Cultura

MIREIA SALLARÈS

ARTISTA

“Me n’aniria a la CNT a recuperar el que va existir fa temps”

Em fa fins i tot vergonya dir-li que aquest ha estat el seu gran any (ha rebut dos premis), perquè conec la trista resposta: que, com la gran majoria del seu col·lectiu, viu en una situació precària

Crec que va ser una de les últimes persones amb les quals em vaig abraçar, l’11 de març, el dia que l’ACCA li va entregar un dels seus premis. No sé si vam fer mal fet. En tot cas, intuïa llavors tot el que estava a punt de venir?
Aquella nit també va ser la darrera vegada que he abraçat els pares, quan em van felicitar pel premi. La realitat va precipitar el que temíem i el que avisaven les ecofeministes: aquest món explotador que ens hem deixat fer, de lluita contra la vida i ple d’espavilats irresponsables, és un cultiu per al que ha passat. I que sobretot ho patirien les persones més vulnerables: pobres, refugiats i immigrants forçats, treballadores de feines indispensables i de cures...
Poc abans, ja havia rebut el Premi Ciutat de Barcelona. Fa de mal dir, però aquest ha estat el seu gran any, si més no en reconeixements. Hi creu, en l’èxit social?
És un any maco en què m’he vinculat amb àmbits culturals no només artístics i ha donat fruits. Em sento afortunada, però la paraula èxit no m’agrada, tampoc la de fracàs. L’èxit social desconeix quins sacrificis fas i no va sempre acompanyat d’estabilitat econòmica. El premi va ser molt especial perquè també l’hi van atorgar al meu germà en l’àmbit de ciències de la terra. La diferència és que els científics premiats, tot i ser un col·lectiu al qual li cal més ajut, tenien beques Icrea o places d’investigadors, en canvi en el món de la cultura podem rebre un premi així quan mirem d’arribar a final de mes. Quan l’Ajuntament ens ingressi l’import, per a nosaltres no serà un extra, ens salvarà l’any!
Ara anem a la realitat pura i dura. Quins projectes tenia previstos que han saltat enlaire per culpa del coronavirus? Està angoixada?
Tots s’han anul·lat o postergat sense data perquè semblava que res es podia fer virtualment i alhora he rebut peticions per fer continguts en línia sense cobrar. N’he fet alguns i d’altres m’hi he negat. Estic angoixada? Soc artista, visc a l’Estat espanyol i soc de classe treballadora: quasi sempre estic angoixada. Veient com s’aprofita el treball en línia dels artistes sense avisar-nos o sense tenir la cura de citar bé ni els nostres col·laboradors ni a nosaltres, o rebent correus on et demanen que regalis obra per fer un fons solidari per a artistes perquè tu “ja estàs consolidada”.
Com veu el futur, el seu i el del seu col·lectiu, el dels artistes?
Bastant negre. El manifest per la renda bàsica l’he sotasignat, però el problema que més em dol és la incapacitat del col·lectiu artístic de fer pinya de manera ferma, conscient i seriosa. Vaig treballar voluntàriament a la comissió de bones pràctiques quan vam fundar la PAAC i com a sòcia respecto molt alguna gent que estira ara el carro, però, si soc molt honesta, veient el present, a vegades preferiria tenir un sindicat. Aniria a la CNT a recuperar el que va existir fa temps.
Quin és el seu primer pensament quan li truca algú (periodista?) per demanar-li què li inspira a crear la pandèmia?
Que és la pregunta típica de la cultura del rendiment en què estem instal·lats. És a dir, treure rendiment de tot i de seguida. No aturar-se ni amb una pandèmia mundial. La cultura de treballar una mica i fer-ho retre al màxim, o que treballi algú i un munt d’altres en treguin suc. Cosa que la pandèmia també ha deixat clar: quanta gent treballa presencialment posant-se en risc perquè d’altres puguin teletreballar? Crec que és evident que l’art contemporani que val la pena sempre està profundament connectat amb el que passa al món, però no és una cadena de muntatge. Molts estem esperant que s’obrin convocatòries per poder començar projectes, però quasi totes les ajudes encara estan tancades. I temo que s’aprofiti aquesta situació per desmantellar-ne algunes d’històriques.
