Cultura

FITO CONESA

ARTISTA

“L’empatia és un posicionament polític contra el feixisme present”

I si en lloc de demanar als artistes què han creat aquests dies tràgics ens preocupéssim de saber com s’han sentit i què se’ls ha remogut per dins? Fito Conesa ens ha respost.

“Aquests dies tenen alguna cosa de soroll amagat que m’atrau”, em va dir quan li vaig proposar de fer l’entrevista.
És una sensació que no em resulta desconeguda. S’assembla més a una intuïció o a una espera, és el tipus de cosa que de manera instantània et fa arrufar el nas i et fa posar una perenne cara de gat estranyat. No és un murmuri, ni una vibració en baixa freqüència o un xiulet a les orelles... és alguna cosa física que et crida i, tot i que les seves emissions mudes t’estan avisant, les desoeixes i vols saber què hi ha darrere del mirall. És aquella atracció estructural i nociva cap allò tòxic. Jo ja m’he sentit vulnerable moltes vegades. No estic en un lloc nou, ho és la manera com he –hem– arribat fins aquí.
Con se sent?
Durant les primeres setmanes de confinament, la voluntat i el mindfulness que, involuntàriament, a vegades supurem em va fer entrar en una mena de tranquil·litat imposada. Com una eina de supervivència, vaig començar a dibuixar per desaccelerar-me. Ho tenia tot disparat: el desig, l’atracció, les pors, l’alegria… vaja, el modus vivendi d’un dol de manual. Avui aquest soroll ja no parla d’una idea d’oportunitat construïda socialment. No hi ha oportunitat, i no ho dic en un sentit catastrofista. Tot això, sigui el que sigui, ha visibilitzat vulnerabilitats i plecs socials i econòmics a un nivell que ha dissolt el com em sento i m’ha fet començar a pensar en com ens sentim. S’ha acabat el “què hi ha d’això meu?” Hem de reformular la pregunta: “què hi ha d’això nostre?”
Si li pregunto per sentiments és perquè em fa l’efecte que en aquesta crisi l’únic que es demana als artistes és pel que estan fent, com si hi estiguessin obligats, a fer, per poder ser.
Sí, la idea romàntica de la pandèmia com a motor productiu [riu]. O, millor dit, l’eina neoliberal de romantització d’allò creatiu. El concepte de sobreproducció o de multitasca que va treure el cap a l’inici d’aquesta crisi també ha posat sobre la taula els mecanismes de pressió creativoproductiva a la qual se sotmet l’artista.Normalment –sense pandèmia– em passo el dia pensant; reconec les meves intensitats i ubico els meus mals de cap. Tal com apuntava Mireia Sallarès , l’art contemporani no és una cadena de muntatge. Crec que hauríem d’entendre els silencis i alguns processos no visibles com a part de la nostra pràctica artística. Aquesta obligació latent de produir, de fer i de retornar a la societat d’una manera tipificada i concreta, a mi personalment m’esgota. Quan vaig arribar fa vint anys a Barcelona, algunes problemàtiques que l’art contemporani abordava em resultaven alienes, tot i que m’interpel·laven directament. Després d’assumir i integrar la meva motxilla emocional i vivencial, vaig començar a escoltar i a deixar-me sentir. Espais i propostes com El Palomar –i algunes lectures recomanades– em van fer entendre el meu cos i el meu jo en un àmbit molt més ampli del que freqüentava llavors. Em va portar temps –soc lent en els processos–. El que estem vivint segurament ha situat algunes coses que tenia difuses, com el meu concepte d’empatia. El feixisme present i real que ja és manifest ha fet que l’empatia sigui un posicionament polític. Davant la reducció de drets i llibertats bàsiques, només des del pensament polític empàtic es pot advocar per una sanitat pública universal o per la regularització de persones –em sembla desolador que aquestes dues paraules puguin anar juntes sense ser un oxímoron.
Què ha passat amb els projectes que tenia previst fer?
