molt voluntàriament. Però hi ha casos com el que jo he tractat en el capítol del Cid, el Lluís Maria Mandado, que només és per a fidels estrictes: s’ho inventa tot.
Un dels retrets raonables que s’ha fet al llibre és que posa al mateix nivell la pseudohistòria catalana, malgrat tot de vol gallinaci, i l’espanyola, aquesta sí amb aval acadèmic i socialment infinitament més legitimada. No s’hauria pogut plantejar separadament, en un doble volum per exemple?
En part tens raó. Per aquest i per altres motius, hi ha hagut historiadors que en un primer moment participaven en el llibre i es van donar de baixa. No veien clara aquesta descompensació. Però el que en el fons les aixopluga i treu una part de contradicció és que aquestes dues pseudohistòries són contra Catalunya. I comparteixen tesis, com la que Jaume I és un farsant. Paradoxal.
Què té en contra del discurs de Pau Casals a les Nacions Unides?
Que també és pseudohistòria. Que fa menys mal que altres pseudohistòries, sí. És d’un bonisme exagerat. I en part arriba fins ara, amb això que els catalans són tots éssers de llum. I no és veritat, en alguns moments els catalans han sigut tan fills de puta com altres.
Quins són els perills de la pseudohistòria per al ciutadà?
Que esbiaixa, manipula i transforma completament el relat de qui ets i d’on vens. I això prescindint de si ets o no independentista. Ells ho són, i jo també. La seva Catalunya és delirant, absurda. No són ni uns curanderos, perquè els curanderos des d’un punt de vista de la medicina tradicional són uns xarlatans però tenen algú que els ha transmès uns sabers. La Nova Història, no, es desperta un bon matí i diu: vaig a curar el càncer. És la improvisació més absoluta, el menyspreu total de l’educació, de la preparació, de l’estudi.
Es vanten de vendre molts més llibres que vostès, els historiadors fiables.
Els historiadors fiables tampoc escriuen gaires llibres que es puguin vendre. L’acadèmia se n’ha desentès. L’acadèmia no es barreja amb el populatxo. També s’ha de dir que, tal com està estructurada la valoració de la trajectòria científica, la divulgació no serveix, és tota feina malgastada. A molts historiadors no els interessa fer-ho per aristocràcia, però és que tampoc els és útil per a l’acreditació per després poder ser professor. És el mateix ministeri, per entendre’ns, el que desaconsella la divulgació. Jo en faig perquè no estic en la maquinària universitària. I això et dona llibertat.
Per què n’és fora?
Jo tenia plaça a Itàlia i vaig deixar-la per quedar-me aquí. Aquí només hi vaig estar amb contractes temporals. Fix no em van voler. Diguem-ne que en un primer moment no em van voler i després no ho he tornat a intentar. A banda que jo he anat canviant els meus camps d’estudi un munt de vegades. De què seria professor? De romàniques? De català? D’història? De paleografia? De literatura llatina medieval? Què sé jo.
No deixa de ser curiós que, sense fer classes, hi hagi força historiadors, sobretot joves, que el reivindiquen com a mestre.
Hi ha confiança i afecte mutu. Jo veig un grup d’amics que em demanen coses. Que em veuen com un mestre? És una exageració. I, si no és així, me n’alegro. Però si jo em sento per segons què un ignorant a qui li falta el mestre, com he de ser mestre? Que segons com em respecten més els joves que no pas els grans, és veritat. Tinc la sensació que entre alguns grans els incomoda més la meva posició no acadèmica. Tinc bona relació amb gairebé tots. Amb alguns no tant perquè pensen que he envaït un territori i que he dit coses que no s’havien de dir.
En el llibre són molt crítics amb la universitat. Què hauria de canviar?
És un panorama molt complex i no és només culpa de la qualitat del personal universitari, que no sempre és el millor, no. La universitat és un dany col·lateral de la societat. Una qüestió és la formació dels alumnes que hi arriben. No sé què ensenyen a primària i, sobretot, a secundària. El que sé és que el nivell de baixada és impressionant i segons com es nota d’un any per l’altre. Tinc 63 anys i a segon d’ESO d’Itàlia jo sabia més de cultura general que alguns dels que surten ara de la universitat. Una amiga italiana em deia que els seus alumnes de superior no aconseguien mirar una pel·lícula sencera. Evidentment no parlo d’Indiana Jones. Un documental, impossible. Un altre tema: quin valor dona la societat als estudis humanístics i als professors d’humanitats? Cap.
Com a investigador ‘freelance’, com li han anat, i com li van, les coses?
Penco com un burro. Faig coses que m’agraden i d’altres comissionades, perquè bé que he de viure. Ara tinc un contracte europeu de cinc anys per un projecte de joglars i músics que es van movent. Em queden tres anys i mig, i llavors m’hauré de tornar a buscar la vida. Un projecte d’elecció meva: el de les tombes reials, de Guifré el Pelós a Martí l’Humà, que la Generalitat va veure bé finançar-ne l’estudi, ni que fos amb uns diners justets. Que encara no està publicat, però en això estem.
