Cultura

Fill de dos pares

Galder Reguera ha fet una recerca emocional autobiogràfica i novel·lada a ‘Libro de familia’

“La màgia es produeix quan llegeixes el text d’un altre i, de cop, t’hi sents identificat”

Basauri, Cap d’Any del 1974. Una dona descobreix que està embarassada del seu segon fill i ho comunica amb alegria al seu marit, per telèfon. Són joves, ell només té 23 anys. Fent un últim encàrrec laboral abans de trobar-se amb la família per a la celebració, es mata en un accident de cotxe.

Galder Reguera (Bilbao, 1975) no va conèixer el seu pare, però tampoc li va importar durant molts anys. Ja tenia un pare, el Javi, segon marit de la seva mare i persona a qui considera “un àngel”. Presenta la novel·la Libro de familia (Seix Barral), després de fer una recerca sobre el seu pare, sobre la seva família, sobre ell mateix i per als seus dos fills. Una obra de mirada oberta sobre el concepte de família.

“Va ser un procés llarg que va començar amb les semblances. Quan jo era petit no m’assemblava al meu pare biològic. De jovenet sí que m’hi assemblava, fins al punt que algú que l’havia conegut em va identificar en un bar i em va dir que érem pastats”, explica Reguera, amb una certa emoció als ulls.

Quan tenia 23 anys va veure per primer cop el seu pare biològic en moviment, en un film súper-8. “Estava amb ma mare, la meva àvia i la meva dona –aleshores només xicota– i, en veure la semblança, fins i tot de gestos, que no podien ser per mimetisme, vam acabar tots plorant.” Va ser un xoc. “Em vaig adonar que el pare biològic és una ombra que sempre s’ha projectat damunt meu.”

Però què és un pare? “Abans d’escriure el llibre t’hauria dit que la persona que és a casa, que et cuida, sigui o no pare biològic; el Javi ha estat allà quan jo era petit, protegint-me; quan plorava, eren els braços que em consolaven; d’adolescent, era la figura contra qui m’havia de rebel·lar. Escrivint el llibre, però, em vaig adonar que la figura del pare biològic té més importància de la que jo li havia concedit.”

El text aconsegueix mantenir l’equilibri dramàtic, el ritme i l’interès gràcies a l’empatia que l’autor genera. “Quan vols explicar la teva història a altres, has de cuidar la narració, i també quines dades dones, perquè algunes poden ser importants per a tu, però no per als altres. La màgia es produeix quan llegeixes el text d’un altre i, de cop, t’hi sents identificat; quan això passa, és quan el relat funciona”, explica. I encara va més enllà. “M’està passant una cosa molt maca, alguns lectors estableixen una complicitat i se m’acosten a explicar-me la seva vida. Jo explico la meva història, però el lector llegeix la seva, i això és meravellós.”

“L’autoficció té molt mala premsa, darrerament, pels prejudicis dels que fan ficció pura, que semblen una secta”, afirma per defensar la seva opció creativa. “La història d’aquest llibre sempre va estar latent. El meu pare em va arribar com un relat, tothom m’explicava històries sobre ell. El meu pare, per mi, ha estat literatura, un relat oral.”

“Un dia em va visitar un cosí que no coneixia. Em vaig adonar que no l’escoltava quan em parlava del meu pare. Aquell vespre, el meu fill petit va passar una mala nit i, mentre el consolava, em vaig angoixar, pensant que si jo em moria els meus fills, que són el que més estimo del món, tot el que sabrien de mi seria el relat d’altres. Era millor que els ho expliqués jo mateix”, i així va néixer un llibre que parla de la família sense trencar res, només sumant, respectant i estimant.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Les Fàbriques de Creació de Barcelona reprenen l’activitat amb prudència i sense llibertat d’horaris

Barcelona

Incertesa a les galeries

Barcelona
EL LLIBRE

‘La vaga de la Canadenca’

La dansa vol aixecar el vol malgrat les restriccions

Girona

Català sota mínims

Barcelona

Dones contra models caducs

Barcelona

Mor Quim Lecina, l’actor que volia ser músic

LA MÚSICA

L’apocalipsi, segons els Stooges

cultura

Els Amics del Museu d’Art, al mateix museu