Quasi tot se m’ha posposat, han aparegut altres coses que no esperava, i també he hagut de dir que no a coses que no estaven cuidades ni econòmicament ni conceptualment. A vegades fa la sensació que estàs fent de tot, que no pares, però acostuma a ser fruit de l’atzar. I quan ho passes tot pel filtre del compte corrent, ja és una altra història.
Quin so té això que ens passa?
Porto mesos escoltant de nou El Cabrero. Crec que té a veure amb haver entès la meva relació amb el meu pare. I amb haver fet les paus amb els cassettes que tenia a casa de vailet. També estic escoltant compulsivament Serpentwithfeet i Holly Herndon. Ho deixo aquí per si algú s’anima.
S’està dient insistentment que aquesta crisi forçarà els museus i les galeries a prestar més atenció al teixit creatiu local. Hi confia?
El primer que em ve al cap quan em fas aquesta pregunta és: ha hagut de venir una pandèmia per començar a embastar un escenari que hauria de ser part de l’ecosistema natural de l’art? Ho deixo en quarantena, que d’això ja en sabem molt. Per mi l’important és que no sigui una anècdota, sinó que es converteixi en una quotidianitat o manera de fer i, si fos així, s’haurien de revisar les dinàmiques i les formes, que haurien de ser consensuades, amb els agents i els corresponents, acordades i conscients de la precarietat innegable del teixit cultural –a tot arreu–. Hi ha una part de les cures i dels afectes que passen per no imposar a l’altre la vulnerabilitat econòmica.
Ens haurem d’esperar fins l’any vinent per veure l’exposició de Félix González-Torres al Macba. Hi pensa, en ell, i en el seu art, aquests dies?
Quines ganes! A vegades penso, gairebé com un acte de certa perversió naïf, que el seu Es sólo cuestión de tiempo era, en realitat, un avís. Penso que segurament lluny d’allò físic, que és inqüestionable –el cos fa mal–, va haver de gestionar situacions i vivències que altres hem fet a una altra velocitat. Tenim la sort, si es pot dir així, de tenir figures com ell i Pepe Espaliú, que ens recorden que l’art remou i ens fa entendre la metàfora més enllà de la metàfora. Fa que les coses ens afectin i que siguem capaços de posar-nos drets i fer un crit quan una persona mediàtica com Ana Rosa Quintana es permet fer una comparació en hora punta televisiva entre el coronavirus i el VIH/sida, tot silenciant i intentant esborrar anys de reivindicació de drets que encara ens veiem en la necessitat de reivindicar col·lectius LGTBQ, entre d’altres.Per a alguns el privilegi té nom de perfum o de vaixell i l’empatia, d’alguna cosa relacionada amb el fetge. Encara avui hi continua havent ja no només estigma sinó moltes persones que no se senten interpel·lades, que no fa amb elles… Què hi ha d’això meu?
A qui enyora abraçar?
Enyoro moltíssim l’abraçada quotidiana de moltes amigues; en podria fer una llista com si es tractés de cançons. Però és que també necessito abraçar la quotidianitat dels espais –els no llocs de Marc Augé– que es creen entre tu i l’altre en un cafè, en un vermut interminable o, juntes, al sofà...


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

L’actor Iván Massagué: “No podem abandonar la cultura i ens hem inventat aquest mini festival amb amics i amb protocols”

Barcelona
Art
Crònica

Per què no et talles el cap?

Barcelona
Valentín Roma
DIRECTOR DE LA VIRREINA CENTRE DE LA IMATGE

“El museu s’hauria de rearmar ideològicament”

barcelona
Un tast de...
‘La drecera’, de Miquel Martín i Serra Avançament editorial

Una infantesa a l’Empordà

L’Auditori rep Strenes i té nova programació d’estiu

girona
CINEMA

Kawase, Ozon i Vinterberg, a Sant Sebastià

Un 23 de juliol sense cotxes

Barcelona

Pere Faura ‘fulmina’ la dansa

BARCELONA

Luw preestrena a la Devesa el seu primer disc

girona