Cultura

Crònica

Virreina catàrtica

El 12 de març, l’equip de La Virreina Centre de la Imatge se’n va anar a dormir amb la feina feta. Quatre exposicions muntades, a punt per ser inaugurades l’endemà, divendres 13, el sobrevingut dia D de l’inici de la crisi de la Covid-19. Es fa estrany imaginar-se la solitud que han passat aquestes quatre exposicions que encara no ha vist ningú, excepte un grup de periodistes que ahir les van visitar per anunciar la seva obertura, avui.

A l’exterior ha canviat tot, però dins de les entranyes d’aquest palau de la Rambla, amb l’art congelat durant gairebé tres mesos, pràcticament res. Inclús, i fa de mal dir, l’efecte de la pandèmia, amb tots els protocols de seguretat que ha fixat, ha millorat part dels continguts. De fet, la manera de percebre’ls. Per exemple, la que probablement sigui la proposta més intensa d’aquest pack de quatre: Sisters!, la primera retrospectiva a l’Estat de Barbara Hammer, pionera del cine experimental de dissidència feminista. Si no hagués irromput el coronavirus, el públic s’hauria relacionat amb la trentena de treballs fílmics seus que s’han seleccionat amb cascs, ara prohibits perquè són susceptibles de contagis. El director de La Virreina, Valentín Roma, ha decidit deixar tots els àudios en obert, de manera que la cacofonia s’ha convertit en una entitat artística més. I tan catàrtica per superar aquest silenci que ens ha impregnat fins als ossos durant el llarg confinament. I això no és tot: també ha fet subtitular en català totes les pel·lícules. Ni més ni menys que ser i fer servei públic des de l’àmbit de l’art.

Roma s’emociona quan recorda les converses que va tenir amb Hammer per preparar l’exposició. Per a aquella dona que havia nascut el 1939 a Hollywood (ella, que seria l’anti-Hollywood), els seus últims dies ja eren a prop. Va morir el 2019, però Roma ja tenia el seu vistiplau per plantejar l’exposició com l’havia pensat. Molt orgànica i fidel a allò que Hammer havia cercat amb els seus films: que no tot quedés restringit al veure. Ella anhelava que les seves pel·lícules servissin per sentir el cos. Sentir un cos, sense tocar-lo, és la màgia que demanen aquests moments de tants recels i pors.

El cos. El dolor, la malaltia i la mort. El desig en un sentit ple, del sexe lèsbic a “l’ímpetu que mou les revolucions”, diu Roma. Són els grans temes d’aquesta creadora que va saber llegir uns temps, l’arrel dels quals eren els setanta, amb ecos que arriben fins als nostres dies. Sorolls intencionadament molestos, concebuts per irritar l’ordre de les coses, que en aquesta rentrée comparteixen les altres tres exposicions de La Virreina. Hi ha uns corrents subterranis que les connecten, independentment de les èpoques i les geografies tan dispars dels seus autors. Es pot dir que tots quatre han treballat un mateix objecte i subjecte artístic: allò vulnerable.

Abans de pujar a la planta noble de la mansió colonial, on resideix la mostra de Hammer, els visitants es trobaran amb una sorpresa, anunciada fa tres mesos, però, fins avui, sorpresa: La Virreina ha obert a tocar del carrer, amb un aparador, quatre nous espais amb un projecte que en el fons i en la forma surt de la norma (o de les cotilles de les exposicions, sovint mentals; no tot és culpa de la falta de recursos econòmics, no). El repte era buscar les imatges que Susan Sontag, companya de generació de Hammer, tenia al cap, que també és més que als ulls, quan el 1973 va escriure Sobre la fotografia, i que La Virreina ha traduït ara al català. Un llibre més influent que cap altre escrit per un especialista de la teoria de la fotografia, cosa que Sontag no era. Un llibre escrit des de la discrepància, sosté Roma, amb, per exemple, les fronteres imposades i impostades entre la baixa i l’alta cultura. ¿Es pot parlar de l’ètica de les imatges amb una fotografia de l’holocaust al costat d’un anunci de l’última novetat en càmeres fotogràfiques d’ús massiu i popular? Sontag va tenir la gosadia de fer-ho i va obrir debats –tràgicament– vigents per entendre la nostra anestèsia visual davant els drames del món.

Una exposició porta a l’altra amb aquest organicisme que tan bé cuida La Virreina. De la mateixa troca en surt un fil que ens fa entrar en un bar de parets descrostades del barri Xino que va aixoplugar alegries i penes de gents humils. Un bar sense l’aura de cap cara coneguda, on no hi passava mai res i per això mateix hi passava tot: la vida. Era el bar de la senyora Olvido. No en quedaria cap rastre de memòria si el fotògraf Rafael Bernis (Barcelona, 1945) no hagués dedicat tot un any, el 1979, a documentar-lo, d’amagatotis, que allò, insistim, no era territori de vedets.

A la quarta exposició (que pot ser la primera, l’ordre és lliure), ens rep un robot que escriu a la paret: Això no és un treballador. L’ha programat l’artista Daniel G. Andújar (Almoradí, 1966) per fer aquesta i altres peces que fan caure del pedestal el mite del geni creatiu. També ha muntat una gran sala amb reproduccions d’obres mestres de la història de la pintura, indistingibles de les originals. Tot plegat per fer-nos reflexionar sobre el que podria comportar un veritable accés democràtic a l’art. El que ens despertaria de la son dels dòcils. I ens faria menys vulnerables.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Surt a la venda ‘El Menhir d’Or’, un nou àlbum il·lustrat d’Astèrix inèdit fins ara

Barcelona

Últim i brillant Candel

L’obra pòstuma de Carme Miquel, a Bromera

barcelona
NÚRIA GÜELL
ARTISTA

“Tot l’art és polític”

barcelona

Reformen el Tresor de la Catedral per potenciar el Tapís

Girona

L’Ajuntament de Reus suspèn el Trapezi

REUS
Avinença editorial

Avinença editorial

Barcelona

El COAC rep plànols i croquis de Pericas i Manuel Martín

Girona
Crítica
teatre

Retorn de Cunillé i La Ruta 40 a pauses i ànimes