Fa poc li llegia a Twitter que fora bo que comencéssim a desterrar la denominació “artista”. Com li’n diria?
Treballador/a de l’art o, com deien els muralistes mexicans –encara que ara grinyoli–, obrer/a o proletari/ària de l’art. Fa poc llegia un llibret publicat a França titulat Notre condition que també ho insinua com a base de lluita per millorar les nostres condicions laborals sense sous, ni contractes, ni convenis, ni fiscalitat coherent per la nostra feina. A la paraula artista l’envolta una nebulosa que sembla amagar les seves condicions materials i afavorir especulacions. Sovint em dic que no sé què em vaig creure dedicant-me a una professió que no em puc permetre i, mentre tracto de resoldre la paradoxa, en d’altres països hi ha ajuts que s’adjudiquen als artistes no pas per projecte, sinó pel simple fet d’estar en actiu i tenir reconeixement professional. Aquí, en canvi, la feina d’artista sembla feta per rics. Com si no ens calgués pagar factures, fer vacances... Nosaltres no descansem mai, ens cansem fent una altra cosa. Les beques ens permeten no pas viure sinó produir projectes per tenir obra per exposar. I quan veus que la majoria d’agents culturals amb sou continuen pensant que quan fem una exposició ens fan un favor –i que alguns artistes actuen com a tal–, et cau l’ànima als peus. Qui viu de les exposicions i produccions que fem els artistes? L’art mou molts diners, però el percentatge més petit va als creadors. I no parem de repetir-ho. Tant costa revisar els termes? “El costum mata allò natural”, que deia una dona a qui he dedicat un llibre. Ja em direu de què s’escriurà, què es curarà, què es programarà, què es mediarà, què es vendrà el dia que ja no hi hagi artistes o fem una vaga general indefinida. Suposo que dels artistes morts, que són més fàcils d’estimar.
L’amor, el seu camp d’estudi aquests darrers temps, és un concepte que surt força grapejat d’aquesta crisi. El contacte social queda reduït a la família, de fet a una part ínfima d’aquesta. Tem un retrocés en les formes d’estimar oficialitzades?
Temo que l’explotació de l’amor com a força productiva s’accentuï, que s’alimenti només l’amor propietari, identitari i reproductiu que és germen de feixisme. Que alguns s’aprofitin encara més de la feina no remunerada que fan d’altres “per amor”. Una amiga de Las muertes chiquitas em deia l’altre dia: “Mireia, te n’has adonat? Amb aquesta pandèmia, allò familiar i proper s’ha tornat estrany i perillós.” Si als artistes ens agradava tornar proper allò estrany, potser ara haurem de fer-ho a l’inrevés. Jo vull creure que la pandèmia ens haurà ajudat a adonar-nos del que deia l’Alexandra Kollontai, que el capitalisme ens ha fet tan estúpids que pensem que només podem estimar allò que posseïm i privatitzem.
Tem, en definitiva, un retrocés de drets i llibertats?
Sens dubte, a poc a poc, per desgast i amb eugenèsia. D’aquesta pandèmia en quedaran molts més pobres que morts. Després de l’evident connivència del govern, els bancs i els paradisos fiscals, les injustícies socials seran brutals. I quan voldrem sortir a protestar als carrers que pensàvem que serien sempre nostres, no ens deixaran. Ens prohibiran les manifestacions en nom de la salut pública i pel nostre propi bé. Algun dia, la humanitat acabarà portant al tribunal de la Haia els bons nois còmplices del capitalisme sense miraments. Sembla un deliri, però en el meu darrer projecte vaig conèixer a Sèrbia una associació que ho va intentar.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Coronavirus

La Patum de Berga, suspesa definitivament

Berga

Rosalía, amb Travis Scott i molts nens, a l’últim videoclip ‘TKN’

Madrid
PEP BLAY
ESCRIPTOR I PROFESSOR DE SECUNDÀRIA

“L’educació és el repte de comunicació més gran”

vilassar de dalt
LA CRÒNICA

El primer bolo d’una nova era

La Planeta obre el 3 de juliol reprogramant

Girona

Elliott Murphy, instint de supervivència

BARCELONA

A la manera barcelonina

Barcelona

Els artistes cobraran 700.000 euros de drets d’emissió

BARCELONA

Tempo canvia i Festivalot se suspèn

Girona