L’Arxiu de la Corona d’Aragó és la seva segona casa? Hi ha molts forats negres encara?
Ho havia sigut, la meva segona casa. Els cinc dies de la setmana que estava obert, hi era. Últimament hi vaig menys. Potser, tirant a sí, és el segon arxiu medieval més important d’Europa després dels arxius vaticans. Hi ha forats negres enormes. Diuen que hi ha 8 milions de documents. De publicats n’hi pot haver 10.000. Bàsicament és un arxiu reial, però aquí a Catalunya no s’estudia la monarquia, ni la noblesa. I l’Arxiu de la Corona d’Aragó és només una peça, gran però només una peça. Hi ha els arxius notarials, que són exageradament immensos, i els arxius nobiliaris, difícils de tocar perquè molts són a les Espanyes. Els papers de les famílies nobles més importants de Catalunya, els Prades, els Montcada, els Cardona, els Cabrera, els comtes de Pallars i els comtes d’Empúries, són entre Sevilla i Toledo. A Poblet hi ha un microfilm d’una part de la documentació. Es fa difícil d’estudiar.
Hi ha molta solitud a l’Arxiu de la Corona d’Aragó?
Tens l’excusa que hi ha molta documentació en línia, d’acord. Hi van una mitjana de sis persones al dia. Aficionats, poquíssims estudiants i alguns estrangers. La majoria treballen l’època moderna. No hi veuràs un professor de medieval. Raríssim que hi sigui.
A l’Arxiu de la Corona d’Aragó és precisament on es conserven les cartes de Pere el Cerimoniós (1319-1387) que ha reunit ara en una edició crítica. Un rei que cau antipàtic.
Té mala premsa històrica, sí, per malvat, conspirador, manipulador. Però les simpaties són un altre tema! A mi tampoc em cau simpàtic Jaume I. El que em cau simpàtic és el seu fill, Pere el Gran, que dit entre nosaltres també era un cabronàs. Pere el Cerimoniós és un rei fonamental. I no se li ha fet centenari. Ni una conferència.
És molt diferent el Pere el Cerimoniós de les cartes del de la ‘Crònica’?
Són un contrapunt. No hi ha una diferència substancial, però sí més profunditat i rerefons ideològic de la seva personalitat. El rei de les cartes és un personatge més variat i matisat, vist també en la vida de cada dia. El de la Crònica és només el rei.
Al lector comú, aquestes cartes li canviaran la visió d’ell? Què és el que li pot sorprendre?
El lector comú no crec que tingui gaires idees de Pere el Cerimoniós, ja que se’n parla molt poc. És a dir que ara se la podrà fer (bona o dolenta, és igual) i el pot estimular a saber-ne més, d’ell i de l’època tan central per a la història de Catalunya i de la Corona d’Aragó. Es pot veure sorprès per molts aspectes de la vida quotidiana d’un monarca del segle XIV, per exemple.
També de la seva agressivitat verbal.
No són exabruptes neuròtics, sinó que formen part del seu caràcter i, sobretot, de la seva idea de monarca, que ha de ser bo, just i també violent. No el podem jutjar segons valors burgesocristians del segle XX.
El motiva la idea d’escriure-li la biografia, com les que va fer de Jaume I i Pere el Gran? En sortiria un retrat renovat?
Si l’escrivís seria renovada perquè les dues que hi ha (la de Rafael Tasis, de 1954, feta per un bon escriptor que no és un historiador professional, i que és sobretot un comentari a la Crònica, i la d’Ernest Belenguer, del 2015, que privilegia molt l’aspecte fiscal i econòmic) es basen en la bibliografia existent i no aporten documentació nova. L’escriuria? No ho sé, és tanta la quantitat de documents per estudiar, la complexitat de les qüestions d’un regnat tan llarg, que és una feina enorme. Les de Jaume I i Pere II eren passejades en comparació. És feina d’anys i no sé si tindria temps i energies.
L’any passat va publicar el seu primer llibre de poesia, ‘Ho veig per la veu’. Continua escrivint poesia? Algun llibre en perspectiva?
Continuo, sí. Hi ha un segon llibre acabat que busca editor. Però no sempre n’estic del tot convençut.
Més projectes?
La biografia de l’abat Oliva. No deixa de ser un home de poder. A la seva manera ho és.
El farà caure del pedestal?
No, el posaré en un pedestal més interessant. Menys capellanet. Com t’ho diria? Menys Pau Casals.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

El Jamboree recupera l’activitat amb concerts puntuals a partir de dijous

barcelona

‘De Vent i ales’, el títol del nou i últim disc de Txarango

barcelona

Woody Allen sense filtres

Barcelona

Museus sense por

barcelona

L’autora constant

Barcelona

Primer festival de música familiar en ‘streaming’

LA MÚSICA

La veu immortal de Minnie Riperton

Les Cases de la Música fan cursos en línia gratuïts

Peralada oferirà concerts en línia amb públic limitat