Cultura

Mor Quim Lecina, l’actor que volia ser músic

Membre de la històrica companyia del Teatre Lliure, era insaciable a trobar noves formes d’art i la bohèmia

Als ulls de Quim Lecina sempre hi brillaven guspires. Va tenir l’encert d’entrar en la primera companyia del Teatre Lliure, que tant va renovar la manera d’entendre el teatre a Catalunya, amb allò que Fabià Puigserver va descobrir del seu exili a Polònia. Tot i que la seva peripècia vital ha estat sempre arrelada al Lliure, els última vint anys havia trobat un camí que l’apropava a la música. Més d’un cop, havia reconegut l’enveja que tenia pel talent dels músics. Per això, va obrir una línia en què barrejava la interpretació, el recital i la música en directe. Amb la seva carpeta vermella, es transmutava en Satie o Mozart, perquè no ho podia fer de músic. Ahir, va morir als 77 anys de càncer. Avui es fa el funeral a les 13h a Rupià.

El cabell escarolat de Lecina era carismàtic, tant en els muntatges del primer Teatre Lliure com també en algunes pel·lícules. Però amb el que disfrutava era amb el jazz. Per això, va homenatjar Fats Waller amb l’espectacle Fats Jam (Espai Lliure, 2003). Va ser un format que ja no abandonaria. S’embrancava en un projecte musical cada cop que troba la complicitat d’un intèrpret i director musical. Ho va fer amb la música incidental d’Erik Satie . També amb la competència entre el geni de Mozart i l’ordre de Salieri (Rèquiem). Fins i tot, va apropar-se a alguna escena de Rayuela de Cortázar, perquè l’escriptor havia anat apuntant els discos de jazz que ambientaven l’espai.

Lecina, amb la seva carpeta de feltre vermell, el seu barret d’ala ampla i la vivacitat de la mirada, s’hi sentia molt còmode en aquells ambients. De fet, provava de transformar els espais de petit format en aquella mena de tuguris bohemis dels anys cinquanta i seixanta que hauria viscut o intuït: filtres vermells als focus i molt de fum, evocant varietat d’herbes i de tabac i alcohol en una escena que provava de fugir de les estretors de la dictadura, primer, i de la societat capitalista i moralitzadora posterior.

Rupià va passar a ser el seu camp base fa tres dècades. Allà va aixecar una versió de Brundibár, un espectacle que recorda la cantata que van estrenar nens jueus en un camp d’extermini nazi: Una peça que feia evident la seva militància en l’antifeixisme. Però també havia estrenat una cantata sobre Salvador Espriu amb La Locomotora Negra al Palau de la Música, el 2009. Aquests eren els projectes que embriagaven Lecina, tot i que reconeixia que era complicat fer-ne gira pel cost de caixet. Un punt de realisme en una vida que es delia per trobar la bellesa i la poesia als locals més foscos.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Crònica

Tornar a la Pedrera

Oliver investiga

girona

Festa del llibre, sí o sí

Barcelona
Un tast de...
‘Reflexos en un ull daurat’, de Carson McCullers

La monotonia de la base

La Santa s’inaugura demà amb més superfície i més escenaris de petit format

santa cristina d’aro

El Canet Rock, l’any vinent

BARCELONA

Toni Sala, nou premi Crexells

Barcelona

Vista a la Farga Palau de Ripoll i demostració de forja

Ripoll
MÚSICA

Pau Vallvé publicarà un nou disc al setembre